EL FILÒSOF VITALISTA

kunderaLa festa de la insignificança. MILAN KUNDERA. (Tusquets Editors. Col·lecció L’ull de Vidre, 54). 138 pàgines. Barcelona, 2014. Traducció de Xavier Lloveras.

Els amants de la bona literatura, de la de debò, la tardor passada vam estar d’enhorabona perquè Milan Kundera, que feia molt de temps que no publicava, ens va regalar el seu últim llibre, escrit en francès, com passa ja des de fa anys. I vet aquí el resultat: una novel·la breu sobre la futilesa de l’existència i la inutilitat de la vanitat i de la brillantor. La crítica oberta i sense embuts, en definitiva, amb molt d’humor , però, cap a aquells qui cerquen una transcendència més enllà del quotidià.

Milan Kundera és un autor que no precisa de llargs prolegòmens per presentar-lo. Arrelat sempre a la vida, als seus llibres hi traspua experiència, vivència pels quatre costats, amb aquesta seva filosofia entre Schopenhauer, Nietszche, existencialisme sartrià o fins l’absurd. Qui no ha gaudit de la seva prosa encantadora i musical? Qui no ha gaudit de la seva filosofia planera i vitalista? Qui no s’ha sentit identificat amb els seus protagonistes, des de La broma a La insuportable lleugeresa de l’ésser, que es prenen el món com una llarga ironia, que malden per ser esperits lliures?

Tot passa a París abans, durant i després de la festa que D’Ardelo, ja a les acaballes, celebra pel seu aniversari. D’Ardelo està preocupat per la mort, i amb pesar, amb soltesa després, a aquesta “malaltia”, a aquest fatalisme, l’hi planta cara. Amb molta joie de vivre, que en dirien els francesos. Diversos amics són els convidats: Alain, l’artista, fascinat pels melics femenins, que amaga la història fosca de la seva mare; Charles i Caliban, encarregats de les viandes i les begudes del còctel i que es fan passar per estrangers; i Ramon, que amb els seus discursos que només la vellesa pot proporciona, ens parla sobre la insignificança:

La insignificança és l’essència de l’existència. És amb nosaltres a tot arreu i sempre. És present fins i tot allí on un mateix no la vol veure: en els horrors, en les lluites sagnants, en les pitjors desgràcies. Sovint cal tenir coratge per reconèixer-la en condicions tan dramàtiques i per anomenar-la pel seu nom. Però no es tracta només de reconèixer-la, cal estimar-la, la insignificança”. [pàg. 135]

kundera_2Aquesta cita del llibre il·lustra a la perfecció les dèries actuals i antigues de Kundera, que il·lumina el nostre present i passat. S’hi reflecteixen els estralls de les dues guerres mundials i del nazisme, de les dictadures mundials i de la guerra, tothora vigent. Alhora la gent grisa, vulgar, “normal”, a vegades grotesca. L’autor es permet també, com a d’altres obres seves, introduir-hi personatges històrics que trepitgen el mateix fang que els altres, aquí cruels fins a l ‘extenuació: em refereixo a Stalin i la seva escopeta de caçador, que diuen que un dia va matar vint-i-quatre perdius.

La saviesa d’aquesta nouvelle rau, precisament, en la lleugeresa. Sembla com si, tot d’una, ens fes igual tenir uns quilos de més, tenir bosses a sota els ulls o ésser relegats del poder. No: davall de tot el gran i el més baix no hi ha sinó foteses. D’aquí la vacuïtat, de voler ser més intel·ligent o més savi que els altres. Això, diu Ramon en un moment de la novel·la, a poc de començar:

Quan un paio brillant intenta seduir una dona, aquesta té la impressió que ha de competir. Se sent obligada a brillar ella també. A no donar-se sense resistència. Mentre que la insignificança l’allibera. Li estalvia les precaucions. No exigeix cap presència d’esperit. La torna despreocupada i, per tant, d’accés més fàcil.” [pàg. 24-25]

Kundera, sovint tendre, sovint irònic, ens deixa captivats amb aquest reguitzell de frases encadenades que ens animen a parlar sense complexos i no prendre’ns ni a nosaltres mateixos ni als altres massa seriosament. Aquesta és la clau de volta de la novel·la: viure amb humor, sense complexos. El lector subtil té una doble interpretació davant dels seus ulls: la festa d’aniversari que té per amfitrió a D’Ardelo és, sens dubte, la nostra festa quotidiana: la vida. Com el títol de la novel·la La veu melodiosa de Montserrat Roig era, també, aquella veu que se sent per sota de les altres, que ens encanta i ens transforma. Kundera, tanmateix, és més discret: es reconcilia i es resigna a la vida tal com raja, sense falses vanitats: la modèstia del filòsof de carrer.

Si aquesta fos la seva última obra, si ja no en publiqués cap més, tancaria de veres un gran cicle existencial: la barreja de filosofia, de personatges històrics reals i els més anodins, els més vulgars, que no es resignen però que tampoc no fan gaires escarafalls a la realitat, al dia a dia. Tothom que tingui a Kundera per un gurú literari, s’ha de permetre el luxe de llegir aquesta perla.