DE QUAN ELS LLIBRES PARLAVEN DE REIS

Ja de ben petit, remenava llibres, voltant les prestatgeries a la petitíssima biblioteca de barri. Davant la magnitud de lletres, paraules i sons no dits, em quedava bocabadat, sense obrir-ne cap, car tothom em deia que eren per a adults. Algú, com qui respira, com una rialla que ens eixampla la boca, els obria i, de mica en mica, entrava en un món vedat.

Jo desconeixia què hi amagaven realment. Passava els ulls per les tapes i llegia: Qüestió d’amor propi, Terra nostra, Un invitado de honor, El ojo de la serpiente, Qui sóc jo, Barcelona, de Robert Hughes, les tragèdies de Guimerà, l’antologia poètica d’Espriu de la MOLC… : jo estava encara a les beceroles, si és que mai no he deixat d’estar-hi, i aquells llibres esperaven ser llegits.

charlie-y-la-fabrica-de-chocolate-peliculaQuè m’imaginava jo que contenien aquells volums de llom reblanit? Intento d’acotar aquests records: somiava amb contes de fades i follets, unicorns, nenes eixerides, nens murris com en Charlie, el noi a la fàbrica de xocolata del senyor Wonka… Ara, endurit per tot el que carrego, com la pedra que Sísif es resisteix a tornar a pujar un cop ha baixat la muntanya, miro amb el rostre de la tristor. La meva decepció és majúscula: res de màgic no s’amaga rere els llibres dels grans: res. Sí, també tenen màgia, però diferent; és una màgia adulta. L’experiència torna l’esperit agredolç i la sang, freda. En els llibres ja no parlen de reis; si més no, els reis que els ulls infantils imaginaven.

Un dels propòsits per al nou any és començar a escriure un diari íntim. Qui sap si és una nostàlgia obsessiva de reviure el present en el futur i no oblidar-lo quan ja sigui passat, la necessitat de cercar els mots que em salvin, de bandejar els llibres per a grans que no m’agraden en tota la seva sordidesa, i esmenar-los, corregir-los ─el tret d’un personatge, el diàleg escrit a corre-cuita, la descripció fosca d’un paisatge─; la necessitat, al capdavall, d’escriure el llibre ideal per a mi, el que jo sempre hagués volgut llegir. Potser només així hi poso una mica d’ordre i torno a la terra de ningú on els encanteris difuminen la realitat. Potser acotant les hores, s’escurcen les distàncies vers els llibres imaginats dels altres dies, els que ja fa temps que els nega el fang de la desmemòria, als llimbs.

Em rebel·lo contra la pèrdua de records, i per això escric. Vull continuar sent jove quan sigui gran, a través de les pàgines ratllades del diari. Reflexionar sobre la pèrdua de la innocència i la seva recuperació, més enllà, cercant una altra realitat. Em penedeixo d’haver deixat córrer massa de pressa l’aixeta del temps i no haver-me deturat abans, escrivint un diari. Sí: el gruix de records pot esdevenir infinit.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.