Archivo de la etiqueta: col·legi

BALBUCEIGS

Eren els primers anys de la nostra vida. Si volies ser un bon alumne, havies d’estudiar molt i fer força deures. Gairebé no podies escriure; disposaves del temps just per assistir a les lliçons d’anglès de l’acadèmia d’idiomes o de matar, a estones, el cuc amb una novel·la juvenil. Jo llegia sense parar, durant el descans, a la biblioteca del col·legi o a les escales del pati, mentre els altres jugaven a pilota o a fet i amagar. Cada matí, tenia al meu davant el Tom Sawyer i el Huck Finn a la vora del Mississippi, en Kim a l’Índia, en Charlie a la fàbrica de xocolata. Mai no vaig passar de l’aprovat en gimnàstica: fer tombarelles o saltar a la corda era ben avorrit! No calia: la lectura m’acompanyava, omplia els buits interiors.

M’agrada recordar les reunions, gairebé clandestines, a casa meva o a la d’algun company d’escola, a fi d’editar una revista. Com ens hi posàvem, amb quina passió, entrega i agosarament! De seguida, però, ens vam adonar que costava Déu i ajuda tirar endavant qualsevol artefacte literari o periodístic que impliqués tot un grup, si ja de per si era difícil fer-ho tot sol. Tant de bo no ens  haguéssim estimbat abans d’hora!

Aquests projectes van ser més aviat uns balbuceigs tímids, primerencs, desafortunats. On vam aconseguir treure una mica el cap va ser a les revistes del col·legi i, més tard, a les de l’institut. Els professors escollien les millors redaccions dels alumnes de la seva classe, algú les passava a net i, a la fi de curs, en fulls grapats, es repartien de manera gratuïta. Tots hi participàvem amb molta alegria, il·lusió i bona voluntat.

En aquella època, vaig guanyar alguns premis literaris, a nivell de districte, que em van esperonar a continuar escrivint. Volia ser novel·lista les vint-i-quatre hores del dia; volia, ingènuament, guanyar-me la vida escrivint. No era realista. Tanmateix, i gràcies als meus professors de primària i secundària, que em van encomanar l’afició a les lletres, ara puc afirmar que no m’importa ni poc ni gaire el reconeixement si només ve acompanyat de rebombori i d’escàs mèrit personal. No m’agrada que els escriptors que remenen les cireres pugin a la tribuna fent-se notar i que les editorials en publiquin qualsevol obra, tan sovint mediocre, només per ser autors ja consagrats.

A escola, érem ingenus però crèiem en la literatura. La idealitzàvem, la reverenciàvem; la regàvem amb gotes de suor del nostre front com si es tractés d’una planta. Com l’amor, com l’amistat. Aspiràvem a l’impossible en tots els sentits; els nostres interessos eren nobles, veritables, genuïns. Mentiria si digués que ara no vull publicar els meus llibres. El que no vull és la fama per la fama. Per mi, la literatura és un monestir sagrat. És ben fàcil saber si els altres també la respecten, si li tenen afecte: només cal que deixis un llibre a algú i comprovar que no torni rebregat. Només amb respecte s’arriba a l’Art i al Coneixement, a la Literatura: tornant al nen.

COSSOS EFÍMERS, ESPERITS PERDURABLES

Obro la finestra, deixo passar tota la llum i observo en silenci el meu cos voluble, en aquest dia de principis de gener, en un moment de melangia; recordo el pati, també voluble, del meu col·legi, molt gran i ple de palmeres i pins, amb una alzina i un xiprer, fins un hort. Ben poca cosa en queda, de la seva esplendor. Potser és la distància dels anys, no poder atrapar amb les mans aquell món antic, revingut, com la llesca de pa rònec. El pati se’n va anar en orris (bé, no exactament, una gran part) fa cosa de deu anys, amb la construcció d’un centre cívic. Jo no sabia la sort que havia tingut fins quan me n’he adonat, tot reflexionant-hi: ara, la mainada té un pati més petit.

daliAmb els ulls del passat, capgiro el present: torno, amb especial estima, a reveure la Conxita, la Pilar, mestres als primers cursos; la Maria Àngels i l’Eduardo, a setè i vuitè. Revisc les redaccions engrescadores de literatura i les classes d’anglès amb el Muzzy. El mètode de lectura ràpida. O el relligat amb tot d’articles dels nois i noies de vuitè, d’ A i de B, que ens en vam emportar com a record escolar, amb una premissa comuna: el Betlem que cadascú muntava a casa seva. També rellegeixo la dedicatòria del professor: “Borja, continua amb la teva afició a la literatura”, que encara avui m’ esperona a escriure. El consell m’ha servit per reincidir en els territoris a vegades inestables i cruels de l’escriptura: quan ja no pots enfilar una línia de més, i te’ n canses, i tot i així, continues recordant, fins a l’extenuació. La crueltat davant una crítica desfavorable, al seu costat, és mer foc d’encenalls.

Miro endarrere, el llarg recorregut fins avui, revifat en la llum del sol esbiaixada d’una tarda d’hivern.

Tot i que la fesomia del col·legi, les parets que la separen del exterior s’ hagin greument modificat; tot i que els professorat s’hagi jubilat; tot i així, aquests cossos efímers esdevenen esperits perdurables, almenys entre els qui ho vam viure, si més no, per a la resta de les nostres vides. L’anhel de conèixer el món: la circulació major i menor de la sang; l’estudi de les aus al delta de l’Ebre; la Renaixença i el Modernisme…; l’equació de segon grau… formarà part de nosaltres, per molt que canviïn les fronteres físiques, tangibles. Per molt que ens hi entestem a oblidar, aquest món desaparegut sura en nosaltres, els alumnes, ens crida, per no ofegar-se en els tolls de la feble memòria. Els cossos muten; la memòria roman, modificada o retocada, però, memòria al cap i a la fi.