LES MUSES DEL CAFÈ CARLYLE

Si més no per als escriptors, la preocupació més gran, sobre la qual més especulen i van giravoltant, és sobre quin és el lloc millor per comunicar-se amb les muses. Ja sigui al metro, a la cua del supermercat o contemplant un quadre de Kandinsky, escriuen unes línies en una llibreta que porten sempre a la cartera perquè no se’ls oblidi res del que han vist o sentit. La inspiració és un plat que s’ha de servir calent.

“Has de passar-te moltes hores al bar, si vols escriure”, va dir-me algú al Cafè Carlyle, quan vaig visitar Nova York, fa ja un grapat d’anys. Vet aquí el que vaig descobrir: a través de la música, i estudiant la roba, els gestos de les mans, les ganyotes i el to de veu de la gent allà reunida, podia trobar bons materials per novel·lar. Aleshores, m’ encaparrava molt amb l’estil i reconec que hi donava massa importància. Encara no sabia que a l’escriptura s’hi ha de barrejar forma i contingut i que el que veritablement es necessita és una dosi generosa de curiositat: el petit art de l’escriptor amb el bagatge que dóna l’experiència.

CarlyleEn un bar hi ha ànimes eixutes com la nostra que necessiten una copa per fer petar la xerradeta, sense que sigui necessari anar a caçar lleons a l’Àfrica, com feia Hemingway. L’autor nord-americà, era, però, abans que res, bevedor incontenible i habitual de bars i cafès, observador de les petites històries, les que veritablement compten al final. Perquè la torre de vori és ben avorrida: et passes les hores amb els ulls fitant la paret, sense més companyia que la pols dels llibres de la biblioteca.

Amb una mica d’alcohol a la gola es poden dir moltes bestieses que sovint acaben sent veritats literàries. Aquella nit a Nova York, al Cafè Carlyle, vaig descobrir que els ulls s’obrien a una altra dimensió i que em desvetllaven la gana per assistir a un musical de Broadway i de passejar pel Central Park en un matí assolellat. M’ estava enamorant literàriament d’un racó del món.

Ara bé: molts acaben desistint; la inspiració a vegades no els compensa les hores d’esforç i lluita. L’ideal seria que tot escriptor o periodista pogués viure del seu ofici, i no sóc el primer que ho diu. Poder recolzar-te a la barra d’un bar, entaular converses sobre el no-res amb el cambrer i els homes i dones habituals del local, i acabar cercant les paraules per traslladar-les al paper. Tant se val al cafè Carlyle o al bar de la cantonada. Les muses s’han de poder encalçar amb gin-tònics i conversa amical.

EL FILÒSOF VITALISTA

kunderaLa festa de la insignificança. MILAN KUNDERA. (Tusquets Editors. Col·lecció L’ull de Vidre, 54). 138 pàgines. Barcelona, 2014. Traducció de Xavier Lloveras.

Els amants de la bona literatura, de la de debò, la tardor passada vam estar d’enhorabona perquè Milan Kundera, que feia molt de temps que no publicava, ens va regalar el seu últim llibre, escrit en francès, com passa ja des de fa anys. I vet aquí el resultat: una novel·la breu sobre la futilesa de l’existència i la inutilitat de la vanitat i de la brillantor. La crítica oberta i sense embuts, en definitiva, amb molt d’humor , però, cap a aquells qui cerquen una transcendència més enllà del quotidià.

Milan Kundera és un autor que no precisa de llargs prolegòmens per presentar-lo. Arrelat sempre a la vida, als seus llibres hi traspua experiència, vivència pels quatre costats, amb aquesta seva filosofia entre Schopenhauer, Nietszche, existencialisme sartrià o fins l’absurd. Qui no ha gaudit de la seva prosa encantadora i musical? Qui no ha gaudit de la seva filosofia planera i vitalista? Qui no s’ha sentit identificat amb els seus protagonistes, des de La broma a La insuportable lleugeresa de l’ésser, que es prenen el món com una llarga ironia, que malden per ser esperits lliures?

Tot passa a París abans, durant i després de la festa que D’Ardelo, ja a les acaballes, celebra pel seu aniversari. D’Ardelo està preocupat per la mort, i amb pesar, amb soltesa després, a aquesta “malaltia”, a aquest fatalisme, l’hi planta cara. Amb molta joie de vivre, que en dirien els francesos. Diversos amics són els convidats: Alain, l’artista, fascinat pels melics femenins, que amaga la història fosca de la seva mare; Charles i Caliban, encarregats de les viandes i les begudes del còctel i que es fan passar per estrangers; i Ramon, que amb els seus discursos que només la vellesa pot proporciona, ens parla sobre la insignificança:

La insignificança és l’essència de l’existència. És amb nosaltres a tot arreu i sempre. És present fins i tot allí on un mateix no la vol veure: en els horrors, en les lluites sagnants, en les pitjors desgràcies. Sovint cal tenir coratge per reconèixer-la en condicions tan dramàtiques i per anomenar-la pel seu nom. Però no es tracta només de reconèixer-la, cal estimar-la, la insignificança”. [pàg. 135]

kundera_2Aquesta cita del llibre il·lustra a la perfecció les dèries actuals i antigues de Kundera, que il·lumina el nostre present i passat. S’hi reflecteixen els estralls de les dues guerres mundials i del nazisme, de les dictadures mundials i de la guerra, tothora vigent. Alhora la gent grisa, vulgar, “normal”, a vegades grotesca. L’autor es permet també, com a d’altres obres seves, introduir-hi personatges històrics que trepitgen el mateix fang que els altres, aquí cruels fins a l ‘extenuació: em refereixo a Stalin i la seva escopeta de caçador, que diuen que un dia va matar vint-i-quatre perdius.

La saviesa d’aquesta nouvelle rau, precisament, en la lleugeresa. Sembla com si, tot d’una, ens fes igual tenir uns quilos de més, tenir bosses a sota els ulls o ésser relegats del poder. No: davall de tot el gran i el més baix no hi ha sinó foteses. D’aquí la vacuïtat, de voler ser més intel·ligent o més savi que els altres. Això, diu Ramon en un moment de la novel·la, a poc de començar:

Quan un paio brillant intenta seduir una dona, aquesta té la impressió que ha de competir. Se sent obligada a brillar ella també. A no donar-se sense resistència. Mentre que la insignificança l’allibera. Li estalvia les precaucions. No exigeix cap presència d’esperit. La torna despreocupada i, per tant, d’accés més fàcil.” [pàg. 24-25]

Kundera, sovint tendre, sovint irònic, ens deixa captivats amb aquest reguitzell de frases encadenades que ens animen a parlar sense complexos i no prendre’ns ni a nosaltres mateixos ni als altres massa seriosament. Aquesta és la clau de volta de la novel·la: viure amb humor, sense complexos. El lector subtil té una doble interpretació davant dels seus ulls: la festa d’aniversari que té per amfitrió a D’Ardelo és, sens dubte, la nostra festa quotidiana: la vida. Com el títol de la novel·la La veu melodiosa de Montserrat Roig era, també, aquella veu que se sent per sota de les altres, que ens encanta i ens transforma. Kundera, tanmateix, és més discret: es reconcilia i es resigna a la vida tal com raja, sense falses vanitats: la modèstia del filòsof de carrer.

Si aquesta fos la seva última obra, si ja no en publiqués cap més, tancaria de veres un gran cicle existencial: la barreja de filosofia, de personatges històrics reals i els més anodins, els més vulgars, que no es resignen però que tampoc no fan gaires escarafalls a la realitat, al dia a dia. Tothom que tingui a Kundera per un gurú literari, s’ha de permetre el luxe de llegir aquesta perla.

COSSOS EFÍMERS, ESPERITS PERDURABLES

Obro la finestra, deixo passar tota la llum i observo en silenci el meu cos voluble, en aquest dia de principis de gener, en un moment de melangia; recordo el pati, també voluble, del meu col·legi, molt gran i ple de palmeres i pins, amb una alzina i un xiprer, fins un hort. Ben poca cosa en queda, de la seva esplendor. Potser és la distància dels anys, no poder atrapar amb les mans aquell món antic, revingut, com la llesca de pa rònec. El pati se’n va anar en orris (bé, no exactament, una gran part) fa cosa de deu anys, amb la construcció d’un centre cívic. Jo no sabia la sort que havia tingut fins quan me n’he adonat, tot reflexionant-hi: ara, la mainada té un pati més petit.

daliAmb els ulls del passat, capgiro el present: torno, amb especial estima, a reveure la Conxita, la Pilar, mestres als primers cursos; la Maria Àngels i l’Eduardo, a setè i vuitè. Revisc les redaccions engrescadores de literatura i les classes d’anglès amb el Muzzy. El mètode de lectura ràpida. O el relligat amb tot d’articles dels nois i noies de vuitè, d’ A i de B, que ens en vam emportar com a record escolar, amb una premissa comuna: el Betlem que cadascú muntava a casa seva. També rellegeixo la dedicatòria del professor: “Borja, continua amb la teva afició a la literatura”, que encara avui m’ esperona a escriure. El consell m’ha servit per reincidir en els territoris a vegades inestables i cruels de l’escriptura: quan ja no pots enfilar una línia de més, i te’ n canses, i tot i així, continues recordant, fins a l’extenuació. La crueltat davant una crítica desfavorable, al seu costat, és mer foc d’encenalls.

Miro endarrere, el llarg recorregut fins avui, revifat en la llum del sol esbiaixada d’una tarda d’hivern.

Tot i que la fesomia del col·legi, les parets que la separen del exterior s’ hagin greument modificat; tot i que els professorat s’hagi jubilat; tot i així, aquests cossos efímers esdevenen esperits perdurables, almenys entre els qui ho vam viure, si més no, per a la resta de les nostres vides. L’anhel de conèixer el món: la circulació major i menor de la sang; l’estudi de les aus al delta de l’Ebre; la Renaixença i el Modernisme…; l’equació de segon grau… formarà part de nosaltres, per molt que canviïn les fronteres físiques, tangibles. Per molt que ens hi entestem a oblidar, aquest món desaparegut sura en nosaltres, els alumnes, ens crida, per no ofegar-se en els tolls de la feble memòria. Els cossos muten; la memòria roman, modificada o retocada, però, memòria al cap i a la fi.

EL TREN ARRIBA A DOS QUARTS DE SIS

Me’n vaig a València, on m’ espera la meva cosina, el seu marit i els dos fills adolescents. Vaig reservar els bitllets per internet i vaig poder escollir el seient: al costat de la finestra, a la dreta, en el sentit de la marxa.

Aquest tren que m’hi portarà, potser ingènuament, és també el tren de la vida, el rau-rau de les rodes lliscant sobre les vies, bressolant-me. “Vull estimar i que m’ estimin a través de les paraules”, penso. Sí, les paraules, que es van escrivint conforme vaig vivint i viatjant. Renéixer tantes vegades com vegades pujo en aquest tren, defugint les estacions mig buides.

trenEm recolzo en simpàtics companys de viatge: em trobo amb alguna dona sorneguera, sobretot dones, amb qui petar la xerradeta. Escric en el portàtil o llegeixo. Dins del comboi, mentre el mar, els camps, les muntanyes se succeeixen amb fredor, rememoro les meves lectures infantils, amagades a dins meu: el Peter Pan de Barrie; Maria Gripe i la filla de l’espantall; Christine Nöstlinger i el nou Pinotxo. M’adono que la infantesa queda més lluny a cada estació del trajecte. El seu món, alhora limitat i immens, em pessiga i em diu: encara vius. El que em resta és el present adult i l’evidència que un dia les roses es marciran. El tren s’atura a la meva destinació final, després d’un trajecte de tres hores. Són dos quarts de sis en el rellotge d’esfera plana de l’estació,  plena a vessar.

─Sóc un artista i intento refer-me gràcies al record ─dic en veu alta al meu nebot gran que m’ha vingut a recollir.  Intueixo que pensa que són les cabòries típiques del seu oncle.

El pis de la meva cosina és a tocar de l’estació, a cinc minuts caminant. Petons i abraçades. El fill petit està fins al capdamunt de tants exàmens i em demana ajuda. La meva cosina s’alleuja de només veure’m. Estan en un moment difícil, el de l’adolescència, el temps d’escollir les bones companyies. Jo no tenia gaires amics a la seva edat i no per manca de ganes, precisament. No era un noi popular i em refugiava en les lliçons d’Història de l’Art. La infantesa d’ara és diferent, amb els videojocs i els ordinadors i tablets.

M’hi quedo per quatre dies: paella, cinema, conversa, anades a la biblioteca, passejades per la ciutat. Potser escric. És un canvi d’aires per aquest “vailet” que va créixer entre llibres. El tren no es detura ni es deturarà i depèn de mi que el trajecte no sigui un mer passatemps. Necessito fer meus els colors vius de les taronges de l’horta i l’olor a salobre de la Malvarrosa i morir per tornar a néixer.