ANÀVEM CANTANT PEL CAMÍ

Fa cosa d’un mes, mentre caminava pel Parc Nacional de Garajonay de l’ illa canària de la Gomera, de forma inusitada, com de les cavernes ben fondes de mi mateix, vaig començar a taral·lejar la cançó d’en Billy Magee Magar: Quan resplendeix la lluna plena… i el vent guareix la teva pena… i el foc canta i dansa i riu, oh Billy Magee Magar… Vaig recular, vaig alliberar-me de la càrrega feixuga del present gris i monòton, evocant les colònies d’estiu.

Tornava la nostàlgia d’antany, mentre trepitjava les fulles dels arbres, mentre sentia la fressa del rierol i les meves ulleres reflectien el sol enmig de la clariana. I amb la cançó, va venir l’atmosfera que hi respirava aleshores; la reproducció prou fidel d’una edat anterior, menys enterrada del que em pensava. Em semblava que podia dibuixar, amb no poca exactitud, com en un full de paper, els rostres dels monitors, i de nosaltres, la mainada, cantant la tornada. Recordava perfectament la casa de pagès, l’olor de pinassa, els tallers, les gimcanes, la guerra de bombardes, les guitarres a la vora del foc… Podria estar-m’hi hores, pensant en allò que va ser i ja no és: una pel·lícula en blanc i negre, passada al tecnicolor. Tantes tardes idíl·liques, tants monitors, tants companys de lleure.

Cada estiu, la meva mare m’obligava a anar de colònies: deia que havia de fer amics i que la millor manera era seguir les activitats que programava l’esplai del meu barri. No em podia permetre el luxe d’entaforar-me nit i dia dins del cau de la meva habitació sense veure ningú. Jo no era un nen solitari, o almenys no ho volia ser: eren les circumstàncies, ser fill únic, potser, que em provocaven l’aïllament. Ara sé que no seria el mateix si no hagués passat les vacances allí, a la muntanya.

El temps present són les escorrialles de l’alegria del passat; a vegades, sento com si ja no tingués dret a gaudir de tanta felicitat. Quan miro enrere, esmolo la meva veu interior, feta d’encenalls. La fusta són els trossos de memòria passada: els que configuren el meu estil literari, la meva capacitat de seduir a través de les paraules. Transformo, sense a penes adonar-me’n, tot allò viscut amb el viu sedàs dels cinc sentits. El vent es regira i mou les fulles, i sóc jo, el meu esperit, reproduint l’esperit de la natura, dels “altres”, els arbres, que em parlen; agafant una sendera equivocada i girant cua, sorprenent-me contínuament. Mentre feia via pel Garajonay, mirant de no ensopegar amb cap branca o pedra del camí, feia meva una cançó oblidada, que fins aquell moment no havia considerat mai que fos tan important. I, així, el temps d’ahir ha esdevingut una cançó alegre, l’emblema d’un temps feliç.

És aquesta la veu personal i literària que avui reivindico, enmig del silenci enterbolit pel brunzir d’una mosca enmig del bosc, descobrint vells amagatalls. Qui sap si no és la mateixa veu de foll que em xiuxiuejava a l’hora de dormir a la casa de colònies del parc del Cadí. Sóc aquí, davant del meu ordinador, bevent d’antigues fonts, aquest matí d’hivern, mentre el sol s’aixeca. Així és com vull que siguin les meves jornades: empeltades de literatura, amb la solitud necessària per escriure i fer revifar la memòria en algun racó del cos, capriciosa i aleatòria. M’endinso dins del mur protector de la meva infantesa, el món de les colònies d’estiu, quan anàvem d’excursió i cantàvem pel camí.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.