COLOMS A SANT MARC

Tenim una casa amb calefacció al pic de l’hivern i de vegades no sabem posar-nos en la pell dels poetes que viuen al carrer perquè no guanyen prou diners del que escriuen. Ni tan sols el seu somriure desvalgut quan es creuen amb nosaltres i ens miren, no ens pot fer comprendre i vèncer el mur de les injustícies i l’absurd.

Una mica per abstreure’m d’aquest pòsit de tristesa, vaig anar a la prestatgeria a enretirar la capa de polsim de l’àlbum familiar i vaig acarar-me amb les fotografies del meu viatge a Itàlia. Automàticament, se’m va encendre un llum. Tot d’una, arran de passar els dits pels fulls de paper ceba, per oblidar el present, se’m va ocórrer escriure una novel·la històrica que succeís a Venècia durant l’Edat Mitjana, entorn d’un homosexual (el predecessor d’un noi delicat com en Tadzio, suposo). Un relat d’intramurs, secret i prohibit.

VENECIAAviat, vaig pensar que la seva escriptura esdevindria gairebé impossible, que seria exhaustiva i exhausta, i que el que jo faria realment seria especular, donada l’escassa documentació que hi trobaria. Va resultar, si més no engrescador, barrejar vida i imaginació: el que somniava i el que recordava arran del viatge. Necessitava ser un poeta pobre passant fred a la ciutat dels canals. Em retrobava a la Sereníssima amb la meva mare, nou anys enrere, conservant la màgia del lleó, del vaporetto, dels coloms voleiant la plaça de Sant Marc, planant sobre el Palau Ducal. Estirava el fil de la memòria mentre el passat s’anava diluint i jo avançava, veloç, cap a la mort. L’ aventura d’una setmana per terres italianes ben segur se salvaria de l’acqua alta final.

La desesperació ve després: estic convençut que mai no podré escriure una novel·la històrica, per molt ambiciós que m’hi posi. És com si els reis i els ducs, els elefants i els bufons de la cort, o les conquestes i invasions no fessin per a mi; com si no aconseguís escapolir-me del meu present, del meu estudi amb calefacció. Un passat on hi traslladés les meves dèries, potser, cauria en els anacronismes. I aquesta novel·la seria fallida, després de passar-me els meus bons tres o quatre anys escrivint-la.

Els escriptors anem sempre cap a un punt de fuga. Hem de tenir la seguretat (que mai no és absoluta, tot sigui dit) que ens hi sentirem còmodes, que controlarem la vida dels personatges, els fils del teler en què es mouran. I he arribat a la sàvia conclusió que no cal fer servir la màquina del temps ni explicar la història de personatges principescs. Només cal entendre el poeta. Només cal sentir, en la imaginació, els coloms parrupar cada matí a Sant Marc.