COSSOS EFÍMERS, ESPERITS PERDURABLES

Obro la finestra, deixo passar tota la llum i observo en silenci el meu cos voluble, en aquest dia de principis de gener, en un moment de melangia; recordo el pati, també voluble, del meu col·legi, molt gran i ple de palmeres i pins, amb una alzina i un xiprer, fins un hort. Ben poca cosa en queda, de la seva esplendor. Potser és la distància dels anys, no poder atrapar amb les mans aquell món antic, revingut, com la llesca de pa rònec. El pati se’n va anar en orris (bé, no exactament, una gran part) fa cosa de deu anys, amb la construcció d’un centre cívic. Jo no sabia la sort que havia tingut fins quan me n’he adonat, tot reflexionant-hi: ara, la mainada té un pati més petit.

daliAmb els ulls del passat, capgiro el present: torno, amb especial estima, a reveure la Conxita, la Pilar, mestres als primers cursos; la Maria Àngels i l’Eduardo, a setè i vuitè. Revisc les redaccions engrescadores de literatura i les classes d’anglès amb el Muzzy. El mètode de lectura ràpida. O el relligat amb tot d’articles dels nois i noies de vuitè, d’ A i de B, que ens en vam emportar com a record escolar, amb una premissa comuna: el Betlem que cadascú muntava a casa seva. També rellegeixo la dedicatòria del professor: “Borja, continua amb la teva afició a la literatura”, que encara avui m’ esperona a escriure. El consell m’ha servit per reincidir en els territoris a vegades inestables i cruels de l’escriptura: quan ja no pots enfilar una línia de més, i te’ n canses, i tot i així, continues recordant, fins a l’extenuació. La crueltat davant una crítica desfavorable, al seu costat, és mer foc d’encenalls.

Miro endarrere, el llarg recorregut fins avui, revifat en la llum del sol esbiaixada d’una tarda d’hivern.

Tot i que la fesomia del col·legi, les parets que la separen del exterior s’ hagin greument modificat; tot i que els professorat s’hagi jubilat; tot i així, aquests cossos efímers esdevenen esperits perdurables, almenys entre els qui ho vam viure, si més no, per a la resta de les nostres vides. L’anhel de conèixer el món: la circulació major i menor de la sang; l’estudi de les aus al delta de l’Ebre; la Renaixença i el Modernisme…; l’equació de segon grau… formarà part de nosaltres, per molt que canviïn les fronteres físiques, tangibles. Per molt que ens hi entestem a oblidar, aquest món desaparegut sura en nosaltres, els alumnes, ens crida, per no ofegar-se en els tolls de la feble memòria. Els cossos muten; la memòria roman, modificada o retocada, però, memòria al cap i a la fi.