LES MÀSCARES AL·LUCINADES

Us voldria parlar de la vida, un cop més. Vull que m’acompanyeu, tot passejant pel carrer barcelonès de l’Hospital, amb la mirada distreta, observant els passavolants com jo, amb els narius amarats de curry i de pastissos àrabs, amb les veus  dels carnissers que criden, amb els davantals blancs nuats al coll, tacats de sang dels anyells morts, a l’entrada de les botigues. Perquè us atureu, com jo em vaig aturar per uns instants, al davant de l’aparador d’una adrogueria, on hi havia tot un seguit de bustos de maniquins amb perruques, anunciant diverses tintures per al cabell. Com transmetre la seva artificiositat? També, per què no, el seu esperit kitsch? De ben segur que vosaltres també captaríeu, com jo vaig fer, l’amalgama de rostres, imatges, colors. Que tanmateix, a pesar de la seva vulgaritat, em feien reviure; ens fan reviure, tornar enrere.

Una escena del teatre Kabuki japonès
Una escena del teatre Kabuki japonès

A què treu cap això?, em preguntareu. Quina relació hi puc establir amb el títol de l’article? És que desvariejo? No ben bé. Deixeu que  m’expliqui: tot és qüestió de representar el cos, la màscara. Per raons de l’atzar, que només ara recomponc com si fos un trencaclosques de la memòria, torno cap enrere: La Irene, una bona amiga i companya de feina, que va viure un any en terres nipones, em va suggerir que escrivís una columna sobre el ritual del teatre Kabuki. A la biblioteca vaig admirar tot un munt de fotografies de llibres sobre la matèria: a escena, els actors japonesos es transformaven, al·lucinats, enmig de la música, la lluïssor esvanida dels quimonos o l’anar i venir per l’escenari. Fet i fet, vaig arribar a la conclusió que tot plegat formava part d’una visió “supranatural”, una coreografia allunyada dels occidentals, poc avesats a veure el misteri sensual amb les mateixes dosis de passió, amb un altre tempo, menys tranquil.

La meva memòria capriciosa ha pres el carrer Hospital i la meva amiga Irene com a desllorigadors, i m’ha fet recordar també les màscares de Papua i Nova Guinea que vaig visitar al Museu Etnogràfic quan anava al col·legi; i més endavant, les del  Museu Egipci, veritable monument  als sarcòfags i escultures dels faraons. Tots hi estan convocats. La relació és evident: com “pintar” i “escriure” en el rostre la civilització a la qual pertanyem. La nostra es fixa més en perruques, les cares són impersonals: es diria que són fredes, distants. En les d’altres èpoques, hi ha una “palpitació”, una ferocitat en la mirada, en viure la tragèdia o la comèdia més intensament, fins  a l’èxtasi. La pura i més verge representació del cos, comunió amb la natura. Qualsevol antropòleg ens ho asseguraria.

Tot i la lletjor, tot i la tragèdia, hi ha alguna cosa superior, sempre. Es tracta de ser “un altre”, de transcendir la carn feble i dolorosa, fins a esdevenir lletania de la bellesa. Com si les arts del passat ens parlessin i entonessin l’himne tribal: la típica “invocació als fantasmes”. Noves visions que ens obliguen a replantejar-nos el nostre model occidental, l’únic que coneixíem (abans que s’abaratissin els preus dels vols aeris), i entorn del qual girava el nostre món  arrogant i egocèntric. Si sabem que aquest és el nostre defecte, encara estem a temps de corregir-lo, contemplant l’exemple d’altres cultures. Tasca que ja fan els museus per tal d’apropar-nos-hi sense haver de moure’ns de la ciutat. Tan de bo hi hagués més persones encuriosides, persones que per una estona no valorin tant els diners i deixin de banda l’egoisme i la malvolença per admirar, gaudir, allà on es va aturar el temps: les ganyotes, rialles, de por, alegria o dolor, que han vist l’inefable: les màscares al·lucinades.

AQUELLES FESTES D’ANIVERSARI

Vet aquí el somni recorrent de les meves darreres nits: dormia plàcidament i quan despertava vivia molt de temps després, deu anys si no m’erro. En realitat, tothom m’estava prenent el pèl; tothom em deia que vivíem en el 2026, i a penes havien transcorregut vuit hores, les del son. Però jo m’afanyava a preguntar-los: qui era el nou president? Qui havia guanyat un premi en les últimes convocatòries? Qui havia mort i qui havia nascut? No volia admetre que  m’havia perdut part de l’espectacle, dolç i amarg, de l’existència.

cumplePrecisament, em succeeix de forma semblant quan reculo i recordo moments d’infantesa que no són, ni de bon tros, tan llunyans com podria semblar de primer. Sembla com si hagués despertat després d’anar-me’n al llit tot sentint la música del Un, dos, tres, responda otra vez… No: han passat més de tres dècades i no sóc, no som els mateixos. Les hores del rellotge semblen haver anat a corre-cuita per encalçar l’edat adulta. Com en el somni, és com si només hagués passat una nit, dormint tant profundament com un bebè.

Aleshores em vénen els flaixos: les festes d’aniversari. Els  pares i mares dels nens del barri organitzaven les respectives celebracions a casa seva. Per un sol dia, el qui feia anys era el “príncep”, a qui tothom agombolava. Per un sol dia, s’omplia les mans i les butxaques de regals a canvi d’un berenar generós i suculent. Per un sol dia, també, era el centre de tot, era “important”. Tot i que, després, sempre hi havia algú que et destrossava les joguines tot just acabades d’estrenar. Això s’ha perdut.

Més val que tinguem bones experiències, perquè després puguem recordar-les serenament.  Si no pot ser, si més no “reconstruir-les” amb ajuda del record per pair bé el pastís de xocolata. Com tants d’altres afers, pertanyen, vulguem o no, al terreny del passat ja ben remot. Seria ridícul fer anys i rebre regals de nen petit. Com també penso que seria ridícul disfressar-se, dibuixar ninots i cantar les cançons amb la guitarra de les colònies d’estiu. En un poema meu, escric: Vam llençar orquídies a l‘aigua;/ oblidades, abandonades,/van quedar sota les onades:/ les nostres flors, olor de canyella,/ fruits de la innocència. Aquests versos simbolitzen els nostres primers passos, i la posterior decadència. L’ aigua salada del mar fa malbé qualsevol resta de puresa, mentre la nostra barca s’allunya de la platja: l’irremeiable ens crida.

La infantesa: la casa tancada, el taller on assagem. Enyorança: la meva pobra àvia preparant, fins ben entrada la mitjanit, les bosses de plàstic amb els caramels perquè els repartís a escola el dia següent. Els primers llibres, la primera bicicleta, els plumiers de ratlles blaves i blanques, amb el regle i l’escaire. Els llapis de colors Caran d’Ache. El món és més fugisser del que ens pensem. Però els records no es deixen governar i apareixen, de cop i volta. Podem reconciliar-nos-hi o no: és la nostra tria. Jo, què voleu que us digui? Prefereixo recordar les festes d’aniversari que matar la memòria. Un individu no vessa llàgrimes pel pas de la vida sinó que està orgullós de les coses bones que ha viscut.