L’AIGUA DEL RIU GANGES

L’Empar Moliner sap que riure no és cap afició deshonesta. Al contrari: una manera de fer broma i fer-nos còmplices de les històries amb la ironia i el doble sentit. Vol que ens prenem les bromes com si fossin malifetes del tot innòcues. Té una determinada visió del món, com gairebé tots en tenim. També nosaltres, estem condemnats a ser individus lliures en la lectura i en l’escriptura. El nostre estil és punyent quan volem que commogui (no hi ha res pitjor que una fredor asèptica) però mai doctrinal. L’Empar no ens vol adoctrinar, dient el que és bo i el que és dolent. No: prefereix retratar les persones amb les seves dèries i els seus defectes tal com ella els veu. Parlar del que parlem és, al capdavall, una convenció dels homes que, volgudament, a vegades volen ser déus.

gangesL’articulista no hauria de perdre la perspectiva: se li deixa una tribuna per opinar i no només informar. Però no pot caure, crec, en la temptació de edulcorar-ho, de emmidonar-ho i enfarfegar l’estil. L’aigua del Ganges està bruta: no és una imatge precisament idíl·lica però qui escriu columnes al diari no hauria de trair la veritat i dir que l’aigua del Ganges és cristal·lina. Com a molt, pot fer poesia i dir que la llum lletosa de la lluna s’hi reflecteix. Fer filosofia de la brutícia, o de la bellesa, vet aquí, sense enganyar-nos, tot i sabent que viure és un engany perpetu.

Barrejant opinió i informació, l’Empar Moliner aconsegueix encomanar les ganes de llegir i d’escriure amb la seva gràcia i el seu tarannà naturals. Ens descobrim en els seus articles o passem directament a lluitar a l’arena i escrivim a raig, i advertim com ens porta de la mà fins a fer del periodisme tot un art. Ens toca experimentar la màgia del periodisme escrit a través d’aquest instant, del gest de girar el diari per la contraportada i llegir la seva columna. Ens hem de pessigar el braç per fugir del buit i del no-res, mentre assaborim les paraules de l’Empar. Pertanyem al món, al nostre temps. Els periodistes volem desvetllar-nos, abocar-nos a la realitat i mostrar els diferents microcosmos, tots els microcosmos possibles, amb els mots propis que ens configuren, i aconseguir el més difícil encara: que interessi sense deixar mai de subvertir els llocs comuns. Volem que no s’estovi mai el múscul del riure ni la facultat de ironitzar sobre nosaltres mateixos.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.