ELS NOSTRES MIRALLS

No sé si els meus lectors i lectores habituals s’aturen gaire quan llegeixen per contemplar, com si fos un paisatge enmig del no-res, la tinta diluïda en el mar de paper blanc. Perquè jo, sovint, quan llegeixo una novel·la, més enllà de seguir la història que s’hi narra, m’agrada fixar-me en les lletres, en els punts; gaudeixo, tot resseguint amb la mirada, de la forma de la Q, de la S o de la N. O de les dièresis i dels accents, emmotllats sobre la pàgina. És un plaer comprovar com, a més d’aprendre-hi, aconsegueixo acoblar-me completament amb el que tinc al davant; amb la narració, però també amb les paraules, amb la forma dels paràgrafs, com si es tractés d’una partitura musical. El món gira sempre, però podem fer que sigui meravellós si mirem detingudament la pròpia natura: els objectes i les persones representades, el que, en literatura, serien les imatges.

Saló dels miralls a Versailles

La passió per llegir amb els ulls té molt a veure amb el procés d’assimilació d’una llengua. Estudies amb la mirada els verbs, el vocabulari; vas construint frases, vas fent-hi provatures, unint paraules. Porta molts anys parlar i escriure correctament, sense resultar ni massa pedant ni massa agosarat. Tot comença captant els conceptes en el paper, per passar després a la parla. En moltes ocasions, m’he trobat que quan parlava anglès o francès, posem per cas, m’avorria sobiranament només de sentir-me. Potser, fins i tot, avorria l’altre per fer servir rimes internes o cacofonies; sí, m’hi trobava a desgrat. Arran d’aquestes experiències nefastes, he arribat a la conclusió que he d’anar amb  molta cura amb el llenguatge, que he de respectar la seva bellesa sense que xerriqui per manca d’harmonia. Tots hauríem de parlar com si fóssim poetes trobadors, manllevant expressions, assimilant-les i després incorporant-les en el discurs. Les llengües reflecteixen els nostres actes, no són innocents ni banals ni apartades de la gent. Són els nostres miralls, les nostres millors eines, el nostre millor passaport al món.

Molt aviat, en la meva adolescència, ja inconscientment però enormement, em desplaïa la manca de lèxic que sovint tenien els llibres que llegia. Ara, tant si agafo una novel·la en anglès com en català, exigeixo que l’autor hi posi taleia, que sigui variat i que empri el vocabulari més ric possible; que, naturalment, sigui ben escaient i no sembli fals o pedant. I ara m’adono, sense saber cap llengua oriental, que la llengua són dibuixos de lletres, i que la bellesa del text s’aconsegueix a partir de la seva sàvia combinació; d’ajuntar uns ideogrames amb uns altres, partint que tothom els coneix i pot jugar-hi lliurement; en el nostre cas, paraules. Al final, si hom s’hi decideix a donar el pas i escriure, només cal paper, llapis i moltes bones idees.

Sovint, els autors escullen un idioma diferent de l’après a escola o a casa, que utilitzaran quan siguin grans. Conrad, Nabokov o Brodsky, per posar tres casos palmaris, van passar-se a l’anglès. Per mi, que escric alternativament en català i en castellà, la tria bilingüe l’he feta després de llegir molt i d’assistir amb molt d’interès a les lliçons magistrals dels meus professors d’escola i de l’Ateneu, de seguir els seus consells i d’emmirallar-m’hi. Ells m’han desvetllat aquest meu interès tan viu per la llengua. Ara sé que les paraules que diem o escrivim delaten la nostra personalitat, el nostre tarannà. Sé, també, que la musicalitat s’adquireix amb el temps: des que gargotegem uns significants fins que som capaços d’ordenar-los en l’espai, construint un bon llibre. Tot va començar amb els ulls i acaba en el paper o en les cordes vocals.

L’INFERN ETS TU

Fent neteja, traient la pols dels meus quaderns, llibres i revistes, he ensopegat amb un Vogue de fa exactament un any. De sobte, m’hi he retrobat amb mi mateix, el col·leccionista de paper couché que no se n’amaga. L’he anat fullejant, contemplant els magnífics anuncis de perfums, cremes anti-edat i revitalitzadors de cabells. Potser en una reencarnació, vaig ser dissenyador de moda; un dissenyador dolent perquè, si no, no hauria tornat a la vida terrenal.

He rellegit els articles i les entrevistes a famosos, sempre ben guarnits i acompanyats dels models perfectes que em parlen a cau d’orella, mentre estic sol a casa, ben allunyat del sarau del carrer, quan necessito a algú que em consoli. I, fent-hi una anàlisi crítica, profunda i intel·ligent, hi he descobert, novament, la falsa i aparentment feliç tirania de la bellesa. Ni un cos contrafet, ni cap rostre lleig; si de cas una mirada trista, amagada sota vels i barrets.

Fa tres diumenges, vaig anar al Teatre Akadèmia a veure No Exit (A porta tancada), la peça emblemàtica de l’existencialisme i de Jean-Paul Sartre. Tothom recorda quan en Garcin, el seu protagonista masculí, arriba a la conclusió que l’infern són els altres. Ja ho sé: és una frase que ha estat dita tantes vegades que sembla gairebé un déjà vu qualsevol nota de pàgina que hi vulguem escriure; potser és una pedra de toc que emprem els qui escrivim quan no sabem què dir. Però ara, penso, per aquesta columna, aquesta asseveració sartriana em va molt bé per parlar de les maneres fal·laces de vestir i aparentar.

Res no és tan senzill, em direu. Estàs resumint, generalitzant: un cop que entres en el  món de la passarel·la, no hi ha qui aturi la tirania ben poderosa i malèvola de la imatge. És per aquesta raó per la qual  A porta tancada em ve tant a col·lació, em serveix per reflexionar-hi: perquè és la representació terrena del submón. No hem d’esperar-nos a l’altra vida per conèixer-lo: és, per contra, present en la nostra quotidianitat, en la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos. En l’anorèxia, per exemple. Perquè sí: l’infern ets tu o sóc jo; no cal que ens ho repetim. La tirania de la bellesa és la foguera que més crema: el govern que ens lliga, amb les seves cadenes, amb les aparences. No puc estar-me de recomanar la seva lectura i posada en escena. Tots tenim un infern, i és ben a dins nostre; i mai no som capaços d’adonar-nos-en.

L’infern és un mateix, al cap i a la fi; si deixem que ens impressionin els altres, podem arribar a sentir en pròpia pell la desgràcia més absoluta. L’infern és la dona a qui obliguen a aprimar-se per anar a la passarel·la; la qui, quan engreixa, tot i que sigui uns pocs grams, controlant diàriament el seu pes a la bàscula, ja no pot viure, ja no és persona. Els altres la maldiuen,  indiferents al seu dolor; la fereixin en l’ànima, tant com volen. Envellir pot arribar a ser una maledicció. Pels més savis, que et surti una arruga de més és una oportunitat, mai una desgràcia, per valorar allò que s’amaga al fons de nosaltres: els cors feliços, tot i no ser tan joves ni tan atractius com quan érem joves; la humanitat rere uns ulls, rere un somriure.

Estem tan enfeinats a agradar, a ser atractius als ulls dels altres, que no veiem prou que estem condemnats, sotmesos a un poder gairebé supranatural. Sartre va donar en el clau: representar-nos en una habitació tancada. Un majordom va mostrant-nos el camí, i a mesura que van entrant els convidats, d’ aquesta cambra, tan petita i claustrofòbica, ni els tres actors de l’obra, ni nosaltres, no en podem fugir. De paradisos, en podríem tenir molts, però resulta que només en tenim un; si més no a la  vora, a la vista. Potser caic en una contradicció: si col·lecciono revistes de moda és perquè m’ agraden els vestits femenins, els seus rostres i cossos. Més que enamorar-me’n, em fa pensar en les incoherències d’allò que som i que creiem: ens agrada l’aparença física, el somriure a càmera. Per això, més que mai, en aquests temps tan cruels que vivim, hauríem de creure, també, en una ètica de la bellesa, que ens faci veure més enllà d’una cara bonica. El físic ens ha de portar a l’ideal platònic de bellesa. Sí, necessitem molt Plató i molta filosofia per reconduir-nos, per agafar aire i aturar-nos un moment a pensar en un revolt del camí.

LA LLIÇÓ DE CIÈNCIES NATURALS

Arribava puntualment, m’asseia cap al final de l’aula. Esperava amb candeletes aquell encontre amb el saber, aquell ritual: tres dies per setmana, a última hora del matí o a primera de la tarda. Obria el manual, amb el meu nom i l’aula escrits a tinta, preparat per escoltar la professora. I passava una hora embadocat pel rumb gravitatori dels planetes, pel magma incandescent dels volcans, per les roses i els oasis del desert, per l’estudi dels mamífers i els éssers inanimats. I vet aquí que se m’anaven desvetllant les ganes de conèixer tots i cadascun dels plecs del món. Potser la ciència em consolava del mal de la vida.

Així que, abans de ser poeta, havia volgut ser científic. Creia que arribaria a ser un biòleg com Cousteau, o un gran físic com Einstein. M’emparava en una fe cega, la més allunyada de mi mateix, de les meves capacitats reals.  Pensava que aquest saber em donaria un cert pedigrí; que seria venerat i aplaudit. Començava a edificar, no pels maons, sinó per la teulada. No sabia ni podia entendre, entre els afalacs de la professora i dels companys quan treia bones notes, que la meva vocació era ben bé una altra. Tenia unes quantes vel·leïtats. No és que ara no en tingui, però en fi…, potser ara sóc més conscient de per on no m’he d’aventurar.

Vaig descobrir-ho mentre anava, paral·lelament, escrivint poemes a la natura, al mar. L’aixopluc de la poesia també podia ajudar-me. Si més no, la meva investigació era una de ben diferent. Un poeta escriu sempre o molt sovint sobre el que veu: no és això també part de la mateixa biologia?  Al cap i a la fi, no calen tantes fórmules matemàtiques, ni tantes matrícules d’honor. No s’han d’estudiar tants llibres voluminosos ni llegir tanta lletra petita per adonar-te de la bellesa dels teus voltants. Només cal equivocar-se, i després reprendre el camí. Es necessita un cor sensible per admirar els diversos paisatges que se’ns regala: les albades o els capvespres. Encara avui recordo l’horabaixa sobre els espadats de Moher, a Irlanda, fa vint anys. En una estona, vaig aprendre molt més que en la resta de la meva vida. Allò no era poesia, en realitat?

Potser tot aquest interès, aquesta curiositat, aquesta vocació primerenca pel saber, es deu a les lliçons de Ciències Naturals; a l’embranzida que ara evoco en un full de paper. Potser van ser les classes en què la nostra professora ens mostrava les coses des d’una altra perspectiva. Com quan llegia un apartat que sempre m’atrapava, que em divertia i em feia pensar. Eren les dades curioses, en transcric una que tot just he tornat a llegir tot traient la pols als quaderns:  Sabíeu que un cotxe, anant a 100 quilòmetres a l’hora sense parar, trigaria 271 anys a recórrer l’espai entre la Terra i el Sol?

La meva biografia s’arrela avui, més que mai, en l’aula petita on trenta alumnes compartíem espai i temps, i començàvem a viure, lentament, pacíficament. Cadascú tiraria, més endavant, per d’altres camins, amb d’altres expectatives en el viatge, altres anhels i esperances. Però tots, potser sense saber-ho, vam ser partícips d’aquells instants màgics, amarats de la veu saberuda de la professora, veritable reencarnació de Jules Verne, amb la qual viatjàvem al centre de la terra, al fons de l’univers, a la vora dels astres nocturns.

ESCRIBIR, LEER, TRADUCIR

Quisiera detenerme un poco a meditar sobre mi viaje a Roma; escribir este artículo en mi portátil, antes del regreso a casa. Anteayer, perdido entre las calles alrededor de la Piazza Navona, para matar el tiempo, di con una tienda de libros de segunda mano. Traspasé el umbral, dejé guiar mis ojos por las estanterías y, después de unos cuantos minutos en la sección de narrativa extranjera, compré a muy buen precio una primera edición de Opinioni di un clown, de Heinrich Böll, que en su día leí en versión española. Parecía que estuviera predestinado, o tal vez fue la casualidad, eso lo ignoro.

Villa Borghese, Roma

Ya en el hotel, volví a sumergirme en la famosa escena inicial. En ella, el protagonista describe la atmósfera de la estación de trenes de Bonn, y de toda la rutina que lleva acumulada a sus espaldas: subir y bajar escaleras, facturar el billete, comprar el diario vespertino, coger un taxi. La literatura dice mucho de sí y del mundo. Pero también es cierto que lo que cuenta sería papel mojado si yo no hubiera viajado nunca en tren. Necesito un bagaje personal y lector. No hubiera captado los matices, el automatismo de preguntar aquí y allá, ni cómo salir de dudas, si no me hubiera perdido otras veces, o hace apenas tres días por los laberintos de la Estación Termini, buscando el andén tras un larguísimo pasillo, donde me esperaba el tren para Tarquinia.

He copiado algunos fragmentos del libro en mi libreta de hojas rayadas. Escribir, o mejor dicho, reescribir a mano, me ejercita el pensamiento, hago mío el idioma del traductor. Me permite una lectura más profunda, entrar en las imágenes y en los juegos sofisticados del novelista que tal vez pensó que nadie lo leería. Me conecta con él, con su época, con el sudor de su esfuerzo, con la misma luz que lo alumbró. Como si me trasladara, en fin, a su cabeza, y diera con la mejor forma de interpretar su pensamiento, el corazón de la historia, hasta contagiarme de su estilo.

Puedo pasar por extravagante: leer libros en otros idiomas diferentes del original. Sin embargo, y a poco que uno piense, no es tan descabellado. Todo lector es curioso por naturaleza y desea siempre, o casi siempre, responder a las siguientes preguntas: ¿qué parte de sí mismo ha dejado el traductor en esa versión? ¿Qué sentimos cuando leemos en otra lengua? Queremos ver cuáles son las diferencias según la traducción; albergar en nosotros el cúmulo de nombres propios y de lugares, de sentimientos. Depende de la sensibilidad: estoy seguro de que gana más o menos según cómo suene en nuestro interior y, así, la versión italiana, digamos, puede ser incluso mejor que la española.

Nunca menospreciaré el poder de transformación de los traductores, su camino hacia el espíritu. Estoy más que convencido de que, de forma cuantitativa y cualitativa, con su labor colaboran, y mucho, a enriquecer nuestra lengua. Nos trasladan el sentido, la materia prima de toda literatura. Yo, al menos, cuando leo grabo en  mi piel eso que el traductor quería transmitir, como si se dirigiera a mí exclusivamente. Tengo ese privilegio, o así quiero pensarlo.  Escribo, leo, traduzco: me traslado al universo del autor. Vuelvo a escribir la novela en mí mismo, mezclando su experiencia con la mía.

Seis días y seis noches en la capital italiana me han hecho beber de su espíritu. He vivido la atmósfera de la ciudad, y a la vez me he alimentado de libros. Lo que me ha sucedido en tan poco tiempo es casi un milagro. En verdad, se necesitan muchos años, mucha vida, para transfigurarse en los libros y, especialmente, en las traducciones; mezclarse en uno mismo. Cuando era un adolescente, apenas descifraba lo que  esos libros querían decirme y no conseguía apropiármelos, estuvieran bien o mal traducidos. Ahora que observo con atención cuanto me rodea, y que me siento algo más integrado en el mundo, que incluso he escrito y traducido alguna  cosa, puedo empezar a “comprender” gran parte de aquello que otros antes que yo quisieron decir.