UN AMATEUR DE LA VIDA

La meva veneració per la fotografia ve de lluny, dels anys universitaris, quan encara existien les cambres fosques, els carrets i els revelats en blanc i negre i les ampliadores. Encara recordo el meu projecte del primer any: retratar un cosí meu aficionat a la cursa, corrent amunt i avall a la Diagonal, per il·lustrar la meva visió particular de “la solitud del corredor de fons”. Tot plegat, potser, em va servir per canviar el focus de la meva mirada, per educar-la i arribar a sorprendre’m i a entusiasmar-me amb aquells trossos de realitat. De tot un contínuum que és la vida, n’ escollia un pedaç que fos prou representatiu de la meva remor interior; el meu testimoni del món.

L'amor del mariner, de Brassaï
L’ amor del mariner, de Brassaï

Però no és ben bé això el que volia explicar. Tinc a casa una petita joia, un llibre amb els fotògrafs més importants del segle passat. Hi ha un retrat en especial que no deixo de mirar una vegada i una altra. Es diu L’amor del mariner i és de Brassaï. Com ha canviat la societat d’ençà del 1932, i tot i així aquesta fotografia és més viva que mai. Pertany a la sèrie de retrats del París nocturn de prostitutes, vagabunds, amants somnàmbuls i ballarines. Pertany a l’imaginari del subconscient dels bars i dels carrers. Brassaï, que combregava amb el surrealisme, va abocar segurament tots els seus dimonis particulars en aquestes escenes obscures, decadents, entre la poesia i el fotoperiodisme. Què pensa el mariner de l’esquerra quan mira la noia amb els rínxols recargolats sobre el front, abraçada a un altre mariner? De què riu el mariner de la dreta? S’ho estan passant bé o fingeixen? La dona jove és l’amant d’un d’ells o bé de tots dos? Tot és un mar de suposicions que no arriben enlloc.

Sóc un amateur a la vida, tot i que n’he après, de mirar. Com a qualsevol altre de la meva època, m’han ajudat el cinema i la televisió; la meva mirada no és la mateixa que la de quan era un nen. Quantes hores passo cada dia davant de l’ordinador? I tot i així, el món sempre em sorprendrà i mai no en sabré prou. Sempre amb presses, sense poder aturar-me a contemplar, tranquil·lament, fotografies artístiques.

Em fascinen els gots a mig beure o el cendrer de Martini amb les restes de cigarretes. Amb Brassaï he descobert els amagatalls de la vida, els refugis davant la foscor. Potser l’art és trist i melangiós, quan intenta atrapar la felicitat. Però, en definitiva, què és la felicitat, al capdavall, si no un instant, un fragment capturat per la càmera?