CONTRA LA CLAUSTROFÒBIA

Només em passa en certes ocasions, i només quan el metro va molt ple i encara em queden un parell d’estacions fins al meu destí final. Em penso que no podria estar-me un dia sencer allà dalt, en un avió intercontinental, encara que, qui sap?, amb una mica de sort, algun dia, gràcies a un nou antídot, seré capaç de vèncer aquesta malaltia aparentment innòcua: la claustrofòbia.

He arribat a una solució gens desesperada, crec jo, de persona raonable. Per tal de no cedir davant la seva amenaça, em dedico a recuperar veus interiors, a omplir el cervell de papallones que he caçat prèviament. Quines veus? Doncs les que recordo haver llegit algun cop, sobretot els darrers dies. Amb certa recança per haver llegit i tancat els llibres, em dedico a reproduir, a tornar a pensar aquestes paraules, frases i paràgrafs (Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner…) que m’han deixat una marca d’aigua interior, establint la distància necessària amb el món que m’ envolta. I m’ adono que la meva afició principal, ara per ara, serà emmagatzemar-hi veus; potser el meu instint vulgui amagar-me de la meva hiperestèsia. No hi ha res com llegir.

metroConstato l’evidència que la paraula més comuna en tots aquests llibres és “vida”. Me la trobo molt sovint, com qui no vol la cosa, tal vegada perquè és el mot més important per a nosaltres lectors i per als escriptors. M’agrada reconèixer les empremtes damunt el paper en blanc, que “vida”, “mort”, “ amor”, “primavera”, “somni” o “camí” m’interpel·lin i em facin viure una altra vegada, com si m’ hagués ofegat en la piscina de la claustrofòbia i ara surés en l’aigua. Al metro, emmirallant-me en els vidres d’ulleres alienes, repasso mentalment aquests mots que els autors han volgut cedir-me, en el breu retorn de la feina.

Aquestes veus em nodreixen, em provoquen que vulgui llegir i rellegir el mateix llibre, per diferenciar-les del garbuix frívol del món. M’he ensinistrat de tal forma que, quan tot just començo a llegir un altre volum d’un autor que ja és vell conegut, en distingeixo les seves petjades dactilars, els ulls que em fiten tranquils o astorats. Em dic: ja no m’ esvararé quan m’ ofegui. Oblidaré, així, que estic a centenars de metres sota terra, amb el desconegut que put a suor i la dona grassa que m’empeny cap a la porta. No, no cauré en la trampa: el do de la paraula em salvarà. No es tracta de fer jocs metaliteraris, ni sermons enmig del desert, ni escriure pamflets revolucionaris. No, no, res d’això. Fins i tot és més senzill: deixar-se endur per aquestes veus que em diuen que sí, que darrera el teló vellutat hi ha alguna cosa que és capaç de justificar la nostra existència, que portem a dins des dels primers balbuceigs.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.