ODA A ROMA I ALS POETES ITALIANS

Estic a Roma per primer cop, a començaments de febrer, i avui és un dia de pluja. No se m’acut cap altra cosa que entrar en una de les seves millors, més completes i més grans llibreries, La Feltrinelli; per no mullar-me, si més no. Em dirigeixo rabent fins a la secció de poesia, la que més m’estimo. Vaig regirant els volums, fent dansa amb els ulls per les prestatgeries. I acabo trobant una bella antologia de poetes italians del segle XX. Me la compro. Tenir l’antologia a les mans representa per a mi descobrir poetes desconeguts i tornar al plaer dels vells mestres: Penna, Saba, Quasimodo.  Ara em  fa l’efecte que la poesia italiana del Novecento és el perfum destil·lat de la claredat, de la puresa eixuta i de la força caleidoscòpica del paisatge tornassolat de l’antiguitat, fet paraula en un present més viu. I sembla que la màgia, el poder i la bellesa d’un llibre amb el qual no pensava ensopegar han conjurat el moment perquè, quan surto d’allà, ja ha parat de ploure.

Hi ha bassals pertot arreu, però! Però estic més content que un gínjol! Just a l’endemà se m’acaben les vacances; tothom afirmaria que és un bon colofó, després de visitar el sarcòfag dels etruscs, de veure una exposició d’Edward Hopper i d’haver voltat per aquí i per allà, com si fes una recerca arqueològica i anés a escriure una tesi doctoral sobre aquesta capital europea, de retorn a Barcelona. És una molla de pa en el camí meravellós d’en Polzet: un pas rere un altre, directe a l’ànima.

Ni París ni Nova York ni Lisboa: Roma té l’encant de la tradició i del temps de tardor. Té l’encant dels guies turístics que amb un més que correcte espanyol et porten pel Colisseu, pel Fòrum i per la Ciutat del Vaticà. Té l’encant d’allotjar-se en una hotel a prop de la residència del Papa. Mai no m’ha agradat la vida nocturna i per això em recollia cada dia a les vuit, i me’n tornava  a la meva habitació. (C’è come un dolore nella stanza…). Roma són moltes coses: Roma és una de les ciutats més antigues d’Europa. Roma és Villa Borghese i les escultures escapçades dels seus jardins. Roma és passejar vora els ponts, caminar i caminar; és, en fi, entrar un mezzogiorno a una trattoria i menjar un bon plat de gnocchi. Això és el que em demanava el cos i el que vaig acabar fent.

Tothom em deia que era ben maca, aquesta ciutat, però jo no m’ho creia. I, sens dubte, ha estat despertar, obrir bé els ulls i deixar-me emportar per l’olor de pizza i els drings dels tramvies. Fins al punt que m’agradaria viure-hi, ni que fos ni tan sols per uns quants mesos. O un any sencer, per què no? La Ciutat Eterna em parla a cau d’orella amb els versos de Marino Moretti: e a tratti con l’inutile bagaglio/partir per i paesi della nebbia… Sí, amb l’equipatge just per caminar i desfer-me de tot allò que em pesava. Un equipatge enmig de la boira.

Hi tornaré, tan aviat com pugui, quan reuneixi tots els diners que calguin. Res més que els meus poetes per dir adéu a una setmana llarga a Itàlia. Assaborir els versos d’Ungaretti: Lasciatemi cosí/come una/cosa/posata/in un/ angolo/ e dimenticata. Sí: a mi deixeu-me que em perdi pels carrers i places de Roma, en qualsevol racó, oblidat de tot i de tots, com si m’hagués perdut en el cor, en el centre, cap i casal del món. No necessito res més.

 

RENAIXEMENT

Tot va començar amb un bagul de vímet que la mare i jo vam comprar una tarda llunyana al centre comercial Oasis de Sitges.  Allí hi vaig emmagatzemar totes les joguines, els llibres i quaderns, els àlbums de cromos, els matalassos de platja; fins la caixa de retoladors Staedtler. Hi posava allò que no podia encabir a la taula o als prestatges. Ara, aquell món està solcat per la desesperança: quan vam vendre l’apartament de resultes de la mort de l’àvia, el vam perdre de vista. Se’n recorda, la mare? Qui se’l va quedar? Per què no el vam salvar? Només ara, mentre escric aquesta columna sé que pertany a un altre o a ningú; que, ja definitivament, només resta en el record de la infantesa perduda.

Ara m’ho miro amb la distància que donen l’experiència i el pas dels anys, i em penedeixo de no haver-lo conservat. Aquell petit moble representava el món congelat dels onze o dotze anys, quan el vaig acariciar per primer cop, i hi vaig depositar el més preuat de mi. Però ja se sap: mentre tenim els objectes amb nosaltres, no els apreciem gaire; no ens adonem del seu valor sentimental fins que els perdem.

          Terreny fràgil, aquest de la memòria. Aquest bagul de vímet és part del Sitges interromput; és la platja, el mar, el paisatge de casetes amb les parets de calç. Són els carrerons amagats, l’església, la plaça de l’Ajuntament, la Festa Major amb els gegants, capgrossos i diables; són els matins de missa dominical i després esmorzar croissants calents, acabats de fer. Definitivament el bagul, motiu d’enveja de les ties i els cosins cada cop que venien al nostre apartament.

          Era meu, només meu, i no el volia compartir amb ningú més; potser és producte de l’egoisme del fill únic, que en diuen; ho ignoro. Queda dins de mi en un racó de la meva cambra, sota la finestra, al costat de la taula on tenia els papers i la màquina d’escriure. En aquella habitació vaig entomar els primers articles periodístics que mai no han vist la llum, guardats en arxius que, de tant en tant, no els tinc cap por i m’estimo rellegir. I molt abans, els diaris i revistes amb dibuixos guixats que imitaven la premsa que comprava la mare. Jo no sabia que només volia posar mots als mons insospitats que habitaven sota la pell: era la saba de periodista ben amagada, que feia milers i milers de circuits pel meu cos.

Allí, en la calma de les tardes estiuenques, cercava el silenci, el recolliment, l’entrega pacient del periodista, i el bagul m’hi acompanyava, formava part de la tripulació del meu viatge interior. Em concentrava, escoltava amb l’oïda atenta i amatent el soroll de les onades al lluny.  A vegades encenia el radiocasset i hi posava  música de jazz. O llegia una mica algun dels llibres que havia portat del pis de Barcelona. Tot plegat, m’agombolava, feia minvar el desassossec de la solitud: una illa enmig del brogit de les vacances. No tenia amics, però tenia els llibres, la música i, per què no?, el bagul. Ell era testimoni de tot el que es coïa a dins del meu caparró.

M’hi podria estar hores i hores recordant, amb aquestes miques de memòria involuntària que tornen a mi quan jo conjuro els déus perquè m’ajudin a tornar a aquell paradís ja perdut per sempre i que no m’avinc a oblidar. Les tretes de la maduresa no faran mai possible totalment el retorn; només un xic, amb l’emoció feble del pensament. El món de l’adult és ben bé un altre: troncs que s’apiloten a la foguera tardoral, matant a poc a poc els records, sense treva. Només ara, amb el sentiment vague puc recuperar alguna cosa de tot allò que la vida mateixa s’encarrega de desterrar: la infantesa que ja no pot viure en el present, perquè és impossible de fer-la renéixer amb tots els detalls, que la mateixa realitat es nega a donar-li aixopluc. Sé que el meu bagul de vímet viurà ja per una eternitat, en mi, perquè aquest sí que el puc recuperar, sense necessitat de vessar llàgrimes falses o vertaderes, però amb l’espurna de l’autenticitat, la puresa i l’embriaga matèria de què estan fetes les coses perdudes. Penso, per segons, si no és una entelèquia, un fals record, la pols emmagatzemada a un racó de la llar, allò que mai no s’esdevingué. I, aleshores, em dic que no, que és real, que aquell bagul va existir en els meus millors estius, vora mar.

APUNTS SOBRE FOTOGRAFIA I PINTURA

Necessito una mà amiga que em guiï per les sales dels museus i em parli a cau d’orella, dient-me: “Guaita quin quadre”; algú per discutir sobre temes que superin les muralles del món anodí, caòtic i efímer que m’ha tocat viure. Podria anar més sovint al cinema, viatjar i visitar catedrals, escriure un diari íntim; allò que ni les notícies del diari al de matí mentre esmorzo ni la sessió de futbol d’un diumenge a la tarda no poden oferir-me. Avui tinc fretura d’art, i volia establir una conversa imaginària amb mi mateix, des del meu interior més recòndit, per parlar breument de la funció de la pintura i la fotografia en el moment actual.

Per començar: abans els quadres, a banda del seu estil, forma i contingut artístic, tenien una funció bàsicament testimonial. No existia la fotografia, i hom demanava que la pintura immortalitzés el moment per arribar fins a nosaltres. Abans, l’única forma perquè la família o el gremi recordés els retratats, era encarregar un pintor, i aquest pintor hi confegia escrupolosament la fesomia: els cabells amb rínxols, els collars amb maragdes, els vestits amb plecs. Qui no recorda el quadre del matrimoni Arnolfini? O els autoretrats de Dürer? Ara ja no, o no només.

Sé que darrerament hi hagut una revifada de realisme; per reblar el clau, d’hiperrealisme; tot i així, jo diria que, ara per ara, mentre no arribin noves tendències i el vent no bufi en contra, la funció de la pintura és una altra: no cal necessàriament que testifiqui, que sigui mimètica, que es confongui amb la realitat. La nostra època ens demana que ens ocupem d’altres coses: res no és completament objectiu. Per tant, no té cap sentit plantejar-se la pintura hiperrealista avui dia com a eina per copsar “l’autenticitat”: la fotografia supleix bé la feina de crear un aura entorn del retratat que perduri. La fotografia ocupa aquest espai. De tot això, la pintura se n’hauria d’oblidar.

Més aviat, sempre hauríem de reivindicar i rabejar-nos (igualment en literatura o en cinema) en l’estil, el traç, la pinzellada (Van Gogh, Joyce, Fellini).  Més enllà de l’escola a la qual pertanyi l’artista, no oblidem que la subjectivitat és present, sempre en major o menor grau, en l’obra que s’hi crea. Posar, doncs, èmfasi en el realisme o en l’hiperrealisme com a eines objectives de la realitat és un error. És clar que es poden pintar quadres hiperrealistes; fins i tot crear esplèndids quadres hiperrealistes. Això no ho posa ningú en dubte. Únicament hem d’estar en contra de l’ambició, de l’empresa de dur a terme un art absolutament fidedigne a la vida: l’objectivisme. Mai no hi és. La realitat arriba ja “morta”, congelada, tamisada. Fins i tot en fotografia, amb el seu lloc de llums i ombres, d’enquadrament, de desenfocament.

Un exemple, recorrent al somni: s’ha aixecat el teló, acluquem els ulls o fem visera amb la mà al front perquè les llums zenitals no ens destorbin la visió mentre són enceses, i des de la butaca uns hi veuran un mar de roses,  milers i milers, totes espargides per l’escenari. D’altres, en veuran només vint, deu, cinc ; un altre, només en veurà una. Qui té raó? Qui deu ser més fidel a la realitat? Tots tenen  les seves raons, perquè tots tenen dret a opinar i a “veure”: en el fons, també, tots menteixen, tots agafen amb les mans el pom de roses i ens el mostren. “És fals, no és així”, diran uns quants. La realitat no és igual per a tothom, i menys mal.

L’art (la pintura, la literatura, el cinema) em cobreix amb la pell dels records que suren al meu voltant  però només es deixen caçar quan torno la vista enrere.  Prefereixo pensar que no hi ha una base real, que tots ens inventem les històries i que aquestes sorgeixen mitjançant reelaboracions de la nostra ment juganera; que tots som diferents i que aportarem en els retrats i autoretrats alguna cosa intangible, enllà del que veuen els nostres ulls, potser la melangia del paradís perdut, com si visquéssim una altra vegada, com si poguéssim anar i venir del passat al present i al futur sense aturar-nos mai, tantes vegades com vulguem.