Archivo de la etiqueta: bellesa

ELS NOSTRES MIRALLS

No sé si els meus lectors i lectores habituals s’aturen gaire quan llegeixen per contemplar, com si fos un paisatge enmig del no-res, la tinta diluïda en el mar de paper blanc. Perquè jo, sovint, quan llegeixo una novel·la, més enllà de seguir la història que s’hi narra, m’agrada fixar-me en les lletres, en els punts; gaudeixo, tot resseguint amb la mirada, de la forma de la Q, de la S o de la N. O de les dièresis i dels accents, emmotllats sobre la pàgina. És un plaer comprovar com, a més d’aprendre-hi, aconsegueixo acoblar-me completament amb el que tinc al davant; amb la narració, però també amb les paraules, amb la forma dels paràgrafs, com si es tractés d’una partitura musical. El món gira sempre, però podem fer que sigui meravellós si mirem detingudament la pròpia natura: els objectes i les persones representades, el que, en literatura, serien les imatges.

Saló dels miralls a Versailles

La passió per llegir amb els ulls té molt a veure amb el procés d’assimilació d’una llengua. Estudies amb la mirada els verbs, el vocabulari; vas construint frases, vas fent-hi provatures, unint paraules. Porta molts anys parlar i escriure correctament, sense resultar ni massa pedant ni massa agosarat. Tot comença captant els conceptes en el paper, per passar després a la parla. En moltes ocasions, m’he trobat que quan parlava anglès o francès, posem per cas, m’avorria sobiranament només de sentir-me. Potser, fins i tot, avorria l’altre per fer servir rimes internes o cacofonies; sí, m’hi trobava a desgrat. Arran d’aquestes experiències nefastes, he arribat a la conclusió que he d’anar amb  molta cura amb el llenguatge, que he de respectar la seva bellesa sense que xerriqui per manca d’harmonia. Tots hauríem de parlar com si fóssim poetes trobadors, manllevant expressions, assimilant-les i després incorporant-les en el discurs. Les llengües reflecteixen els nostres actes, no són innocents ni banals ni apartades de la gent. Són els nostres miralls, les nostres millors eines, el nostre millor passaport al món.

Molt aviat, en la meva adolescència, ja inconscientment però enormement, em desplaïa la manca de lèxic que sovint tenien els llibres que llegia. Ara, tant si agafo una novel·la en anglès com en català, exigeixo que l’autor hi posi taleia, que sigui variat i que empri el vocabulari més ric possible; que, naturalment, sigui ben escaient i no sembli fals o pedant. I ara m’adono, sense saber cap llengua oriental, que la llengua són dibuixos de lletres, i que la bellesa del text s’aconsegueix a partir de la seva sàvia combinació; d’ajuntar uns ideogrames amb uns altres, partint que tothom els coneix i pot jugar-hi lliurement; en el nostre cas, paraules. Al final, si hom s’hi decideix a donar el pas i escriure, només cal paper, llapis i moltes bones idees.

Sovint, els autors escullen un idioma diferent de l’après a escola o a casa, que utilitzaran quan siguin grans. Conrad, Nabokov o Brodsky, per posar tres casos palmaris, van passar-se a l’anglès. Per mi, que escric alternativament en català i en castellà, la tria bilingüe l’he feta després de llegir molt i d’assistir amb molt d’interès a les lliçons magistrals dels meus professors d’escola i de l’Ateneu, de seguir els seus consells i d’emmirallar-m’hi. Ells m’han desvetllat aquest meu interès tan viu per la llengua. Ara sé que les paraules que diem o escrivim delaten la nostra personalitat, el nostre tarannà. Sé, també, que la musicalitat s’adquireix amb el temps: des que gargotegem uns significants fins que som capaços d’ordenar-los en l’espai, construint un bon llibre. Tot va començar amb els ulls i acaba en el paper o en les cordes vocals.

L’INFERN ETS TU

Fent neteja, traient la pols dels meus quaderns, llibres i revistes, he ensopegat amb un Vogue de fa exactament un any. De sobte, m’hi he retrobat amb mi mateix, el col·leccionista de paper couché que no se n’amaga. L’he anat fullejant, contemplant els magnífics anuncis de perfums, cremes anti-edat i revitalitzadors de cabells. Potser en una reencarnació, vaig ser dissenyador de moda; un dissenyador dolent perquè, si no, no hauria tornat a la vida terrenal.

He rellegit els articles i les entrevistes a famosos, sempre ben guarnits i acompanyats dels models perfectes que em parlen a cau d’orella, mentre estic sol a casa, ben allunyat del sarau del carrer, quan necessito a algú que em consoli. I, fent-hi una anàlisi crítica, profunda i intel·ligent, hi he descobert, novament, la falsa i aparentment feliç tirania de la bellesa. Ni un cos contrafet, ni cap rostre lleig; si de cas una mirada trista, amagada sota vels i barrets.

Fa tres diumenges, vaig anar al Teatre Akadèmia a veure No Exit (A porta tancada), la peça emblemàtica de l’existencialisme i de Jean-Paul Sartre. Tothom recorda quan en Garcin, el seu protagonista masculí, arriba a la conclusió que l’infern són els altres. Ja ho sé: és una frase que ha estat dita tantes vegades que sembla gairebé un déjà vu qualsevol nota de pàgina que hi vulguem escriure; potser és una pedra de toc que emprem els qui escrivim quan no sabem què dir. Però ara, penso, per aquesta columna, aquesta asseveració sartriana em va molt bé per parlar de les maneres fal·laces de vestir i aparentar.

Res no és tan senzill, em direu. Estàs resumint, generalitzant: un cop que entres en el  món de la passarel·la, no hi ha qui aturi la tirania ben poderosa i malèvola de la imatge. És per aquesta raó per la qual  A porta tancada em ve tant a col·lació, em serveix per reflexionar-hi: perquè és la representació terrena del submón. No hem d’esperar-nos a l’altra vida per conèixer-lo: és, per contra, present en la nostra quotidianitat, en la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos. En l’anorèxia, per exemple. Perquè sí: l’infern ets tu o sóc jo; no cal que ens ho repetim. La tirania de la bellesa és la foguera que més crema: el govern que ens lliga, amb les seves cadenes, amb les aparences. No puc estar-me de recomanar la seva lectura i posada en escena. Tots tenim un infern, i és ben a dins nostre; i mai no som capaços d’adonar-nos-en.

L’infern és un mateix, al cap i a la fi; si deixem que ens impressionin els altres, podem arribar a sentir en pròpia pell la desgràcia més absoluta. L’infern és la dona a qui obliguen a aprimar-se per anar a la passarel·la; la qui, quan engreixa, tot i que sigui uns pocs grams, controlant diàriament el seu pes a la bàscula, ja no pot viure, ja no és persona. Els altres la maldiuen,  indiferents al seu dolor; la fereixin en l’ànima, tant com volen. Envellir pot arribar a ser una maledicció. Pels més savis, que et surti una arruga de més és una oportunitat, mai una desgràcia, per valorar allò que s’amaga al fons de nosaltres: els cors feliços, tot i no ser tan joves ni tan atractius com quan érem joves; la humanitat rere uns ulls, rere un somriure.

Estem tan enfeinats a agradar, a ser atractius als ulls dels altres, que no veiem prou que estem condemnats, sotmesos a un poder gairebé supranatural. Sartre va donar en el clau: representar-nos en una habitació tancada. Un majordom va mostrant-nos el camí, i a mesura que van entrant els convidats, d’ aquesta cambra, tan petita i claustrofòbica, ni els tres actors de l’obra, ni nosaltres, no en podem fugir. De paradisos, en podríem tenir molts, però resulta que només en tenim un; si més no a la  vora, a la vista. Potser caic en una contradicció: si col·lecciono revistes de moda és perquè m’ agraden els vestits femenins, els seus rostres i cossos. Més que enamorar-me’n, em fa pensar en les incoherències d’allò que som i que creiem: ens agrada l’aparença física, el somriure a càmera. Per això, més que mai, en aquests temps tan cruels que vivim, hauríem de creure, també, en una ètica de la bellesa, que ens faci veure més enllà d’una cara bonica. El físic ens ha de portar a l’ideal platònic de bellesa. Sí, necessitem molt Plató i molta filosofia per reconduir-nos, per agafar aire i aturar-nos un moment a pensar en un revolt del camí.

LES MÀSCARES AL·LUCINADES

Us voldria parlar de la vida, un cop més. Vull que m’acompanyeu, tot passejant pel carrer barcelonès de l’Hospital, amb la mirada distreta, observant els passavolants com jo, amb els narius amarats de curry i de pastissos àrabs, amb les veus  dels carnissers que criden, amb els davantals blancs nuats al coll, tacats de sang dels anyells morts, a l’entrada de les botigues. Perquè us atureu, com jo em vaig aturar per uns instants, al davant de l’aparador d’una adrogueria, on hi havia tot un seguit de bustos de maniquins amb perruques, anunciant diverses tintures per al cabell. Com transmetre la seva artificiositat? També, per què no, el seu esperit kitsch? De ben segur que vosaltres també captaríeu, com jo vaig fer, l’amalgama de rostres, imatges, colors. Que tanmateix, a pesar de la seva vulgaritat, em feien reviure; ens fan reviure, tornar enrere.

Una escena del teatre Kabuki japonès
Una escena del teatre Kabuki japonès

A què treu cap això?, em preguntareu. Quina relació hi puc establir amb el títol de l’article? És que desvariejo? No ben bé. Deixeu que  m’expliqui: tot és qüestió de representar el cos, la màscara. Per raons de l’atzar, que només ara recomponc com si fos un trencaclosques de la memòria, torno cap enrere: La Irene, una bona amiga i companya de feina, que va viure un any en terres nipones, em va suggerir que escrivís una columna sobre el ritual del teatre Kabuki. A la biblioteca vaig admirar tot un munt de fotografies de llibres sobre la matèria: a escena, els actors japonesos es transformaven, al·lucinats, enmig de la música, la lluïssor esvanida dels quimonos o l’anar i venir per l’escenari. Fet i fet, vaig arribar a la conclusió que tot plegat formava part d’una visió “supranatural”, una coreografia allunyada dels occidentals, poc avesats a veure el misteri sensual amb les mateixes dosis de passió, amb un altre tempo, menys tranquil.

La meva memòria capriciosa ha pres el carrer Hospital i la meva amiga Irene com a desllorigadors, i m’ha fet recordar també les màscares de Papua i Nova Guinea que vaig visitar al Museu Etnogràfic quan anava al col·legi; i més endavant, les del  Museu Egipci, veritable monument  als sarcòfags i escultures dels faraons. Tots hi estan convocats. La relació és evident: com “pintar” i “escriure” en el rostre la civilització a la qual pertanyem. La nostra es fixa més en perruques, les cares són impersonals: es diria que són fredes, distants. En les d’altres èpoques, hi ha una “palpitació”, una ferocitat en la mirada, en viure la tragèdia o la comèdia més intensament, fins  a l’èxtasi. La pura i més verge representació del cos, comunió amb la natura. Qualsevol antropòleg ens ho asseguraria.

Tot i la lletjor, tot i la tragèdia, hi ha alguna cosa superior, sempre. Es tracta de ser “un altre”, de transcendir la carn feble i dolorosa, fins a esdevenir lletania de la bellesa. Com si les arts del passat ens parlessin i entonessin l’himne tribal: la típica “invocació als fantasmes”. Noves visions que ens obliguen a replantejar-nos el nostre model occidental, l’únic que coneixíem (abans que s’abaratissin els preus dels vols aeris), i entorn del qual girava el nostre món  arrogant i egocèntric. Si sabem que aquest és el nostre defecte, encara estem a temps de corregir-lo, contemplant l’exemple d’altres cultures. Tasca que ja fan els museus per tal d’apropar-nos-hi sense haver de moure’ns de la ciutat. Tan de bo hi hagués més persones encuriosides, persones que per una estona no valorin tant els diners i deixin de banda l’egoisme i la malvolença per admirar, gaudir, allà on es va aturar el temps: les ganyotes, rialles, de por, alegria o dolor, que han vist l’inefable: les màscares al·lucinades.