EL TREN ARRIBA A DOS QUARTS DE SIS

Me’n vaig a València, on m’ espera la meva cosina, el seu marit i els dos fills adolescents. Vaig reservar els bitllets per internet i vaig poder escollir el seient: al costat de la finestra, a la dreta, en el sentit de la marxa.

Aquest tren que m’hi portarà, potser ingènuament, és també el tren de la vida, el rau-rau de les rodes lliscant sobre les vies, bressolant-me. “Vull estimar i que m’ estimin a través de les paraules”, penso. Sí, les paraules, que es van escrivint conforme vaig vivint i viatjant. Renéixer tantes vegades com vegades pujo en aquest tren, defugint les estacions mig buides.

trenEm recolzo en simpàtics companys de viatge: em trobo amb alguna dona sorneguera, sobretot dones, amb qui petar la xerradeta. Escric en el portàtil o llegeixo. Dins del comboi, mentre el mar, els camps, les muntanyes se succeeixen amb fredor, rememoro les meves lectures infantils, amagades a dins meu: el Peter Pan de Barrie; Maria Gripe i la filla de l’espantall; Christine Nöstlinger i el nou Pinotxo. M’adono que la infantesa queda més lluny a cada estació del trajecte. El seu món, alhora limitat i immens, em pessiga i em diu: encara vius. El que em resta és el present adult i l’evidència que un dia les roses es marciran. El tren s’atura a la meva destinació final, després d’un trajecte de tres hores. Són dos quarts de sis en el rellotge d’esfera plana de l’estació,  plena a vessar.

─Sóc un artista i intento refer-me gràcies al record ─dic en veu alta al meu nebot gran que m’ha vingut a recollir.  Intueixo que pensa que són les cabòries típiques del seu oncle.

El pis de la meva cosina és a tocar de l’estació, a cinc minuts caminant. Petons i abraçades. El fill petit està fins al capdamunt de tants exàmens i em demana ajuda. La meva cosina s’alleuja de només veure’m. Estan en un moment difícil, el de l’adolescència, el temps d’escollir les bones companyies. Jo no tenia gaires amics a la seva edat i no per manca de ganes, precisament. No era un noi popular i em refugiava en les lliçons d’Història de l’Art. La infantesa d’ara és diferent, amb els videojocs i els ordinadors i tablets.

M’hi quedo per quatre dies: paella, cinema, conversa, anades a la biblioteca, passejades per la ciutat. Potser escric. És un canvi d’aires per aquest “vailet” que va créixer entre llibres. El tren no es detura ni es deturarà i depèn de mi que el trajecte no sigui un mer passatemps. Necessito fer meus els colors vius de les taronges de l’horta i l’olor a salobre de la Malvarrosa i morir per tornar a néixer.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.