RECORDS I TAXIDÈRMIA

El poeta que escriu sobre un amor a la lluna de València, el pintor que vol emular Picasso, la veïna que canta mentre estén la roba al celobert: com si actuessin seguint el mètode Stanislavski, aboquen a la superfície tot allò amagat. Allò que van ser es transparenta en allò que són ara, si bé hauríem d’agafar el verb “ser” amb pinces: mai no som ningú, si de cas ens vestim i guarnim i ho aparentem.

Quants cops, per dur a terme l’obra veritable, personal i intransferible, no ens cal pouar en el passat? Nostàlgica reminiscència d’un mateix o d’una situació en el temps (podria ser un pleonasme perquè, quin record no és, d’alguna forma, melangiós?), tot això que recordem (les paraules de l’amant; el quadre de museu; la cançó popular), pertany al passat, més o menys recent. Per imitar cal recordar. L’artista i, la humanitat per antonomàsia, viu i crea sobretot en el passat: no domina prou el present, perquè no té cap distància mental amb ell; el futur és inabastable (com sabem si els plans sortiran bé?)  En un diàleg continu amb els fets que ens han constituït, som i serem sempre, més que mai, el “passat”, per molt que ens pesi. Una càrrega feixuga, i tot i així, necessària.

I què no és, doncs, mirar el passat si no “dissecar” per mantenir (gran error, fal·làcia suprema) els records ben vius? És una ociositat ben absurda, no aconseguirem mai de servar-los tal i com van ser, no només per als artistes: afirmaria que és territori de qualsevol mortal. Necessitem enganyar-nos i fer veure que controlem el passat. Col·loquem els records en capsetes, els arxivem i, per acabar-ho d’adobar, els bategem, els donem noms ficticis. Com prendre aire i respirar; com quan volem que se’ns encomani l’alegria o el bon humor. Si no tothom, almenys el poeta hauria de nodrir-se sempre de la melangia per crear. Tot i la impossibilitat d’arribar a una veritat definitiva, podem  arribar a ser nosaltres, els autèntics protagonistes de les nostres vides, sense els records? Ho dubto.

Tot artista s’hauria de banyar en les aigües feréstegues del seu propi mar. Deixar de nedar en la tranquil·litat i assumir els riscos de recordar.  El reconeixement, les ganes de diferenciar-se de la massa, la recompensa a la vanitat: tot això arriba molt més tard, i no ho critico. L’artista, el que he conegut mentre vagarejava pel carrer del Pi; l’artista, apostat a la plaça de Sant Josep Oriol per vendre’t un paisatge de carrer a l’oli; aquest, dic, no necessita ni els diners, ni l’art ni l’ambició d’un Picasso. Sí que li cal, però, el passat. La humilitat dels records, al cap i a la fi,  resulta el millor antídot per viure bé, sense estar pendents dels altres, vivint dins de la nostra pell amb una certa llibertat. Només arribarà a ser gran si no prescindeix de si mateix, d’aquell que va ser: no es tracta d’oblidar, d’esborrar res. Es tracta, doncs, d’assumir qui vam ser i no escapolir-nos-en; si de cas, plantar-hi noves llavors perquè el lledoner floreixi.

El taxidermista de cossos humans, de relíquies, de flors. Els records, i amb ells, els pensaments del present; el passat, en el present de l’artista. Reescriure amb tots els detalls biogràfics i fer-ne, per últim, una ficció. És el passat i no el mer aplaudiment el que ens fa continuar. Mai no he assistit a una sessió on el taxidermista dissequi cadàvers d’animals; intueixo que pot arribar a ser una tasca repugnant. Tanmateix, si hom va estimar tantíssim aquell gos o aquell gat o aquell canari, és l’única manera a dia d’avui de conservar-los mig vius. Igualment, l’artista que es gira cap enrere descobreix que només amb les paraules, amb les pinzellades o amb la seva veu de baríton pot cristal·litzar aquests instants de glòria efímera, part fonamental de la vida i de l’art: l’ofici de taxidermista.

ABÚLIA ESTIUENCA

Si no tingués a l’abast el retruny de la ràdio, quan escolto una cançó popular fàcil de taral·lejar; si desapareguessin els titulars de la primera plana dels diaris, que m’animen a continuar llegint; si no tingués una biblioteca farcida de clàssics, tota l’energia negativa m’acabaria xuclant cap endins, fins a les clavegueres. No sobreviuria a la calor, aquesta que, diuen, és la causant de tots els nostres mals durant les vacances.

Sí, ja ho sé: és paradoxal que, a les llargues hores que ens regala l’estiu, que esperem eternament la resta de l’any, de cop i volta ens venci l’abúlia, l’absència de voluntat per fer coses… just quan més temps hi podríem esmerçar. Ironies de la vida! Per aquests camins de Déu hi hem transitat més d’una vegada cadascun de nosaltres. Tenir i no tenir ganes de fer res… on connaît la chanson…

Com se sol dir, no li desitjaria aquest mal ni al pitjor dels meus enemics. Jo m’he passat la primeria d’aquest mes de juliol enmig de la ciutat: la calor m’ofegava i m’ impedia sortir del cercle viciós. És aleshores que torno la mirada enrere, cap a les vacances d’infantesa a Sitges, arran de platja, amb la mare i amb l’àvia. Sense amics, els instants es feien lents. Escoltava els cassetes de Juan Luis Guerra i The Beach Boys. Des del balcó estant, albirava la costa i m’enlluernava el reflex diamantí del sol sobre la mar. Llegia molt a poc a poc, amb desgana. Ara fitava la contraportada, adés fullejava un volum primet… Va ser als onze anys quan, de cop, vaig passar dels llibres il·lustrats de El Vaixell de Vapor als llibres gruixuts amb molta lletra… I, tot i així, res. Res ni ningú no m’animava ni em feia tornar a la normalitat. Decididament, aquesta abúlia només l’he experimentada a l’estiu. Si algú bategés aquesta malaltia (petita, inofensiva, però a vegades malaltia virulenta) de ben segur que li donaria el nom d’ “abúlia estiuenca”, sí o no?

No és gens recomanable estar ensopit. Les ulleres, que portes des de fa molt, se t’entelen per acció de la humitat, i un es queda sense més ocupació que mirar com es mouen les busques del rellotge una i altra vegada. Prefereixo la tardor o l’hivern. Hi ha escriptors que aprofiten la treva de les vacances per escriure més i millor.  Jo dec ser un espècimen del fred: m’agraden els països nòrdics, passejar pels carrers quan plou, quedar amb els amics aixoplugat dins de les seves llars. I, en canvi, allò que diuen els  estrangers de nosaltres, allò que els fascina de Barcelona i de Catalunya en general, és que fem vida als carrers, de nit i de dia. Caminem a poc a poc, observant com cauen les fulles dels plàtans de la Rambla, fins que ensopeguem amb el bar amb les cerveses més barates de tota la ciutat. Sembla com si pintés un quadre a l’oli amb motius d’hivern.

Tornant a la realitat, sobre la tauleta de nit tinc, pendents: Aloma; El joc d’ulls, Tallats de lluna, Expiació, L’espiritual en l’art…. i una llarga tirallonga de volums meus o enduts en préstec de la biblioteca del barri. Són títols que, tard o d’hora, llegiré, perquè sé que m’esperen paraules que enamoren en comptes de ferir. Però ara no. No encara. S’escolen els minuts però no aconsegueixo que aquests autors de tanta anomenada m’interpel·lin. Llegeixo un tros i he de parar. És treballós i fatigant! L’abúlia estiuenca és dolorosa; espero sortir-ne del laberint molt aviat i tornar a ser el bon lector de costum.

BALBUCEIGS

Eren els primers anys de la nostra vida. Si volies ser un bon alumne, havies d’estudiar molt i fer força deures. Gairebé no podies escriure; disposaves del temps just per assistir a les lliçons d’anglès de l’acadèmia d’idiomes o de matar, a estones, el cuc amb una novel·la juvenil. Jo llegia sense parar, durant el descans, a la biblioteca del col·legi o a les escales del pati, mentre els altres jugaven a pilota o a fet i amagar. Cada matí, tenia al meu davant el Tom Sawyer i el Huck Finn a la vora del Mississippi, en Kim a l’Índia, en Charlie a la fàbrica de xocolata. Mai no vaig passar de l’aprovat en gimnàstica: fer tombarelles o saltar a la corda era ben avorrit! No calia: la lectura m’acompanyava, omplia els buits interiors.

M’agrada recordar les reunions, gairebé clandestines, a casa meva o a la d’algun company d’escola, a fi d’editar una revista. Com ens hi posàvem, amb quina passió, entrega i agosarament! De seguida, però, ens vam adonar que costava Déu i ajuda tirar endavant qualsevol artefacte literari o periodístic que impliqués tot un grup, si ja de per si era difícil fer-ho tot sol. Tant de bo no ens  haguéssim estimbat abans d’hora!

Aquests projectes van ser més aviat uns balbuceigs tímids, primerencs, desafortunats. On vam aconseguir treure una mica el cap va ser a les revistes del col·legi i, més tard, a les de l’institut. Els professors escollien les millors redaccions dels alumnes de la seva classe, algú les passava a net i, a la fi de curs, en fulls grapats, es repartien de manera gratuïta. Tots hi participàvem amb molta alegria, il·lusió i bona voluntat.

En aquella època, vaig guanyar alguns premis literaris, a nivell de districte, que em van esperonar a continuar escrivint. Volia ser novel·lista les vint-i-quatre hores del dia; volia, ingènuament, guanyar-me la vida escrivint. No era realista. Tanmateix, i gràcies als meus professors de primària i secundària, que em van encomanar l’afició a les lletres, ara puc afirmar que no m’importa ni poc ni gaire el reconeixement si només ve acompanyat de rebombori i d’escàs mèrit personal. No m’agrada que els escriptors que remenen les cireres pugin a la tribuna fent-se notar i que les editorials en publiquin qualsevol obra, tan sovint mediocre, només per ser autors ja consagrats.

A escola, érem ingenus però crèiem en la literatura. La idealitzàvem, la reverenciàvem; la regàvem amb gotes de suor del nostre front com si es tractés d’una planta. Com l’amor, com l’amistat. Aspiràvem a l’impossible en tots els sentits; els nostres interessos eren nobles, veritables, genuïns. Mentiria si digués que ara no vull publicar els meus llibres. El que no vull és la fama per la fama. Per mi, la literatura és un monestir sagrat. És ben fàcil saber si els altres també la respecten, si li tenen afecte: només cal que deixis un llibre a algú i comprovar que no torni rebregat. Només amb respecte s’arriba a l’Art i al Coneixement, a la Literatura: tornant al nen.