ABÚLIA ESTIUENCA

Si no tingués a l’abast el retruny de la ràdio, quan escolto una cançó popular fàcil de taral·lejar; si desapareguessin els titulars de la primera plana dels diaris, que m’animen a continuar llegint; si no tingués una biblioteca farcida de clàssics, tota l’energia negativa m’acabaria xuclant cap endins, fins a les clavegueres. No sobreviuria a la calor, aquesta que, diuen, és la causant de tots els nostres mals durant les vacances.

Sí, ja ho sé: és paradoxal que, a les llargues hores que ens regala l’estiu, que esperem eternament la resta de l’any, de cop i volta ens venci l’abúlia, l’absència de voluntat per fer coses… just quan més temps hi podríem esmerçar. Ironies de la vida! Per aquests camins de Déu hi hem transitat més d’una vegada cadascun de nosaltres. Tenir i no tenir ganes de fer res… on connaît la chanson…

Com se sol dir, no li desitjaria aquest mal ni al pitjor dels meus enemics. Jo m’he passat la primeria d’aquest mes de juliol enmig de la ciutat: la calor m’ofegava i m’ impedia sortir del cercle viciós. És aleshores que torno la mirada enrere, cap a les vacances d’infantesa a Sitges, arran de platja, amb la mare i amb l’àvia. Sense amics, els instants es feien lents. Escoltava els cassetes de Juan Luis Guerra i The Beach Boys. Des del balcó estant, albirava la costa i m’enlluernava el reflex diamantí del sol sobre la mar. Llegia molt a poc a poc, amb desgana. Ara fitava la contraportada, adés fullejava un volum primet… Va ser als onze anys quan, de cop, vaig passar dels llibres il·lustrats de El Vaixell de Vapor als llibres gruixuts amb molta lletra… I, tot i així, res. Res ni ningú no m’animava ni em feia tornar a la normalitat. Decididament, aquesta abúlia només l’he experimentada a l’estiu. Si algú bategés aquesta malaltia (petita, inofensiva, però a vegades malaltia virulenta) de ben segur que li donaria el nom d’ “abúlia estiuenca”, sí o no?

No és gens recomanable estar ensopit. Les ulleres, que portes des de fa molt, se t’entelen per acció de la humitat, i un es queda sense més ocupació que mirar com es mouen les busques del rellotge una i altra vegada. Prefereixo la tardor o l’hivern. Hi ha escriptors que aprofiten la treva de les vacances per escriure més i millor.  Jo dec ser un espècimen del fred: m’agraden els països nòrdics, passejar pels carrers quan plou, quedar amb els amics aixoplugat dins de les seves llars. I, en canvi, allò que diuen els  estrangers de nosaltres, allò que els fascina de Barcelona i de Catalunya en general, és que fem vida als carrers, de nit i de dia. Caminem a poc a poc, observant com cauen les fulles dels plàtans de la Rambla, fins que ensopeguem amb el bar amb les cerveses més barates de tota la ciutat. Sembla com si pintés un quadre a l’oli amb motius d’hivern.

Tornant a la realitat, sobre la tauleta de nit tinc, pendents: Aloma; El joc d’ulls, Tallats de lluna, Expiació, L’espiritual en l’art…. i una llarga tirallonga de volums meus o enduts en préstec de la biblioteca del barri. Són títols que, tard o d’hora, llegiré, perquè sé que m’esperen paraules que enamoren en comptes de ferir. Però ara no. No encara. S’escolen els minuts però no aconsegueixo que aquests autors de tanta anomenada m’interpel·lin. Llegeixo un tros i he de parar. És treballós i fatigant! L’abúlia estiuenca és dolorosa; espero sortir-ne del laberint molt aviat i tornar a ser el bon lector de costum.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.