PAISATGISME

A l’escola i, més endavant, a la universitat, sempre m’asseia al costat del passadís. El company que es trobava a 90º o bé a 180 º de mi de ben segur que es mirava diferent el professor i hi projectava uns altres pensaments. Per exemple: “parla pels descosits”. Potser jo, en canvi, sobre el mateix professor pensaria: “és molt interessant tot el que diu”. I això seria determinant en les nostres vides. Abocaríem aquestes visions, aquests enfocaments sobre la realitat, en llegir, en parlar, en fer els deures a casa: allà on hi anéssim, indefectiblement. No era merament un caprici. Els nostres raonaments eren, sens dubte, els models per sentir i pensar.

Casa BatlloEncara a la universitat, una vegada em van prestar una càmera de vídeo per filmar un documental. Era un diumenge i el fet de matinar no em preocupava gaire. Vaig convidar un company de classe a la meva aventura. Anàvem ben contents, Passeig de Gràcia avall, mirant de fixar-nos en cadascun dels detalls de les façanes per fer-los servir després: aquesta balustrada, aquell frontó triangular, aquest esgrafiat, aquelles columnes dòriques. Assajàvem els moviments de càmera; enquadràvem, estudiàvem els enfocaments. Hi havia els ulls del meu company, els de la càmera i els meus. Tres subjectes, tres mentalitats. O bé dues mentalitats, perquè la càmera no es podia defensar més enllà de nosaltres: nosaltres, en un intent d’apropiar-nos de la realitat, encara que aquesta un cop enregistrada fos “irreal”, “desfigurada”, “malmesa” per les lents de l’objectiu; nosaltres, en definitiva, enfrontats a la càmera, interposant-nos-hi, com a subjectes mediadors. La realitat respirava, es transformava a través nostre.

Pensant en aquests records universitaris, m’adono que, ara, mentre escric aquestes línies a l’ordinador, puc triar diverses lletres. Potser una Arial o una Garamond ofereixen, “mostren”, una visió diferent del món. Quantes vegades, si no, m’he entrebancat en la lectura si el cos de lletra era petit? O bé he llegit amb més avidesa si era una edició de butxaca, que pogués manegar bé; amb més atenció, si tenia una portada lluent, o amb més fàstic, posem per cas, si les tapes estaven rebregades?

Vull arribar, i hi arribo, al nucli del meu raonament: la defensa de les diferències entre els individus i la màxima grega que diu que “l’home és la mesura de totes les coses”. Caldria interessar-se, també, per l’individu concret de l’existencialisme que afirma que “l’existència precedeix l’essència”. A través dels signes i dels símbols que troba pel camí, l’individu es configura o intenta configurar-s’hi. Els ulls fiten i interpreten, emmarquen el “paisatgisme” dels records, dels somnis, gravats en la retina dels nostres ulls, sobre una realitat inassolible, imperfecta, com un quadre allargassat on hi pintem uns arbres. Els colors de la paleta brillaran amb el to vermell de les roselles i de blau ultramar d’un capvespre d’estiu.