EL DESGLAÇ D’UN MÍSTIC

Discutir sobre art és, per aquest columnista, de ben segur, una de les experiències més grans que hagi pogut mai experimentar. Molt més que sobre literatura o filosofia: contemplar la “carn” de la pintura és ben immediata, en un sol cop d’ull. Antigament, aquesta feina la desenvolupaven uns quants; existien unes elits, i els artistes eren poc menys que profetes. Pintors que volien transmetre, percudir, arribar fins al moll dels nostres ossos. Això és el que m’inspira l’obra del pintor noruec Edvard Munch, que avui vull evocar. Un home que va dedicar tota la seva vida a la pintura, de qui alguns van afirmar que el gruix de la seva producció era trista i depriment i que seus quadres eren poc menys que esbossos. Matisem-ho.

Sí: Munch va pintar quadres com Malenconia, Ansietat o l’arxiconegut El crit (com si fos l’únic quadre pintat i conegut). No l’importava tant la perfecció del quadre, la fidedigna línia del cos, com  atraure l’element trasbalsador. Però va molt més enllà: el dramatisme de les escenes, i el món nocturn o la figura de la dona com a tema recurrents, cerquen, al cap i a la fi, fer-nos sentir una espiritualitat de la quotidianitat. Caldria establir més ponts cap al passat i reflexionar-hi una mica.

Parlar de Munch és albirar un horitzó llunyà. Parlar de Munch és abocar-se a la música de la desesperació, però també a la de l’alegria: hi ha una etapa dedicada als dies feliços, a la  joie de vivre. Parlar de Munch és colpejar fins a esquerdar el glaç del llac amb una maça: Munch va ser un dels últims místics de la modernitat. La tristesa: el desglaç interior de les obres de Munch en pintar-les i de nosaltres en contemplar-les. Ara, necessitem pintors com ell; viatjar a la modernitat per tornar a sadollar-nos la set del caos, de l’horror i del desencís. Els quadres turbulents ens ajuden a viure, ens enfronten amb els temes vitals i ens produeixen una veritable catarsi. Noruega queda molt lluny, potser, per a segons qui, però no per al qui vol sentir i commoure’s per emocions semblants, sense que importin les races ni les religions.

He escrit anteriorment sobre Picasso, Miró, Baselitz o Wifredo Lam, però en cap d’ells he trobat aquella força, aquella embranzida, aquella profunda torbació de l’ànima que he copsat en la mirada de Munch sobre els altres i sobre el paisatge; com un escalpel introduït en la pell, ben endins. La cara interior dels homes i de les dones que retratava. Picasso va ser també molt prolífic, encara més que Munch; el mestratge de Miró amb les seves constel·lacions, és evident, més enllà de la Nit estrellada de Munch; Baselitz va posar cap per avall la mirada de l’espectador;  i Wifredo Lam va  mostrar la deshumanització de l’home. Sí, tots comparteixen, com la major part dels artistes, trets en comú, en segons quins moments de la seva vida. Però els quadres de Munch són capaços de transmetre’ns tots o gairebé tots els estats d’ànim; fins a arribar-nos  a flor de pell. Va a l’interior, trenca el vidre, carcassa o capoll; ens hi transporta. Se sap compassiu i entén la solitud de l’home, abocat a la tragèdia de la malaltia i de la mort. Això va ser una fita  aconseguida per Munch i per no gaires més. Que la seva força ens acompanyi durant molt de temps.

EL NEN GAVINA

─Tu rai, que tens un munt d’històries per explicar!

Ha recalcat, mentre parlava, que tinc molt per “escriure”.

S’ha estranyat que avui diumenge jo no anés a treballar a l’hotel.

He anat a la piscina a nedar aquest matí, i m’he trobat amb M., un veí d’escala, als vestuaris; tot d’una se m’ha apropat i hi ha entaulat conversa. Jo ni me n’havia adonat, que hi era. Feia molt de temps que no el veia. Les poques vegades que parlem és per telèfon: quan m’avisa que aviat hi haurà una reunió veïnal o quan s’ha oblidat de comprar ous o mantega i me’n demana per no haver de baixar al supermercat. Com si estirés d’un fil invisible entre els ulls del meu amic i els meus, he “recordat”. I faig això que no vull fer però que, ineluctablement, acostumo a fer: pensar. Jo només voldria fer-ho quan estic davant de l’ordinador.

M. s’acomiada i se’n va del gimnàs, i jo baixo les escales per banyar-me. Però ell ja ha obert l’aixeta dels records, el desllorigador. Automàticament, com quan torno enrere per evocar el caliu d’uns braços o un petó a la galta, o una floreta pels qui treballem a l’hotel, he “recordat” una mare i els seus tres fills al seu pas per la sala d’esmorzar, entre dos quarts de vuit i dos quarts d’onze. Cada dia, durant una setmana, farà ben bé tres anys.

De seguida, el fill més petit de tots va captar la meva atenció. Encongit, amb els peus al caire del seient, davant un bol amb iogurt i cereals, fitava la seva mare i després la seva mirada es perdia pel menjador, en l’infinit dels plats, tasses i gots. Un d’aquells matins, sense que ningú no s’ho esperés, només la mare i els dos germans, va començar a emetre un xerric, semblant al de les gavines quan saltironegen al moll o s’aventuren pels terrats. El mateix so.

La seva mare me’l va presentar: “El meu petit Bob”. Seguidament, va afegir: “No mira, no parla, no llegeix els gestos de la cara o de les mans dels altres. Per això, hem de potenciar allò que sap fer bé”. Bob està limitat pel nombre de coses que sap o vol fer. “Li vaig comprar una minicadena i després un piano. No sap tocar bé, però li agrada passar els dits per les tecles. Escolta Schubert, Beethoven i Mozart tothora”. A mi em fa l’efecte que és com si es posés “les ulleres” de músic i veiés la vida d’un altre color.

Després de nedar i deixar el gimnàs, he caminat fins a casa, i a cada passa que feia, de retruc, el nen gavina venia a envair el meu cervell.  Tant de temps que ha passat i continua viu en la memòria! Qui m’ho havia de dir? Puc inventar, imaginar, fantasiejar, si cal: el nen gavina viu a Miami; la seva mare també parla espanyol, fins i tot els seus germans, però Bob només parla un anglès molt rudimentari. Va a una escola especial a Coral Gables. Viatgen cada any per Europa i pels mateixos Estats Units; la seva mare vol que s’esbargeixi. Els seus germans, sovint, també el cuiden, quan la mare no és a casa. Tenen tres gossos i tres gats, que s’han quedat a casa amb el marit, que treballa en una multinacional i té pocs dies de festa; treballa de valent perquè a l’escola tinguin bona cura del seu petit Bob. Vet aquí tot el que aconsegueixo imaginar. I així podria estar-m’hi hores i hores. El nen gavina, és des d’ara, trama en el meu teler.

Ni el desig ni l’enamorament, tan incerts, falsos, frustrants. Pressento que el meu destí és un altre: explicar-me a través dels altres en les “cantarelles” i les imatges del passat que m’interpel·len. Si s’han incrustat en el meu cervell, vol dir que allò que puc contar és valuós. Que hi ha un filó. Que la feina a l’hotel em depara alegres sorpreses: com si tot el que escrigués fos “viu”, “real”, “versemblant”. Perquè la matèria de què estan fetes aquestes històries és d’experiència viscuda, fruit de l’observació.  Tinc una vida valuosa, em dic.

ROSES I ESPINES

A les primeries del segle XX, la Història de l’Art va viure el revifament de l’autoretrat de l’estirp de Rembrandt, el preludi de l’expressionisme, el recer on abocar la forta personalitat dels creadors. Com l’obsessió per retratar-se del pintor vienès Egon Schiele. A cavall entre dos segles, Schiele va arribar a una plena maduresa pictòrica, estroncada amb la mort als vint-i-vuit anys a conseqüència de la grip espanyola de 1918. Schiele creia, pensava, o se sabia, dotat d’una profunda “missió artística”. La seva obra respira i es debat entre els somnis, el maremàgnum dels cossos i les contorsions de l’ànima. Missatges tèrbols dins de les nines dels ulls, en les mans convulses, en els colors llampants dels vestits: són aquestes, i no unes altres, les seves empremtes digitals.

El seu isolament, d’altra banda un mal necessari per a tot bon artista, era màxim. Quan la seva mare va convertir-se, de la nit al dia, en cap de família arran de la mort del marit, Schiele va patir la seva enorme crueltat. Com un fantasma, el perseguia. Li va destarotar la seva plàcida existència, i això els va distanciar força. A més, les desavinences amb algunes dones, amb les quals s’hi va casar o hi va viure, el van acabar d’ensulsir. Els seus quadres traspuen veritat humana, toquen de peus a terra; són les espines que li punxaven els dits, fets poesia, roses per a la contemplació.

          Per parlar del desvari, del desarrelament, de la ment alhora problemàtica i prolífica, hom podria haver triat Van Gogh, Munch, Emil Nolde o qualsevol pintor expressionista del període d’entreguerres, a la mort de Schiele. Però precisament Schiele s’avé a la fragilitat, el turment i alhora la recerca de l’alegria, si més no artística i estètica, que envolten els artistes i els pintors per antonomàsia. El seu vessant autobiogràfic ens desvetlla la seva genialitat fins a esdevenir ell mateix un altre Narcís. Les petjades arriben a reflectir-se en un mirall, el nostre mirall a la fi, quan ens l’apropiem amb la mirada, quan l’interioritzem, quan veiem les seves litografies en un llibre o en el museu. És la cal·ligrafia dels seus quadres: com si dialogués amb nosaltres i, alhora, conversés amb si mateix. El jo del present i el jo del passat, posats a prova.

Això em recorda a l’ evolució de la meva pròpia grafia, des que no feia servir l’ordinador i escrivia a mà per trobar els trets propis fins ara. Els quaderns que encara conservo de l’etapa escolar i adulta fan palesa aquesta evolució: primer, una lletra ben rodona; després, més allargassada. Només ara en sóc conscient. Per què ha canviat?, em pregunto ara constantment. I em contesto que, potser, és una evolució natural que tothom o quasi tothom experimenta al llarg de la vida. Ara sóc un altre, vet aquí. Els artistes innoven; no es queden congelats en la rialla, la tristor o l’èxtasi que respiren les paraules i les pinzellades. Aquests quaderns polsosos són la matèria primera que ara mateix deixa entreveure la infantesa perduda, o la muntanya dels desitjos no acomplerts, o el brogit de la vida universitària. Quantes coses s’hi desvetllen per mitjà de la cal·ligrafia! Igualment passa amb la pintura. La forta personalitat turmentada de Schiele es veu reflectida, primer, en els retrats verticals de mans ossudes, tensades i fràgils fins al límit, dels retrats de nus; i després, de forma força diferent, en retrats més benèvols, menys melancòlics: com la parella abraçada entre llençols rebregats o la dona asseguda amb la brusa verda sense mànigues.

Egon Schiele va crear un món sense mai edulcorar-lo, una “cal·ligrafia” menys o més harmònica. Mira de no punxar-te amb les espines quan compris les roses que ara t’encarrego! Mira, marrec, de gaudir de l’olor a camp segat dels seus pètals! Mira de viure consolat per la seva bellesa! Això és el que ens diuen els retrats d’Schiele; ens interpel·len per salvar la inabordable amargor de la vida. Com hagués estat la seva obra posterior? No ho sabrem mai. No importa tampoc: queda la seva obra acabada per alegrar els nostres ulls, reflex del seu interior, més convuls o més tranquil, que només ell podia pintar  i que només nosaltres, un segle després, podem i hem d’ admirar amb tota la seva fecunda força.