UN AMATEUR DE LA VIDA

La meva veneració per la fotografia ve de lluny, dels anys universitaris, quan encara existien les cambres fosques, els carrets i els revelats en blanc i negre i les ampliadores. Encara recordo el meu projecte del primer any: retratar un cosí meu aficionat a la cursa, corrent amunt i avall a la Diagonal, per il·lustrar la meva visió particular de “la solitud del corredor de fons”. Tot plegat, potser, em va servir per canviar el focus de la meva mirada, per educar-la i arribar a sorprendre’m i a entusiasmar-me amb aquells trossos de realitat. De tot un contínuum que és la vida, n’ escollia un pedaç que fos prou representatiu de la meva remor interior; el meu testimoni del món.

L'amor del mariner, de Brassaï
L’ amor del mariner, de Brassaï

Però no és ben bé això el que volia explicar. Tinc a casa una petita joia, un llibre amb els fotògrafs més importants del segle passat. Hi ha un retrat en especial que no deixo de mirar una vegada i una altra. Es diu L’amor del mariner i és de Brassaï. Com ha canviat la societat d’ençà del 1932, i tot i així aquesta fotografia és més viva que mai. Pertany a la sèrie de retrats del París nocturn de prostitutes, vagabunds, amants somnàmbuls i ballarines. Pertany a l’imaginari del subconscient dels bars i dels carrers. Brassaï, que combregava amb el surrealisme, va abocar segurament tots els seus dimonis particulars en aquestes escenes obscures, decadents, entre la poesia i el fotoperiodisme. Què pensa el mariner de l’esquerra quan mira la noia amb els rínxols recargolats sobre el front, abraçada a un altre mariner? De què riu el mariner de la dreta? S’ho estan passant bé o fingeixen? La dona jove és l’amant d’un d’ells o bé de tots dos? Tot és un mar de suposicions que no arriben enlloc.

Sóc un amateur a la vida, tot i que n’he après, de mirar. Com a qualsevol altre de la meva època, m’han ajudat el cinema i la televisió; la meva mirada no és la mateixa que la de quan era un nen. Quantes hores passo cada dia davant de l’ordinador? I tot i així, el món sempre em sorprendrà i mai no en sabré prou. Sempre amb presses, sense poder aturar-me a contemplar, tranquil·lament, fotografies artístiques.

Em fascinen els gots a mig beure o el cendrer de Martini amb les restes de cigarretes. Amb Brassaï he descobert els amagatalls de la vida, els refugis davant la foscor. Potser l’art és trist i melangiós, quan intenta atrapar la felicitat. Però, en definitiva, què és la felicitat, al capdavall, si no un instant, un fragment capturat per la càmera?

CONTRA LA CLAUSTROFÒBIA

Només em passa en certes ocasions, i només quan el metro va molt ple i encara em queden un parell d’estacions fins al meu destí final. Em penso que no podria estar-me un dia sencer allà dalt, en un avió intercontinental, encara que, qui sap?, amb una mica de sort, algun dia, gràcies a un nou antídot, seré capaç de vèncer aquesta malaltia aparentment innòcua: la claustrofòbia.

He arribat a una solució gens desesperada, crec jo, de persona raonable. Per tal de no cedir davant la seva amenaça, em dedico a recuperar veus interiors, a omplir el cervell de papallones que he caçat prèviament. Quines veus? Doncs les que recordo haver llegit algun cop, sobretot els darrers dies. Amb certa recança per haver llegit i tancat els llibres, em dedico a reproduir, a tornar a pensar aquestes paraules, frases i paràgrafs (Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner…) que m’han deixat una marca d’aigua interior, establint la distància necessària amb el món que m’ envolta. I m’ adono que la meva afició principal, ara per ara, serà emmagatzemar-hi veus; potser el meu instint vulgui amagar-me de la meva hiperestèsia. No hi ha res com llegir.

metroConstato l’evidència que la paraula més comuna en tots aquests llibres és “vida”. Me la trobo molt sovint, com qui no vol la cosa, tal vegada perquè és el mot més important per a nosaltres lectors i per als escriptors. M’agrada reconèixer les empremtes damunt el paper en blanc, que “vida”, “mort”, “ amor”, “primavera”, “somni” o “camí” m’interpel·lin i em facin viure una altra vegada, com si m’ hagués ofegat en la piscina de la claustrofòbia i ara surés en l’aigua. Al metro, emmirallant-me en els vidres d’ulleres alienes, repasso mentalment aquests mots que els autors han volgut cedir-me, en el breu retorn de la feina.

Aquestes veus em nodreixen, em provoquen que vulgui llegir i rellegir el mateix llibre, per diferenciar-les del garbuix frívol del món. M’he ensinistrat de tal forma que, quan tot just començo a llegir un altre volum d’un autor que ja és vell conegut, en distingeixo les seves petjades dactilars, els ulls que em fiten tranquils o astorats. Em dic: ja no m’ esvararé quan m’ ofegui. Oblidaré, així, que estic a centenars de metres sota terra, amb el desconegut que put a suor i la dona grassa que m’empeny cap a la porta. No, no cauré en la trampa: el do de la paraula em salvarà. No es tracta de fer jocs metaliteraris, ni sermons enmig del desert, ni escriure pamflets revolucionaris. No, no, res d’això. Fins i tot és més senzill: deixar-se endur per aquestes veus que em diuen que sí, que darrera el teló vellutat hi ha alguna cosa que és capaç de justificar la nostra existència, que portem a dins des dels primers balbuceigs.

L’AIGUA DEL RIU GANGES

L’Empar Moliner sap que riure no és cap afició deshonesta. Al contrari: una manera de fer broma i fer-nos còmplices de les històries amb la ironia i el doble sentit. Vol que ens prenem les bromes com si fossin malifetes del tot innòcues. Té una determinada visió del món, com gairebé tots en tenim. També nosaltres, estem condemnats a ser individus lliures en la lectura i en l’escriptura. El nostre estil és punyent quan volem que commogui (no hi ha res pitjor que una fredor asèptica) però mai doctrinal. L’Empar no ens vol adoctrinar, dient el que és bo i el que és dolent. No: prefereix retratar les persones amb les seves dèries i els seus defectes tal com ella els veu. Parlar del que parlem és, al capdavall, una convenció dels homes que, volgudament, a vegades volen ser déus.

gangesL’articulista no hauria de perdre la perspectiva: se li deixa una tribuna per opinar i no només informar. Però no pot caure, crec, en la temptació de edulcorar-ho, de emmidonar-ho i enfarfegar l’estil. L’aigua del Ganges està bruta: no és una imatge precisament idíl·lica però qui escriu columnes al diari no hauria de trair la veritat i dir que l’aigua del Ganges és cristal·lina. Com a molt, pot fer poesia i dir que la llum lletosa de la lluna s’hi reflecteix. Fer filosofia de la brutícia, o de la bellesa, vet aquí, sense enganyar-nos, tot i sabent que viure és un engany perpetu.

Barrejant opinió i informació, l’Empar Moliner aconsegueix encomanar les ganes de llegir i d’escriure amb la seva gràcia i el seu tarannà naturals. Ens descobrim en els seus articles o passem directament a lluitar a l’arena i escrivim a raig, i advertim com ens porta de la mà fins a fer del periodisme tot un art. Ens toca experimentar la màgia del periodisme escrit a través d’aquest instant, del gest de girar el diari per la contraportada i llegir la seva columna. Ens hem de pessigar el braç per fugir del buit i del no-res, mentre assaborim les paraules de l’Empar. Pertanyem al món, al nostre temps. Els periodistes volem desvetllar-nos, abocar-nos a la realitat i mostrar els diferents microcosmos, tots els microcosmos possibles, amb els mots propis que ens configuren, i aconseguir el més difícil encara: que interessi sense deixar mai de subvertir els llocs comuns. Volem que no s’estovi mai el múscul del riure ni la facultat de ironitzar sobre nosaltres mateixos.