LES MUSES DEL CAFÈ CARLYLE

Si més no per als escriptors, la preocupació més gran, sobre la qual més especulen i van giravoltant, és sobre quin és el lloc millor per comunicar-se amb les muses. Ja sigui al metro, a la cua del supermercat o contemplant un quadre de Kandinsky, escriuen unes línies en una llibreta que porten sempre a la cartera perquè no se’ls oblidi res del que han vist o sentit. La inspiració és un plat que s’ha de servir calent.

“Has de passar-te moltes hores al bar, si vols escriure”, va dir-me algú al Cafè Carlyle, quan vaig visitar Nova York, fa ja un grapat d’anys. Vet aquí el que vaig descobrir: a través de la música, i estudiant la roba, els gestos de les mans, les ganyotes i el to de veu de la gent allà reunida, podia trobar bons materials per novel·lar. Aleshores, m’ encaparrava molt amb l’estil i reconec que hi donava massa importància. Encara no sabia que a l’escriptura s’hi ha de barrejar forma i contingut i que el que veritablement es necessita és una dosi generosa de curiositat: el petit art de l’escriptor amb el bagatge que dóna l’experiència.

CarlyleEn un bar hi ha ànimes eixutes com la nostra que necessiten una copa per fer petar la xerradeta, sense que sigui necessari anar a caçar lleons a l’Àfrica, com feia Hemingway. L’autor nord-americà, era, però, abans que res, bevedor incontenible i habitual de bars i cafès, observador de les petites històries, les que veritablement compten al final. Perquè la torre de vori és ben avorrida: et passes les hores amb els ulls fitant la paret, sense més companyia que la pols dels llibres de la biblioteca.

Amb una mica d’alcohol a la gola es poden dir moltes bestieses que sovint acaben sent veritats literàries. Aquella nit a Nova York, al Cafè Carlyle, vaig descobrir que els ulls s’obrien a una altra dimensió i que em desvetllaven la gana per assistir a un musical de Broadway i de passejar pel Central Park en un matí assolellat. M’ estava enamorant literàriament d’un racó del món.

Ara bé: molts acaben desistint; la inspiració a vegades no els compensa les hores d’esforç i lluita. L’ideal seria que tot escriptor o periodista pogués viure del seu ofici, i no sóc el primer que ho diu. Poder recolzar-te a la barra d’un bar, entaular converses sobre el no-res amb el cambrer i els homes i dones habituals del local, i acabar cercant les paraules per traslladar-les al paper. Tant se val al cafè Carlyle o al bar de la cantonada. Les muses s’han de poder encalçar amb gin-tònics i conversa amical.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.