EL SOMRIURE DE MARILYN

He volgut, deliberadament, mirar enrere per arreplegar records; sé que encara sóc a temps de recuperar-los i si els encalço tindré moments efímers de felicitat. Montserrat Roig va escriure, en una pàgina memorable del seu dietari pòstum, amb la seva contundència verbal característica, que “escrivim sobre tot el que hem oblidat”. Viure és recordar. Tothom pot explicar la seva història, i fins i tot novel·lar-la, amb més o menys gràcia, mentre tingui memòria. Perquè no hem d’amagar que l’ oblit ens afebleix.

Marilyn Monroe
Marilyn  Monroe

Jo no vull oblidar allò que he viscut: els llargs estius a Sitges amb l’àvia; un llibret que vaig escriure als onze anys sobre el meu gos; l’esborronament en llegir el diari d’Anna Frank, encara ingenu; la sessió de El médico de su honra, de Calderón, amb la meva tieta; el somriure de la Marilyn Monroe, fent-me l’ullet sota capes de pintura serigràfica en una exposició antològica d’Andy Warhol a la fundació Miró; el desafiament a les regles religioses imposades, de la mà de Nietzsche… : no acabaria mai. Recordar és fer dringar campanes de vidre, sens dubte. Tot això després surt, en forma d’experiència literària, als meus articles, als meus llibres; a la conversa, també. Recordo allò que no sabia que havia oblidat; torno a llegir els llibres que vaig llegir, torno a escriure els llibres que vaig escriure. Aquesta és una de les bondats de l’escriptura; els escriptors hauríem de tenir present en els moments en què flaquegem, en què el treball feixuc ens balda i no sabem com continuar, que escriure dóna sentit a la vida a través del que recordem.

Així, el “subconscient col·lectiu” no es només compost de present, sinó també de passat i de futur. Com bé deia T. S. Eliot: “Temps present i temps passat / són, ambdós, presents en el temps futur / i el temps futur, contingut en el temps passat”. El cos n’és ple, a vessar, de literatura, història, de llocs comuns, de passat entendridor com el somriure de la Marilyn. Sóc amic llunyà d’aquells pintors o escriptors que he estimat contemplant o llegint, encara que ara no hi siguin, de cultura popular o més culta, tant fa. Recordo, escrivint, tot allò que no recordaria de forma més matussera, durant el dia a dia. No, escric o llegeixo per entendre, no només la meva veritat, sinó per comprendre, tot i que no les comparteixi, les veritats dels altres. El fotograma en blanc i negre, que creies que s’havia estimbat al fons de la memòria, reneix de sobte. Viure és tornar a veure una pel·lícula antiga. Sí: vull tornar a enamorar-me de la Marilyn quan toca el ukelele sota la mirada transvestida del Tony Curtis i del Jack Lemmon. Un món m’espera allà fora,  per ser rescrit i rellegit.

VIATGE AL PAÍS DE LA POR

Siempre hemos vivido en el castilloSiempre hemos vivido en el castillo. SHIRLEY JACKSON. (Editorial Minúscula). 222 pàgines. Barcelona, 2012. Traducció de Paula Kuffer.

Com descriure el món agorafòbic a través de la mirada de la Merricat, encara una noia amb un pòsit d’innocència? Com transmetre al lector l’ambivalència moral i la descripció d’una atmosfera que fa olor de podrit, sense caure en la truculència gratuïta? Això és el que segurament es va proposar fer Shirley Jackson en escriure en aquesta novel·la publicada el 1962 i que ara l’editorial Minúscula ha recuperat i ens l’ha traduïda. Tot i que la seva portada i maquetació no són gens invitadores a la lectura, val la pena sortejar aquest petit obstacle per endinsar-nos en una aventura gòtica sense parer.

Merricat, una noia de divuit anys, alhora la protagonista i la narradora de la història, que estima els bolets i les móres, viu amb la seva germana Constance, el seu oncle Julian i el seu gat Jonas en una casa molt antiga, a la qual s’hi accedeix després de traspassar un jardí i un caminet; prou apartats, doncs, del poble on viuen. Aviat s’estableix un clima de confrontació entre el poble i la casa: les noies gosen de mala premsa entre els habitants del poble i són odiades per un passat que tothom encara recorda, però del qual cap de les dues noies no se’n penedeix.

Tenim al davant una radiografia de la por: mai no havia llegit una història tan tètrica i amb un pols narratiu fantasmagòric que roman gairebé intacte, com una perla enmig del bosc de les paraules, durant tota la narració. Merricat va explicant les seves impressions del que veu i del que passa, a través dels seus ulls, de la seva intel·ligència perversa, secundada per la Constance i el gat, l’ànima bessona de la protagonista, a qui confia els seus secrets, com a amic fidel. No hi ha res espuri o afegit artificialment: Merricat només surt de la vella mansió per anar a comprar menjar al poble, però la resta de la setmana se la passa tancada entre les quatre parets. Odia el poble i el món l’odia. Merricat desitjaria que tots els seus veïns estiguessin morts; tots morts, excepte la Constance, el gat i ella.

Shirley Jackson
Shirley Jackson

Shirley Jackson va morir jove, a penes tres anys després de la publicació d’aquest volum i segurament, en el fons, el que va escriure li va servir de teràpia cognoscitiva, per expulsar els seus dimonis i les seves fòbies i neurosis particulars, l’aïllament en un poble de l’ Amèrica profunda, la quinta essència del provincianisme més caduc; d’alguna forma s’hi veuria reflectida, en la noia solitària que no veu la televisió ni escolta la ràdio, sense més contacte amb l’exterior que el que troba en els seus passejos al poble.

Recuperar un clàssic com aquest fa venir, de segur, molta alegria. Alegria pels descobriments entre l’allau de novetats i reimpressions. Alegria per poder llegir, finalment, alguna cosa de la seva autora. Shirley Jackson reprodueix fidelment una atmosfera paorosa, difícil d’oblidar per al lector. Novel·la de personatge, de la Merricat per damunt de tot, on la història és una excusa per parlar-nos d’ un món que s’ ensorra, que va enfonsant-se de mica en mica, com si inevitablement Shirley Jackson hagués volgut deixar constància de la seva gradual desaparició, només mantinguda viva a través de la novel·la, testimoni d’una nova manera peculiar de viure i d’escriure.