Archivo de la etiqueta: autoretrat

ROSES I ESPINES

A les primeries del segle XX, la Història de l’Art va viure el revifament de l’autoretrat de l’estirp de Rembrandt, el preludi de l’expressionisme, el recer on abocar la forta personalitat dels creadors. Com l’obsessió per retratar-se del pintor vienès Egon Schiele. A cavall entre dos segles, Schiele va arribar a una plena maduresa pictòrica, estroncada amb la mort als vint-i-vuit anys a conseqüència de la grip espanyola de 1918. Schiele creia, pensava, o se sabia, dotat d’una profunda “missió artística”. La seva obra respira i es debat entre els somnis, el maremàgnum dels cossos i les contorsions de l’ànima. Missatges tèrbols dins de les nines dels ulls, en les mans convulses, en els colors llampants dels vestits: són aquestes, i no unes altres, les seves empremtes digitals.

El seu isolament, d’altra banda un mal necessari per a tot bon artista, era màxim. Quan la seva mare va convertir-se, de la nit al dia, en cap de família arran de la mort del marit, Schiele va patir la seva enorme crueltat. Com un fantasma, el perseguia. Li va destarotar la seva plàcida existència, i això els va distanciar força. A més, les desavinences amb algunes dones, amb les quals s’hi va casar o hi va viure, el van acabar d’ensulsir. Els seus quadres traspuen veritat humana, toquen de peus a terra; són les espines que li punxaven els dits, fets poesia, roses per a la contemplació.

          Per parlar del desvari, del desarrelament, de la ment alhora problemàtica i prolífica, hom podria haver triat Van Gogh, Munch, Emil Nolde o qualsevol pintor expressionista del període d’entreguerres, a la mort de Schiele. Però precisament Schiele s’avé a la fragilitat, el turment i alhora la recerca de l’alegria, si més no artística i estètica, que envolten els artistes i els pintors per antonomàsia. El seu vessant autobiogràfic ens desvetlla la seva genialitat fins a esdevenir ell mateix un altre Narcís. Les petjades arriben a reflectir-se en un mirall, el nostre mirall a la fi, quan ens l’apropiem amb la mirada, quan l’interioritzem, quan veiem les seves litografies en un llibre o en el museu. És la cal·ligrafia dels seus quadres: com si dialogués amb nosaltres i, alhora, conversés amb si mateix. El jo del present i el jo del passat, posats a prova.

Això em recorda a l’ evolució de la meva pròpia grafia, des que no feia servir l’ordinador i escrivia a mà per trobar els trets propis fins ara. Els quaderns que encara conservo de l’etapa escolar i adulta fan palesa aquesta evolució: primer, una lletra ben rodona; després, més allargassada. Només ara en sóc conscient. Per què ha canviat?, em pregunto ara constantment. I em contesto que, potser, és una evolució natural que tothom o quasi tothom experimenta al llarg de la vida. Ara sóc un altre, vet aquí. Els artistes innoven; no es queden congelats en la rialla, la tristor o l’èxtasi que respiren les paraules i les pinzellades. Aquests quaderns polsosos són la matèria primera que ara mateix deixa entreveure la infantesa perduda, o la muntanya dels desitjos no acomplerts, o el brogit de la vida universitària. Quantes coses s’hi desvetllen per mitjà de la cal·ligrafia! Igualment passa amb la pintura. La forta personalitat turmentada de Schiele es veu reflectida, primer, en els retrats verticals de mans ossudes, tensades i fràgils fins al límit, dels retrats de nus; i després, de forma força diferent, en retrats més benèvols, menys melancòlics: com la parella abraçada entre llençols rebregats o la dona asseguda amb la brusa verda sense mànigues.

Egon Schiele va crear un món sense mai edulcorar-lo, una “cal·ligrafia” menys o més harmònica. Mira de no punxar-te amb les espines quan compris les roses que ara t’encarrego! Mira, marrec, de gaudir de l’olor a camp segat dels seus pètals! Mira de viure consolat per la seva bellesa! Això és el que ens diuen els retrats d’Schiele; ens interpel·len per salvar la inabordable amargor de la vida. Com hagués estat la seva obra posterior? No ho sabrem mai. No importa tampoc: queda la seva obra acabada per alegrar els nostres ulls, reflex del seu interior, més convuls o més tranquil, que només ell podia pintar  i que només nosaltres, un segle després, podem i hem d’ admirar amb tota la seva fecunda força.

APUNTS SOBRE FOTOGRAFIA I PINTURA

Necessito una mà amiga que em guiï per les sales dels museus i em parli a cau d’orella, dient-me: “Guaita quin quadre”; algú per discutir sobre temes que superin les muralles del món anodí, caòtic i efímer que m’ha tocat viure. Podria anar més sovint al cinema, viatjar i visitar catedrals, escriure un diari íntim; allò que ni les notícies del diari al de matí mentre esmorzo ni la sessió de futbol d’un diumenge a la tarda no poden oferir-me. Avui tinc fretura d’art, i volia establir una conversa imaginària amb mi mateix, des del meu interior més recòndit, per parlar breument de la funció de la pintura i la fotografia en el moment actual.

Per començar: abans els quadres, a banda del seu estil, forma i contingut artístic, tenien una funció bàsicament testimonial. No existia la fotografia, i hom demanava que la pintura immortalitzés el moment per arribar fins a nosaltres. Abans, l’única forma perquè la família o el gremi recordés els retratats, era encarregar un pintor, i aquest pintor hi confegia escrupolosament la fesomia: els cabells amb rínxols, els collars amb maragdes, els vestits amb plecs. Qui no recorda el quadre del matrimoni Arnolfini? O els autoretrats de Dürer? Ara ja no, o no només.

Sé que darrerament hi hagut una revifada de realisme; per reblar el clau, d’hiperrealisme; tot i així, jo diria que, ara per ara, mentre no arribin noves tendències i el vent no bufi en contra, la funció de la pintura és una altra: no cal necessàriament que testifiqui, que sigui mimètica, que es confongui amb la realitat. La nostra època ens demana que ens ocupem d’altres coses: res no és completament objectiu. Per tant, no té cap sentit plantejar-se la pintura hiperrealista avui dia com a eina per copsar “l’autenticitat”: la fotografia supleix bé la feina de crear un aura entorn del retratat que perduri. La fotografia ocupa aquest espai. De tot això, la pintura se n’hauria d’oblidar.

Més aviat, sempre hauríem de reivindicar i rabejar-nos (igualment en literatura o en cinema) en l’estil, el traç, la pinzellada (Van Gogh, Joyce, Fellini).  Més enllà de l’escola a la qual pertanyi l’artista, no oblidem que la subjectivitat és present, sempre en major o menor grau, en l’obra que s’hi crea. Posar, doncs, èmfasi en el realisme o en l’hiperrealisme com a eines objectives de la realitat és un error. És clar que es poden pintar quadres hiperrealistes; fins i tot crear esplèndids quadres hiperrealistes. Això no ho posa ningú en dubte. Únicament hem d’estar en contra de l’ambició, de l’empresa de dur a terme un art absolutament fidedigne a la vida: l’objectivisme. Mai no hi és. La realitat arriba ja “morta”, congelada, tamisada. Fins i tot en fotografia, amb el seu lloc de llums i ombres, d’enquadrament, de desenfocament.

Un exemple, recorrent al somni: s’ha aixecat el teló, acluquem els ulls o fem visera amb la mà al front perquè les llums zenitals no ens destorbin la visió mentre són enceses, i des de la butaca uns hi veuran un mar de roses,  milers i milers, totes espargides per l’escenari. D’altres, en veuran només vint, deu, cinc ; un altre, només en veurà una. Qui té raó? Qui deu ser més fidel a la realitat? Tots tenen  les seves raons, perquè tots tenen dret a opinar i a “veure”: en el fons, també, tots menteixen, tots agafen amb les mans el pom de roses i ens el mostren. “És fals, no és així”, diran uns quants. La realitat no és igual per a tothom, i menys mal.

L’art (la pintura, la literatura, el cinema) em cobreix amb la pell dels records que suren al meu voltant  però només es deixen caçar quan torno la vista enrere.  Prefereixo pensar que no hi ha una base real, que tots ens inventem les històries i que aquestes sorgeixen mitjançant reelaboracions de la nostra ment juganera; que tots som diferents i que aportarem en els retrats i autoretrats alguna cosa intangible, enllà del que veuen els nostres ulls, potser la melangia del paradís perdut, com si visquéssim una altra vegada, com si poguéssim anar i venir del passat al present i al futur sense aturar-nos mai, tantes vegades com vulguem.