Archivo de la etiqueta: Empar Moliner

L’AIGUA DEL RIU GANGES

L’Empar Moliner sap que riure no és cap afició deshonesta. Al contrari: una manera de fer broma i fer-nos còmplices de les històries amb la ironia i el doble sentit. Vol que ens prenem les bromes com si fossin malifetes del tot innòcues. Té una determinada visió del món, com gairebé tots en tenim. També nosaltres, estem condemnats a ser individus lliures en la lectura i en l’escriptura. El nostre estil és punyent quan volem que commogui (no hi ha res pitjor que una fredor asèptica) però mai doctrinal. L’Empar no ens vol adoctrinar, dient el que és bo i el que és dolent. No: prefereix retratar les persones amb les seves dèries i els seus defectes tal com ella els veu. Parlar del que parlem és, al capdavall, una convenció dels homes que, volgudament, a vegades volen ser déus.

gangesL’articulista no hauria de perdre la perspectiva: se li deixa una tribuna per opinar i no només informar. Però no pot caure, crec, en la temptació de edulcorar-ho, de emmidonar-ho i enfarfegar l’estil. L’aigua del Ganges està bruta: no és una imatge precisament idíl·lica però qui escriu columnes al diari no hauria de trair la veritat i dir que l’aigua del Ganges és cristal·lina. Com a molt, pot fer poesia i dir que la llum lletosa de la lluna s’hi reflecteix. Fer filosofia de la brutícia, o de la bellesa, vet aquí, sense enganyar-nos, tot i sabent que viure és un engany perpetu.

Barrejant opinió i informació, l’Empar Moliner aconsegueix encomanar les ganes de llegir i d’escriure amb la seva gràcia i el seu tarannà naturals. Ens descobrim en els seus articles o passem directament a lluitar a l’arena i escrivim a raig, i advertim com ens porta de la mà fins a fer del periodisme tot un art. Ens toca experimentar la màgia del periodisme escrit a través d’aquest instant, del gest de girar el diari per la contraportada i llegir la seva columna. Ens hem de pessigar el braç per fugir del buit i del no-res, mentre assaborim les paraules de l’Empar. Pertanyem al món, al nostre temps. Els periodistes volem desvetllar-nos, abocar-nos a la realitat i mostrar els diferents microcosmos, tots els microcosmos possibles, amb els mots propis que ens configuren, i aconseguir el més difícil encara: que interessi sense deixar mai de subvertir els llocs comuns. Volem que no s’estovi mai el múscul del riure ni la facultat de ironitzar sobre nosaltres mateixos.