MR. RODOREDA O TRADUÏT A L’ANGLÈS

Enguany, no; aquests últims dies de l’any, ell no ha vingut a Barcelona i jo no pensava que me l’enyoraria tant; tant de bo que hi fos, perquè m’hagués estimat conversar amb ell. Sense saber com ni per què, les nostres ànimes, amb el temps, s’havien fet amigues; còmplices, si més no. Ell, un home jubilat, d’una edat incerta, anglès de Londres, llargarut i prim com un filaberquí, amb els cabells blancs i esbulladissos. Venia, a l’hotel on treballo de recepcionista, cada Nadal, per Sant Esteve. Ell seria un passavolant més, un altre visitant de la nostra ciutat, si no fos perquè compartia amb mi la fal·lera de llegir.

RodoredaEll deia que era massa gran per aprendre català, que ja era massa tard. Tot i així, demostrava un interès extraordinari per la nostra cultura: sempre, cada dia de les seves vacances, baixava al menjador a les nou del matí, indefectiblement, amb un parell de llibres sota el braç. Qui ho hauria dit: traduccions al anglès de la Rodoreda, de Montserrat Roig i de Jaume Cabré. Per mi, s’havia convertit en Mr. Rodoreda, ja per sempre. El vaig batejar així, afectuosament, sense que ell mai no ho sabés. La resta de companys de l’hotel sí, no me’n amagava, de preguntant-los: que vindrà enguany Mr. Rodoreda?

Mr. Rodoreda no ha vingut, i els meus companys no entenen la meva tristor i arrufen el nas. No amago el meu deler de reveure’l: els seus ulls blau cel entendridors encara els albiro des de la distància, els mateixos que planaven pels llibres oberts mentre esmorzava. Els mateixos que establien comunió directa amb uns noms comuns, vet aquí: Gràcia, Plaça del Diamant, Eixample… La Barcelona que traspuava, certament, de les lectures atentes, nostàlgiques o felices, dels autors que Mr. Rodoreda llegia a l’hotel. Qui sap si feia seves les obsessions d’aquests escriptors barcelonins, el paisatge urbà que la gent forana només és capaç de copsar a partir de les traduccions.

Jo em pregunto: hauran traduït bé a la Rodoreda, a la Roig, a en Jaume Cabré? Bategarà l’alè de la quadrícula de l’Eixample, la vista de la ciutat des del Parc Güell? Espero que sí: en qualsevol cas, el senyor que podria ser el meu avi, l’entranyable ombra que vagarejava per l’hotel els dies de vacances nadalenques, no l’he tornat a veure. Que és mort? Potser no, potser aquest Nadal s’haurà quedat al Londres fred i rúfol, i encara hi ha l’esperança que torni l’any que ve. Mr. Rodoreda, sense família, sense poder celebrar el Nadal com cal. Per això venia a l’hotel amb tants llibres, els seus companys en l’últim tram del viatge. A fe que sí.

EN EL COR D’UN ADOLESCENT

Carlos, el fill petit de la meva cosina, em va demanar ajuda. A l’ escola li han manat que es llegeixi un llibre per a un examen. Carlos estava atabalat perquè, a més a més, tenia molts deures i havia d’ estudiar. Un llibre de fantasia no està dins del sac de les meves aficions. Però no vaig fer gaires escarafalls. Vaig empassar-me La vall dels llops, de Laura Gallego, un llibre a cavall entre l’ Aranmanoth d’Ana María Matute i la fantasia desbordant del  Senyor dels anells.

magiaLa vall dels llops descriu la vida de Dana, una noia d’ a penes deu anys, que viu en una granja amb la seva nombrosa família. El Mestre va un dia al seu encontre, perquè sap que Dana té la facultat de comunicar-se amb els morts. Ella s’allunya, així, dels pares i dels germans; sota l’advocació del Mestre no li faltarà de res. Viurà en una torre amb escala de cargol.  Anirà aprovant exàmens de màgia fins assolir la perfecció amb la Prova del Foc, en cerca de l’unicorni, enmig d’ un bosc poblat per llops.

Dos dies abans, jo havia somiat que m’ internava en una llibreria, la més gran del món, amb interminables prestatgeries i amb històries escrites en tots els idiomes del món. Aquesta llibreria també estava envoltada per un bosc. Jo remenava amunt i avall, comprava llibres i me n’anava al bosc. El meu inconscient em diu que sempre he volgut llegir sol, que sempre he volgut aixoplugar-me entre el silenci dels arbres i matolls.

Per què m’ agrada tant la Edat Mitja i els relats gòtics d’encanteris i elfs? En última instància: per què m’agraden tant les llegendes? La vall dels llops podria ambientar-se perfectament en l’època feudal de les bruixes cremades a la foguera, de Sants Francescs i de pestes bubòniques, quan encara s’establia un diàleg profund amb la natura: gairebé tot eren boscos, la major part de la gent vivia del que produïa el camp, les ciutats eren més pobres i la llei del vassallatge estava a l’ordre del dia.

Aquests llibres, per a un galifardeu de catorze anys com Carlos, són imprescindibles, representen el tros de cel, l’antídot de la fantasia, si no vol créixer massa de pressa. Primer ha de viure amb els llops i les torres gòtiques; primer ha de creure que la màgia existeix, perquè en el futur tingui l’empara de la imaginació. Carlos encara no comprèn per què són tan importants els llibres: és una lliçó que jo intentaré de transmetre-li, l’animaré que llegeixi aquest llibre, que arribi a familiaritzar-se amb la jove Dana, que cull gerds al bosc per fer melmelada, que coneix l’esperit d’en Kai, i amb qui vol viure per sempre. Ha d’experimentar el més preciós que tenim: la vida. Espero transmetre-li, al Carlos, la necessitat de viure enmig del bosc, a una torre gòtica, a la vall dels llops o a una llibreria immensa.

LA PINTURA, L’ESCRIPTURA

Hi estarem tots d’acord: la pintura i les altres arts són vasos comunicants. Un artista, de primer, ha pogut menar un camí, i després adonar-se que la seva vocació, inspirada probablement pels déus, és una altra. Això mateix és el que em va succeir a mi: quan vaig començar a escriure,  ja m’ era familiar l’olor de trementina i els pinzells es barrejaven al meu estudi amb el polsim dels llibres i les llibretes d’espiral.

D’aquesta època, recordo ara l’efervescència amb la qual m’ abocava a la pintura. Obria les enciclopèdies i copiava, primer a llapis, després amb gouache, quadres sencers de Velázquez, Dalí, Miró, Picasso o Tàpies. Volia imitar-los; estava completament enlluernat per la seva  força vital, sorgida com des del fons dels budells. Jo, aleshores, ja volia tenir un estil personal. Sense saber què em depararia el futur, em deia: “la meva marca personal, no vull que ningú me la tregui”. Tal era la fascinació, la decisió de ser artista, de donar-me a conèixer, de voler atènyer algun dia la fama: a casa meva, no s’ obliden de com jo muntava petites exposicions i penjava tot de quadres pertot arreu del pis.

VelazquezVa ser una decisió difícil, la d’abandonar els pinzells i dedicar-me, anant-hi ja de dret, a l’escriptura. Mai, tanmateix, no va ser una veritable oposició; es pot dir que vaig acabar desembocant-hi: totes dues disciplines s’havien convertit en petites obsessions, grans inquietuds. Per comptes de anar-me’n a jugar a futbol amb els companys d’escola, pintava a l’oli paisatges i natures mortes, mai retrats (excepte el meu únic autoretrat, que va sortir publicat a un número de Cavall Fort). Penso ara en l’assignatura pendent del retrat, en arribar algun dia a pintar-lo, per bé que imperfectament.

L’artista pertany al club dels qui no tenen pressa. Ésser pacients n’ és el primer i el més important requisit. Cercar la llum que convé, l’equilibri de les formes a la tela. Tot el que vaig escriure o pintar aleshores fou fruit de la precipitació. Tenia ganes d’acabar, anava massa per feina. Una altra edat, ara, m’ha atorgat el premi de la lentitud, el temps morós del retoc, de les revisions. No només ho faig pels altres o pels crítics lectors. Ho faig seguint la meva vagabunderia personal, cap a l’art suprema. A la deessa de la literatura li dec els meus respectes.

Ara puc dir que el que més m’agrada d’aquesta vida és llegir i escriure; en aquestes dues ocupacions mai no perdo les hores; hi dono per bo el temps esmerçat. Em puc barallar amb les paraules, un paràgraf se’m pot resistir, escriure una sola ratlla en tot el matí. Però no m’ esvero, ni encara més em rendeixo: estic fent una cosa que em reblaneix i alhora m’ enforteix. Si hagués tirat pel camí de la pintura, o pel camí del cinema, de be segur que hauria equivocat les meves passes. Perquè sols l’escriptura ha acabat conformant el meu esperit i la meva personalitat. És més, fent ús del tòpic, fóra capaç d’anar a parar a una illa deserta amb una llibreta i un bolígraf: poca cosa més necessitaria per ser feliç. Sóc d’aquest món gràcies a la literatura.

DE QUAN ELS LLIBRES PARLAVEN DE REIS

Ja de ben petit, remenava llibres, voltant les prestatgeries a la petitíssima biblioteca de barri. Davant la magnitud de lletres, paraules i sons no dits, em quedava bocabadat, sense obrir-ne cap, car tothom em deia que eren per a adults. Algú, com qui respira, com una rialla que ens eixampla la boca, els obria i, de mica en mica, entrava en un món vedat.

Jo desconeixia què hi amagaven realment. Passava els ulls per les tapes i llegia: Qüestió d’amor propi, Terra nostra, Un invitado de honor, El ojo de la serpiente, Qui sóc jo, Barcelona, de Robert Hughes, les tragèdies de Guimerà, l’antologia poètica d’Espriu de la MOLC… : jo estava encara a les beceroles, si és que mai no he deixat d’estar-hi, i aquells llibres esperaven ser llegits.

charlie-y-la-fabrica-de-chocolate-peliculaQuè m’imaginava jo que contenien aquells volums de llom reblanit? Intento d’acotar aquests records: somiava amb contes de fades i follets, unicorns, nenes eixerides, nens murris com en Charlie, el noi a la fàbrica de xocolata del senyor Wonka… Ara, endurit per tot el que carrego, com la pedra que Sísif es resisteix a tornar a pujar un cop ha baixat la muntanya, miro amb el rostre de la tristor. La meva decepció és majúscula: res de màgic no s’amaga rere els llibres dels grans: res. Sí, també tenen màgia, però diferent; és una màgia adulta. L’experiència torna l’esperit agredolç i la sang, freda. En els llibres ja no parlen de reis; si més no, els reis que els ulls infantils imaginaven.

Un dels propòsits per al nou any és començar a escriure un diari íntim. Qui sap si és una nostàlgia obsessiva de reviure el present en el futur i no oblidar-lo quan ja sigui passat, la necessitat de cercar els mots que em salvin, de bandejar els llibres per a grans que no m’agraden en tota la seva sordidesa, i esmenar-los, corregir-los ─el tret d’un personatge, el diàleg escrit a corre-cuita, la descripció fosca d’un paisatge─; la necessitat, al capdavall, d’escriure el llibre ideal per a mi, el que jo sempre hagués volgut llegir. Potser només així hi poso una mica d’ordre i torno a la terra de ningú on els encanteris difuminen la realitat. Potser acotant les hores, s’escurcen les distàncies vers els llibres imaginats dels altres dies, els que ja fa temps que els nega el fang de la desmemòria, als llimbs.

Em rebel·lo contra la pèrdua de records, i per això escric. Vull continuar sent jove quan sigui gran, a través de les pàgines ratllades del diari. Reflexionar sobre la pèrdua de la innocència i la seva recuperació, més enllà, cercant una altra realitat. Em penedeixo d’haver deixat córrer massa de pressa l’aixeta del temps i no haver-me deturat abans, escrivint un diari. Sí: el gruix de records pot esdevenir infinit.

EL SOMRIURE DE MARILYN

He volgut, deliberadament, mirar enrere per arreplegar records; sé que encara sóc a temps de recuperar-los i si els encalço tindré moments efímers de felicitat. Montserrat Roig va escriure, en una pàgina memorable del seu dietari pòstum, amb la seva contundència verbal característica, que “escrivim sobre tot el que hem oblidat”. Viure és recordar. Tothom pot explicar la seva història, i fins i tot novel·lar-la, amb més o menys gràcia, mentre tingui memòria. Perquè no hem d’amagar que l’ oblit ens afebleix.

Marilyn Monroe
Marilyn  Monroe

Jo no vull oblidar allò que he viscut: els llargs estius a Sitges amb l’àvia; un llibret que vaig escriure als onze anys sobre el meu gos; l’esborronament en llegir el diari d’Anna Frank, encara ingenu; la sessió de El médico de su honra, de Calderón, amb la meva tieta; el somriure de la Marilyn Monroe, fent-me l’ullet sota capes de pintura serigràfica en una exposició antològica d’Andy Warhol a la fundació Miró; el desafiament a les regles religioses imposades, de la mà de Nietzsche… : no acabaria mai. Recordar és fer dringar campanes de vidre, sens dubte. Tot això després surt, en forma d’experiència literària, als meus articles, als meus llibres; a la conversa, també. Recordo allò que no sabia que havia oblidat; torno a llegir els llibres que vaig llegir, torno a escriure els llibres que vaig escriure. Aquesta és una de les bondats de l’escriptura; els escriptors hauríem de tenir present en els moments en què flaquegem, en què el treball feixuc ens balda i no sabem com continuar, que escriure dóna sentit a la vida a través del que recordem.

Així, el “subconscient col·lectiu” no es només compost de present, sinó també de passat i de futur. Com bé deia T. S. Eliot: “Temps present i temps passat / són, ambdós, presents en el temps futur / i el temps futur, contingut en el temps passat”. El cos n’és ple, a vessar, de literatura, història, de llocs comuns, de passat entendridor com el somriure de la Marilyn. Sóc amic llunyà d’aquells pintors o escriptors que he estimat contemplant o llegint, encara que ara no hi siguin, de cultura popular o més culta, tant fa. Recordo, escrivint, tot allò que no recordaria de forma més matussera, durant el dia a dia. No, escric o llegeixo per entendre, no només la meva veritat, sinó per comprendre, tot i que no les comparteixi, les veritats dels altres. El fotograma en blanc i negre, que creies que s’havia estimbat al fons de la memòria, reneix de sobte. Viure és tornar a veure una pel·lícula antiga. Sí: vull tornar a enamorar-me de la Marilyn quan toca el ukelele sota la mirada transvestida del Tony Curtis i del Jack Lemmon. Un món m’espera allà fora,  per ser rescrit i rellegit.

VIATGE AL PAÍS DE LA POR

Siempre hemos vivido en el castilloSiempre hemos vivido en el castillo. SHIRLEY JACKSON. (Editorial Minúscula). 222 pàgines. Barcelona, 2012. Traducció de Paula Kuffer.

Com descriure el món agorafòbic a través de la mirada de la Merricat, encara una noia amb un pòsit d’innocència? Com transmetre al lector l’ambivalència moral i la descripció d’una atmosfera que fa olor de podrit, sense caure en la truculència gratuïta? Això és el que segurament es va proposar fer Shirley Jackson en escriure en aquesta novel·la publicada el 1962 i que ara l’editorial Minúscula ha recuperat i ens l’ha traduïda. Tot i que la seva portada i maquetació no són gens invitadores a la lectura, val la pena sortejar aquest petit obstacle per endinsar-nos en una aventura gòtica sense parer.

Merricat, una noia de divuit anys, alhora la protagonista i la narradora de la història, que estima els bolets i les móres, viu amb la seva germana Constance, el seu oncle Julian i el seu gat Jonas en una casa molt antiga, a la qual s’hi accedeix després de traspassar un jardí i un caminet; prou apartats, doncs, del poble on viuen. Aviat s’estableix un clima de confrontació entre el poble i la casa: les noies gosen de mala premsa entre els habitants del poble i són odiades per un passat que tothom encara recorda, però del qual cap de les dues noies no se’n penedeix.

Tenim al davant una radiografia de la por: mai no havia llegit una història tan tètrica i amb un pols narratiu fantasmagòric que roman gairebé intacte, com una perla enmig del bosc de les paraules, durant tota la narració. Merricat va explicant les seves impressions del que veu i del que passa, a través dels seus ulls, de la seva intel·ligència perversa, secundada per la Constance i el gat, l’ànima bessona de la protagonista, a qui confia els seus secrets, com a amic fidel. No hi ha res espuri o afegit artificialment: Merricat només surt de la vella mansió per anar a comprar menjar al poble, però la resta de la setmana se la passa tancada entre les quatre parets. Odia el poble i el món l’odia. Merricat desitjaria que tots els seus veïns estiguessin morts; tots morts, excepte la Constance, el gat i ella.

Shirley Jackson
Shirley Jackson

Shirley Jackson va morir jove, a penes tres anys després de la publicació d’aquest volum i segurament, en el fons, el que va escriure li va servir de teràpia cognoscitiva, per expulsar els seus dimonis i les seves fòbies i neurosis particulars, l’aïllament en un poble de l’ Amèrica profunda, la quinta essència del provincianisme més caduc; d’alguna forma s’hi veuria reflectida, en la noia solitària que no veu la televisió ni escolta la ràdio, sense més contacte amb l’exterior que el que troba en els seus passejos al poble.

Recuperar un clàssic com aquest fa venir, de segur, molta alegria. Alegria pels descobriments entre l’allau de novetats i reimpressions. Alegria per poder llegir, finalment, alguna cosa de la seva autora. Shirley Jackson reprodueix fidelment una atmosfera paorosa, difícil d’oblidar per al lector. Novel·la de personatge, de la Merricat per damunt de tot, on la història és una excusa per parlar-nos d’ un món que s’ ensorra, que va enfonsant-se de mica en mica, com si inevitablement Shirley Jackson hagués volgut deixar constància de la seva gradual desaparició, només mantinguda viva a través de la novel·la, testimoni d’una nova manera peculiar de viure i d’escriure.

LAS ALAS DE UNA MOSCA

La noche pasada soñé que fundaba, junto a una amiga de la infancia, La escuela de Van Gogh, una revista artística y literaria en que cedíamos la voz a diferentes creadores y movimientos contemporáneos. Nos reuníamos y discutíamos los temas, las portadas, los artículos, los reportajes. Todo surgió, probablemente, a raíz de haber visto, antes de ir a dormir, el cuadro Los comedores de patatas, en donde el pintor holandés del mismo nombre nos hace partícipes de la comunión entre personas y nos hace reflexionar sobre la maravilla de pertenecer a una comunidad humilde.

Los comedores de patata
Los comedores de patata

En esta revista, mi amiga y yo reivindicábamos las estructuras rotas, inacabadas, póstumas, el gesto efímero del creador en la corriente arrolladora y casi eterna del arte. Reivindicábamos una suerte de radical espiritualidad: los restos de la Acrópolis ateniense, de la Victoria de Samotracia, el body art de Ana Mendieta, el espíritu ropavejero de Michelangelo Pistoletto o los últimos poemas fragmentarios de Ingeborg Bachmann.

Reivindicábamos las arrugas, las huellas que se marcan en nuestro cuerpo y en toda obra como nuestra expresión, nuestros reflejos más vivos; el triunfo apenas unos instantes, por así decirlo, sobre la muerte. Creíamos que en ese arte se reflejaba mejor la condición humana de los que no temen. Íbamos directos al corazón, sin escondernos.

Escribíamos también sobre el arte povera, el último gran movimiento vanguardista del siglo XX: el material primario, el objeto sin subterfugios. Lo rico contra lo pobre: lo industrial contra lo artesanal. Escribíamos sobre los materiales espirituales, deudores de San Francisco de Asís y del teatro de Grotowski; sobre el desposeimiento físico en la escena, la expresión del ser en su intento de eliminar de raíz lo superfluo, en las antípodas de la obra total wagneriana. Deseábamos, con una fuerza inusitada, la destrucción del mundo burgués. Deseábamos la riqueza en la pobreza, la utopía que sostuvo el alma revolucionaria de tantos artistas.

Después de este sueño convulso y místico no se me ha ocurrido otra cosa que firmar esta columna sobre el individuo que hace consciente, que atisba el final. Una oda a favor de la naturaleza en comunión perfecta: el instante del amor y el deseo de superar el miedo de la ausencia, tema tantas veces repetido y tan caro a toda representación. Me reafirmo así en la creencia de que vivir se parece al arte por su búsqueda continua, por su deambular en lo inexplorado, desde la simplicidad; mezclándose, contaminándose la voz y el gesto del autor con las voces y los gestos de su entorno. Podría decirse que es la superación del propio vacío, el verdadero camino transitable de la vida que, no debemos olvidar, es pequeña y quebradiza como las alas de una mosca.

LITERATURA Y COMPROMISO

Si alguien me encargara impartir una conferencia, esta versaría sobre literatura y compromiso, asunto siempre de actualidad. Querría mover a la reflexión, encontrar a alguien que me dijese dónde ha ido a parar el ardor por la renovación de la vida ciudadana. Ese testimonio pasaría por reconocer a nuestros coetáneos, a todas y cada una de las personas que forman parte del grueso social; reconocer nuestra corresponsabilidad ética de cuanto sucede alrededor, aun en la lejanía, cuestión que el filósofo Jean-Paul Sartre tan bien supo  reflejar en su pieza teatral Muertos sin sepultura. Delatar o callar: no existe la ingenuidad. Los conflictos armados no son una mera explosión de fuegos artificiales. Vivimos en una sociedad fuertemente imbricada; cuando alguien opta por no actuar también participa del mal del mundo. Porque cada uno de nosotros somos corresponsables de todas las guerras.

Jean-Paul Sartre
Jean-Paul Sartre

La escritura está íntimamente ligada con la interpretación relativa del bien y del mal en la sociedad. El escritor debe dejar constancia de ello con su mirada. Lejos de la ingenuidad realista de retratar el mundo tal cual, el escepticismo posmoderno demostró que hay una intención detrás de cada obra, una traducción interior y exterior de las cosas. Nuestro estilo nos separa del mundo objetivo y al mismo tiempo nos hace interpretarlo bajo una luz distinta, original, turbadora. El mal y el bien son un constructo, una decodificación subjetiva pero necesaria. Debemos enterrar toda desesperación y fracaso de no poder acceder a lo universal y cosmológico, pese a todo. El testimonio como mirada personal no debe impedir que sea una visión más, una visión tan válida como el resto de miradas.

El escritor no debe limitarse a escribir, a urdir historias por amor a la belleza artística; es evidente que fondo y forma de la obra de un creador tienen que contar, al menos en parte, con un compromiso: ver la sociedad y a los que la componen desde otra perspectiva; que en su terrible esfuerzo, aspire a ser vista por otros ojos, los ojos de los demás. No es una ilusión, no es un juego de niños, si nos empeñamos en esta fascinante empresa. La obra artística no es solo armonía; debe conmover, contribuir al debate. Debe apelar a la ética a la par que a la estética. No se pueden contar las cosas siempre desde el equilibrio, desde la poesía; a veces hay que subvertir el orden. Lo más importante es que debe aspirar a una multiplicidad de lecturas y que el lector encuentre siempre aspectos nuevos que lo muevan a vivir más intensamente.

CULPA Y LIBERTAD

la caidaLa caída. ALBERT CAMUS. (Alianza Editorial). 127 páginas. Madrid, 2003. Traducción de Manuel de Lope.

Durante mucho tiempo Albert Camus (1913-1960) fue considerado el emblema ético e intelectual en una Europa casi apocalíptica, la tabla de salvación frente a tanta ruina moral. El “no” final del viejo criado de El malentendido, triste, condenatorio, absurdo, es la transposición, el símbolo, en lenguaje verbal, casi onomatopéyico, del nihilismo que floreció entonces, que deseaba negar la realidad posbélica al tiempo que intentaba rehacerse de las heridas. Territorio este fácilmente extrapolable al momento incierto que vivimos ahora, cuando de nuevo la derrota de las ideologías en plena crisis económica nos hace plantearnos los modelos, buscar desesperadamente los caminos seguros con que transitar en medio de la incertidumbre.

La caída, publicada en 1956, es la tercera novela de Camus que tengo el honor de leer. En ella, un personaje llamado Jean-Baptiste Clamence va hilando ante nosotros, los lectores, la historia de una vida ya mediada, analizando de paso, con detalle, buena parte del comportamiento humano. Recorre los canales, las islas y los bares de Amsterdam acompañado por un hombre anónimo al que se dirige durante toda la narración, interpelándolo, interpelándonos. Trasunto del hombre mediocre, vencido por el cauce desbordante de la realidad, sometido a la opinión y el juicio de los demás, Clamence está ensuciado por la vida y no puede evitarlo; le corroe, le rodea, le oprime, igual que la neblina holandesa que cubre los rostros de los transeúntes que pasan junto a él.

La caída, alegato contra la pasividad, testimonio que mueve rápidamente a la acción para superar ese clima de amoralidad, de mediocridad, contiene imágenes y pensamientos de mucho aliento. Somos culpables de nuestros actos ya desde el nacimiento (no hay inocentes, pues cuando no actuamos también somos corresponsables de lo que sucede) y toda nuestra actividad se centra, consiste precisamente en demostrar nuestra inocencia, en ser inocentes ante los demás, en que nos perdonen, para lo cual el fin justifica los medios y conservar las apariencias es el juego favorito. Como dice el narrador “cuando todos seamos culpables, entonces viviremos en democracia” (pág. 118).

albert camusHemos de asumir nuestra libertad. Estamos destinados, condenados a ser libres. El tono existencialista recuerda a los mejores textos de Sartre. Aparecen pequeñas gemas, pequeñas perlas filosóficas. Clamence afirma que, frente a esa terrible o fantástica libertad de acción o pensamiento (todo depende de cómo se mire) nos supeditamos al juicio y a la aprobación de nosotros mismos y de los demás: “La sentencia que uno aplica a los demás termina por volverse contra uno (…) No podemos condenar a los demás sin juzgarnos” (pág. 119). Para salvaguardarnos, no dudamos en usar la mentira y nos enfrentamos a las pequeñas hazañas cotidianas sin demasiado cinismo aunque sin demasiada virtud. El abismo es profundo: aparentemente todo vale en un mundo desprovisto de dioses benefactores. El protagonista es, por ello, un hombre vil y un hombre lúcido al tiempo, como muchos de nosotros, que reflexiona compasivamente sobre su propia derrota y la de los demás, pormenoriza su vida y la disecciona sin clemencia.

Rescatar, desempolvar un libro como este me ha permitido bucear, profundizar en la obra de Camus y en su ideario, que nos sigue interrogando desde algún lugar del pasado hasta este presente. El título remite al destierro del Paraíso de Adán y Eva; apartados de esa existencia plácida, se enfrentan, son arrojados a la vida, a la atmósfera ruinosa, al infierno vital, dibujada sobre el telón de fondo de ese Amsterdam de canales, puentes y barcos. El absurdo nos acucia: somos, sin distinción, perdedores y ganadores a la vez, no hay buenos ni malos. Precisamente ese “no juzgar” del protagonista-narrador y del propio Camus contribuye a que no sea un panfleto facilón de azucarados tonos pastel, sino una profundísima autocrítica moral e intelectual de aquella posguerra, cuando las heridas y la sangre eran todavía muy recientes y donde la humanidad debía recomenzar, tomar aire y seguir adelante.

YASUJIRO OZU O LA AVENTURA JAPONESA

Pienso con cierta nostalgia, con cariño también, en aquella primera juventud marcada por las ínfulas de convertirme en cineasta. Recuerdo, viendo Cuentos de Tokio, cuando tenía catorce años menos, cuando mi vida se gobernaba exclusivamente por imágenes y estaba abrumado por un sinfín de teorías cinematográficas. Más exactamente recuerdo el trabajo universitario que presenté sobre la obra de Yasujiro Ozu. El Japón antiguo y el moderno confluyen y animan a emprender la aventura japonesa a través de los ojos del espectador.

cuentos de tokioHe vuelto a ver esa película: la reunión familiar de una pareja de ancianos que visita la capital japonesa, cuyos hijos, marcados por el egoísmo, desatienden, y a los cuales solo su nuera Noriko se entrega con ternura y generosidad. Mi vida, una vida del todo gris, quedó (y ha quedado ahora) totalmente atrapada en el ritmo milagroso con que se destilan las emociones de seres tan alejados y, sin embargo, tan cercanos, tan especiales y espirituales. Me ha vuelto la respiración casi sin darme cuenta. Es, por así decirlo, una suspensión temporal, una gramática pendular: un ir y venir de planos estáticos que desfilan ante mí como una sinfonía lenta de imágenes.

Ya no voy a ser director de cine: ahora tengo otros intereses. A pesar de todo, Ozu me sigue interpelando como individuo; necesito su clima poético y que este se prolongue el resto del día. Su interés humano trasciende las barreras del yo: no es en absoluto un arte narcisista. Llega a fundirse con lo espiritual en el arte de Kandinski hasta alcanzar una profunda religiosidad. Los haikus de Basho que recientemente he descubierto, tan cerca del mundo pequeño de Ozu, también han conseguido alejar a mi cuerpo, por momentos, de lo meramente terrenal. Estos poemas de tres líneas, en tan poco espacio también condensan un mundo, una vida entera, una visión cultural. La naturaleza, el ser de los humanos o el instante detenido: una mirada universal.

Naturalmente, no todos se emocionan y no a todos les atrae lo mismo; cada persona tiene una sensibilidad diferente. Yo he buscado intencionadamente un cine alejado de los parámetros comerciales. Más de uno empezará a bostezar de aburrimiento al minuto de iniciarse la proyección. Pero para el espectador que navega al margen del cine que nos tiene acostumbrados la “factoría” Hollywood, el que quiera elevarse por medio de la poesía (¡qué vida más limitada sería la nuestra sin ella!), poder recurrir a Ozu supone un oasis de felicidad en medio del desierto. Es el amigo confesor que nos espera para consolarnos de nuestras vidas minúsculas, engrandecidas por el milagro cinematográfico.