Archivo de la etiqueta: color

EL NEN GAVINA

─Tu rai, que tens un munt d’històries per explicar!

Ha recalcat, mentre parlava, que tinc molt per “escriure”.

S’ha estranyat que avui diumenge jo no anés a treballar a l’hotel.

He anat a la piscina a nedar aquest matí, i m’he trobat amb M., un veí d’escala, als vestuaris; tot d’una se m’ha apropat i hi ha entaulat conversa. Jo ni me n’havia adonat, que hi era. Feia molt de temps que no el veia. Les poques vegades que parlem és per telèfon: quan m’avisa que aviat hi haurà una reunió veïnal o quan s’ha oblidat de comprar ous o mantega i me’n demana per no haver de baixar al supermercat. Com si estirés d’un fil invisible entre els ulls del meu amic i els meus, he “recordat”. I faig això que no vull fer però que, ineluctablement, acostumo a fer: pensar. Jo només voldria fer-ho quan estic davant de l’ordinador.

M. s’acomiada i se’n va del gimnàs, i jo baixo les escales per banyar-me. Però ell ja ha obert l’aixeta dels records, el desllorigador. Automàticament, com quan torno enrere per evocar el caliu d’uns braços o un petó a la galta, o una floreta pels qui treballem a l’hotel, he “recordat” una mare i els seus tres fills al seu pas per la sala d’esmorzar, entre dos quarts de vuit i dos quarts d’onze. Cada dia, durant una setmana, farà ben bé tres anys.

De seguida, el fill més petit de tots va captar la meva atenció. Encongit, amb els peus al caire del seient, davant un bol amb iogurt i cereals, fitava la seva mare i després la seva mirada es perdia pel menjador, en l’infinit dels plats, tasses i gots. Un d’aquells matins, sense que ningú no s’ho esperés, només la mare i els dos germans, va començar a emetre un xerric, semblant al de les gavines quan saltironegen al moll o s’aventuren pels terrats. El mateix so.

La seva mare me’l va presentar: “El meu petit Bob”. Seguidament, va afegir: “No mira, no parla, no llegeix els gestos de la cara o de les mans dels altres. Per això, hem de potenciar allò que sap fer bé”. Bob està limitat pel nombre de coses que sap o vol fer. “Li vaig comprar una minicadena i després un piano. No sap tocar bé, però li agrada passar els dits per les tecles. Escolta Schubert, Beethoven i Mozart tothora”. A mi em fa l’efecte que és com si es posés “les ulleres” de músic i veiés la vida d’un altre color.

Després de nedar i deixar el gimnàs, he caminat fins a casa, i a cada passa que feia, de retruc, el nen gavina venia a envair el meu cervell.  Tant de temps que ha passat i continua viu en la memòria! Qui m’ho havia de dir? Puc inventar, imaginar, fantasiejar, si cal: el nen gavina viu a Miami; la seva mare també parla espanyol, fins i tot els seus germans, però Bob només parla un anglès molt rudimentari. Va a una escola especial a Coral Gables. Viatgen cada any per Europa i pels mateixos Estats Units; la seva mare vol que s’esbargeixi. Els seus germans, sovint, també el cuiden, quan la mare no és a casa. Tenen tres gossos i tres gats, que s’han quedat a casa amb el marit, que treballa en una multinacional i té pocs dies de festa; treballa de valent perquè a l’escola tinguin bona cura del seu petit Bob. Vet aquí tot el que aconsegueixo imaginar. I així podria estar-m’hi hores i hores. El nen gavina, és des d’ara, trama en el meu teler.

Ni el desig ni l’enamorament, tan incerts, falsos, frustrants. Pressento que el meu destí és un altre: explicar-me a través dels altres en les “cantarelles” i les imatges del passat que m’interpel·len. Si s’han incrustat en el meu cervell, vol dir que allò que puc contar és valuós. Que hi ha un filó. Que la feina a l’hotel em depara alegres sorpreses: com si tot el que escrigués fos “viu”, “real”, “versemblant”. Perquè la matèria de què estan fetes aquestes històries és d’experiència viscuda, fruit de l’observació.  Tinc una vida valuosa, em dic.