Archivo de la etiqueta: colònies

ANÀVEM CANTANT PEL CAMÍ

Fa cosa d’un mes, mentre caminava pel Parc Nacional de Garajonay de l’ illa canària de la Gomera, de forma inusitada, com de les cavernes ben fondes de mi mateix, vaig començar a taral·lejar la cançó d’en Billy Magee Magar: Quan resplendeix la lluna plena… i el vent guareix la teva pena… i el foc canta i dansa i riu, oh Billy Magee Magar… Vaig recular, vaig alliberar-me de la càrrega feixuga del present gris i monòton, evocant les colònies d’estiu.

Tornava la nostàlgia d’antany, mentre trepitjava les fulles dels arbres, mentre sentia la fressa del rierol i les meves ulleres reflectien el sol enmig de la clariana. I amb la cançó, va venir l’atmosfera que hi respirava aleshores; la reproducció prou fidel d’una edat anterior, menys enterrada del que em pensava. Em semblava que podia dibuixar, amb no poca exactitud, com en un full de paper, els rostres dels monitors, i de nosaltres, la mainada, cantant la tornada. Recordava perfectament la casa de pagès, l’olor de pinassa, els tallers, les gimcanes, la guerra de bombardes, les guitarres a la vora del foc… Podria estar-m’hi hores, pensant en allò que va ser i ja no és: una pel·lícula en blanc i negre, passada al tecnicolor. Tantes tardes idíl·liques, tants monitors, tants companys de lleure.

Cada estiu, la meva mare m’obligava a anar de colònies: deia que havia de fer amics i que la millor manera era seguir les activitats que programava l’esplai del meu barri. No em podia permetre el luxe d’entaforar-me nit i dia dins del cau de la meva habitació sense veure ningú. Jo no era un nen solitari, o almenys no ho volia ser: eren les circumstàncies, ser fill únic, potser, que em provocaven l’aïllament. Ara sé que no seria el mateix si no hagués passat les vacances allí, a la muntanya.

El temps present són les escorrialles de l’alegria del passat; a vegades, sento com si ja no tingués dret a gaudir de tanta felicitat. Quan miro enrere, esmolo la meva veu interior, feta d’encenalls. La fusta són els trossos de memòria passada: els que configuren el meu estil literari, la meva capacitat de seduir a través de les paraules. Transformo, sense a penes adonar-me’n, tot allò viscut amb el viu sedàs dels cinc sentits. El vent es regira i mou les fulles, i sóc jo, el meu esperit, reproduint l’esperit de la natura, dels “altres”, els arbres, que em parlen; agafant una sendera equivocada i girant cua, sorprenent-me contínuament. Mentre feia via pel Garajonay, mirant de no ensopegar amb cap branca o pedra del camí, feia meva una cançó oblidada, que fins aquell moment no havia considerat mai que fos tan important. I, així, el temps d’ahir ha esdevingut una cançó alegre, l’emblema d’un temps feliç.

És aquesta la veu personal i literària que avui reivindico, enmig del silenci enterbolit pel brunzir d’una mosca enmig del bosc, descobrint vells amagatalls. Qui sap si no és la mateixa veu de foll que em xiuxiuejava a l’hora de dormir a la casa de colònies del parc del Cadí. Sóc aquí, davant del meu ordinador, bevent d’antigues fonts, aquest matí d’hivern, mentre el sol s’aixeca. Així és com vull que siguin les meves jornades: empeltades de literatura, amb la solitud necessària per escriure i fer revifar la memòria en algun racó del cos, capriciosa i aleatòria. M’endinso dins del mur protector de la meva infantesa, el món de les colònies d’estiu, quan anàvem d’excursió i cantàvem pel camí.

AQUELLES FESTES D’ANIVERSARI

Vet aquí el somni recorrent de les meves darreres nits: dormia plàcidament i quan despertava vivia molt de temps després, deu anys si no m’erro. En realitat, tothom m’estava prenent el pèl; tothom em deia que vivíem en el 2026, i a penes havien transcorregut vuit hores, les del son. Però jo m’afanyava a preguntar-los: qui era el nou president? Qui havia guanyat un premi en les últimes convocatòries? Qui havia mort i qui havia nascut? No volia admetre que  m’havia perdut part de l’espectacle, dolç i amarg, de l’existència.

cumplePrecisament, em succeeix de forma semblant quan reculo i recordo moments d’infantesa que no són, ni de bon tros, tan llunyans com podria semblar de primer. Sembla com si hagués despertat després d’anar-me’n al llit tot sentint la música del Un, dos, tres, responda otra vez… No: han passat més de tres dècades i no sóc, no som els mateixos. Les hores del rellotge semblen haver anat a corre-cuita per encalçar l’edat adulta. Com en el somni, és com si només hagués passat una nit, dormint tant profundament com un bebè.

Aleshores em vénen els flaixos: les festes d’aniversari. Els  pares i mares dels nens del barri organitzaven les respectives celebracions a casa seva. Per un sol dia, el qui feia anys era el “príncep”, a qui tothom agombolava. Per un sol dia, s’omplia les mans i les butxaques de regals a canvi d’un berenar generós i suculent. Per un sol dia, també, era el centre de tot, era “important”. Tot i que, després, sempre hi havia algú que et destrossava les joguines tot just acabades d’estrenar. Això s’ha perdut.

Més val que tinguem bones experiències, perquè després puguem recordar-les serenament.  Si no pot ser, si més no “reconstruir-les” amb ajuda del record per pair bé el pastís de xocolata. Com tants d’altres afers, pertanyen, vulguem o no, al terreny del passat ja ben remot. Seria ridícul fer anys i rebre regals de nen petit. Com també penso que seria ridícul disfressar-se, dibuixar ninots i cantar les cançons amb la guitarra de les colònies d’estiu. En un poema meu, escric: Vam llençar orquídies a l‘aigua;/ oblidades, abandonades,/van quedar sota les onades:/ les nostres flors, olor de canyella,/ fruits de la innocència. Aquests versos simbolitzen els nostres primers passos, i la posterior decadència. L’ aigua salada del mar fa malbé qualsevol resta de puresa, mentre la nostra barca s’allunya de la platja: l’irremeiable ens crida.

La infantesa: la casa tancada, el taller on assagem. Enyorança: la meva pobra àvia preparant, fins ben entrada la mitjanit, les bosses de plàstic amb els caramels perquè els repartís a escola el dia següent. Els primers llibres, la primera bicicleta, els plumiers de ratlles blaves i blanques, amb el regle i l’escaire. Els llapis de colors Caran d’Ache. El món és més fugisser del que ens pensem. Però els records no es deixen governar i apareixen, de cop i volta. Podem reconciliar-nos-hi o no: és la nostra tria. Jo, què voleu que us digui? Prefereixo recordar les festes d’aniversari que matar la memòria. Un individu no vessa llàgrimes pel pas de la vida sinó que està orgullós de les coses bones que ha viscut.