Archivo de la etiqueta: Cousteau

LA LLIÇÓ DE CIÈNCIES NATURALS

Arribava puntualment, m’asseia cap al final de l’aula. Esperava amb candeletes aquell encontre amb el saber, aquell ritual: tres dies per setmana, a última hora del matí o a primera de la tarda. Obria el manual, amb el meu nom i l’aula escrits a tinta, preparat per escoltar la professora. I passava una hora embadocat pel rumb gravitatori dels planetes, pel magma incandescent dels volcans, per les roses i els oasis del desert, per l’estudi dels mamífers i els éssers inanimats. I vet aquí que se m’anaven desvetllant les ganes de conèixer tots i cadascun dels plecs del món. Potser la ciència em consolava del mal de la vida.

Així que, abans de ser poeta, havia volgut ser científic. Creia que arribaria a ser un biòleg com Cousteau, o un gran físic com Einstein. M’emparava en una fe cega, la més allunyada de mi mateix, de les meves capacitats reals.  Pensava que aquest saber em donaria un cert pedigrí; que seria venerat i aplaudit. Començava a edificar, no pels maons, sinó per la teulada. No sabia ni podia entendre, entre els afalacs de la professora i dels companys quan treia bones notes, que la meva vocació era ben bé una altra. Tenia unes quantes vel·leïtats. No és que ara no en tingui, però en fi…, potser ara sóc més conscient de per on no m’he d’aventurar.

Vaig descobrir-ho mentre anava, paral·lelament, escrivint poemes a la natura, al mar. L’aixopluc de la poesia també podia ajudar-me. Si més no, la meva investigació era una de ben diferent. Un poeta escriu sempre o molt sovint sobre el que veu: no és això també part de la mateixa biologia?  Al cap i a la fi, no calen tantes fórmules matemàtiques, ni tantes matrícules d’honor. No s’han d’estudiar tants llibres voluminosos ni llegir tanta lletra petita per adonar-te de la bellesa dels teus voltants. Només cal equivocar-se, i després reprendre el camí. Es necessita un cor sensible per admirar els diversos paisatges que se’ns regala: les albades o els capvespres. Encara avui recordo l’horabaixa sobre els espadats de Moher, a Irlanda, fa vint anys. En una estona, vaig aprendre molt més que en la resta de la meva vida. Allò no era poesia, en realitat?

Potser tot aquest interès, aquesta curiositat, aquesta vocació primerenca pel saber, es deu a les lliçons de Ciències Naturals; a l’embranzida que ara evoco en un full de paper. Potser van ser les classes en què la nostra professora ens mostrava les coses des d’una altra perspectiva. Com quan llegia un apartat que sempre m’atrapava, que em divertia i em feia pensar. Eren les dades curioses, en transcric una que tot just he tornat a llegir tot traient la pols als quaderns:  Sabíeu que un cotxe, anant a 100 quilòmetres a l’hora sense parar, trigaria 271 anys a recórrer l’espai entre la Terra i el Sol?

La meva biografia s’arrela avui, més que mai, en l’aula petita on trenta alumnes compartíem espai i temps, i començàvem a viure, lentament, pacíficament. Cadascú tiraria, més endavant, per d’altres camins, amb d’altres expectatives en el viatge, altres anhels i esperances. Però tots, potser sense saber-ho, vam ser partícips d’aquells instants màgics, amarats de la veu saberuda de la professora, veritable reencarnació de Jules Verne, amb la qual viatjàvem al centre de la terra, al fons de l’univers, a la vora dels astres nocturns.