Archivo de la etiqueta: escola

BALBUCEIGS

Eren els primers anys de la nostra vida. Si volies ser un bon alumne, havies d’estudiar molt i fer força deures. Gairebé no podies escriure; disposaves del temps just per assistir a les lliçons d’anglès de l’acadèmia d’idiomes o de matar, a estones, el cuc amb una novel·la juvenil. Jo llegia sense parar, durant el descans, a la biblioteca del col·legi o a les escales del pati, mentre els altres jugaven a pilota o a fet i amagar. Cada matí, tenia al meu davant el Tom Sawyer i el Huck Finn a la vora del Mississippi, en Kim a l’Índia, en Charlie a la fàbrica de xocolata. Mai no vaig passar de l’aprovat en gimnàstica: fer tombarelles o saltar a la corda era ben avorrit! No calia: la lectura m’acompanyava, omplia els buits interiors.

M’agrada recordar les reunions, gairebé clandestines, a casa meva o a la d’algun company d’escola, a fi d’editar una revista. Com ens hi posàvem, amb quina passió, entrega i agosarament! De seguida, però, ens vam adonar que costava Déu i ajuda tirar endavant qualsevol artefacte literari o periodístic que impliqués tot un grup, si ja de per si era difícil fer-ho tot sol. Tant de bo no ens  haguéssim estimbat abans d’hora!

Aquests projectes van ser més aviat uns balbuceigs tímids, primerencs, desafortunats. On vam aconseguir treure una mica el cap va ser a les revistes del col·legi i, més tard, a les de l’institut. Els professors escollien les millors redaccions dels alumnes de la seva classe, algú les passava a net i, a la fi de curs, en fulls grapats, es repartien de manera gratuïta. Tots hi participàvem amb molta alegria, il·lusió i bona voluntat.

En aquella època, vaig guanyar alguns premis literaris, a nivell de districte, que em van esperonar a continuar escrivint. Volia ser novel·lista les vint-i-quatre hores del dia; volia, ingènuament, guanyar-me la vida escrivint. No era realista. Tanmateix, i gràcies als meus professors de primària i secundària, que em van encomanar l’afició a les lletres, ara puc afirmar que no m’importa ni poc ni gaire el reconeixement si només ve acompanyat de rebombori i d’escàs mèrit personal. No m’agrada que els escriptors que remenen les cireres pugin a la tribuna fent-se notar i que les editorials en publiquin qualsevol obra, tan sovint mediocre, només per ser autors ja consagrats.

A escola, érem ingenus però crèiem en la literatura. La idealitzàvem, la reverenciàvem; la regàvem amb gotes de suor del nostre front com si es tractés d’una planta. Com l’amor, com l’amistat. Aspiràvem a l’impossible en tots els sentits; els nostres interessos eren nobles, veritables, genuïns. Mentiria si digués que ara no vull publicar els meus llibres. El que no vull és la fama per la fama. Per mi, la literatura és un monestir sagrat. És ben fàcil saber si els altres també la respecten, si li tenen afecte: només cal que deixis un llibre a algú i comprovar que no torni rebregat. Només amb respecte s’arriba a l’Art i al Coneixement, a la Literatura: tornant al nen.

LA LLIÇÓ DE CIÈNCIES NATURALS

Arribava puntualment, m’asseia cap al final de l’aula. Esperava amb candeletes aquell encontre amb el saber, aquell ritual: tres dies per setmana, a última hora del matí o a primera de la tarda. Obria el manual, amb el meu nom i l’aula escrits a tinta, preparat per escoltar la professora. I passava una hora embadocat pel rumb gravitatori dels planetes, pel magma incandescent dels volcans, per les roses i els oasis del desert, per l’estudi dels mamífers i els éssers inanimats. I vet aquí que se m’anaven desvetllant les ganes de conèixer tots i cadascun dels plecs del món. Potser la ciència em consolava del mal de la vida.

Així que, abans de ser poeta, havia volgut ser científic. Creia que arribaria a ser un biòleg com Cousteau, o un gran físic com Einstein. M’emparava en una fe cega, la més allunyada de mi mateix, de les meves capacitats reals.  Pensava que aquest saber em donaria un cert pedigrí; que seria venerat i aplaudit. Començava a edificar, no pels maons, sinó per la teulada. No sabia ni podia entendre, entre els afalacs de la professora i dels companys quan treia bones notes, que la meva vocació era ben bé una altra. Tenia unes quantes vel·leïtats. No és que ara no en tingui, però en fi…, potser ara sóc més conscient de per on no m’he d’aventurar.

Vaig descobrir-ho mentre anava, paral·lelament, escrivint poemes a la natura, al mar. L’aixopluc de la poesia també podia ajudar-me. Si més no, la meva investigació era una de ben diferent. Un poeta escriu sempre o molt sovint sobre el que veu: no és això també part de la mateixa biologia?  Al cap i a la fi, no calen tantes fórmules matemàtiques, ni tantes matrícules d’honor. No s’han d’estudiar tants llibres voluminosos ni llegir tanta lletra petita per adonar-te de la bellesa dels teus voltants. Només cal equivocar-se, i després reprendre el camí. Es necessita un cor sensible per admirar els diversos paisatges que se’ns regala: les albades o els capvespres. Encara avui recordo l’horabaixa sobre els espadats de Moher, a Irlanda, fa vint anys. En una estona, vaig aprendre molt més que en la resta de la meva vida. Allò no era poesia, en realitat?

Potser tot aquest interès, aquesta curiositat, aquesta vocació primerenca pel saber, es deu a les lliçons de Ciències Naturals; a l’embranzida que ara evoco en un full de paper. Potser van ser les classes en què la nostra professora ens mostrava les coses des d’una altra perspectiva. Com quan llegia un apartat que sempre m’atrapava, que em divertia i em feia pensar. Eren les dades curioses, en transcric una que tot just he tornat a llegir tot traient la pols als quaderns:  Sabíeu que un cotxe, anant a 100 quilòmetres a l’hora sense parar, trigaria 271 anys a recórrer l’espai entre la Terra i el Sol?

La meva biografia s’arrela avui, més que mai, en l’aula petita on trenta alumnes compartíem espai i temps, i començàvem a viure, lentament, pacíficament. Cadascú tiraria, més endavant, per d’altres camins, amb d’altres expectatives en el viatge, altres anhels i esperances. Però tots, potser sense saber-ho, vam ser partícips d’aquells instants màgics, amarats de la veu saberuda de la professora, veritable reencarnació de Jules Verne, amb la qual viatjàvem al centre de la terra, al fons de l’univers, a la vora dels astres nocturns.

PAISATGISME

A l’escola i, més endavant, a la universitat, sempre m’asseia al costat del passadís. El company que es trobava a 90º o bé a 180 º de mi de ben segur que es mirava diferent el professor i hi projectava uns altres pensaments. Per exemple: “parla pels descosits”. Potser jo, en canvi, sobre el mateix professor pensaria: “és molt interessant tot el que diu”. I això seria determinant en les nostres vides. Abocaríem aquestes visions, aquests enfocaments sobre la realitat, en llegir, en parlar, en fer els deures a casa: allà on hi anéssim, indefectiblement. No era merament un caprici. Els nostres raonaments eren, sens dubte, els models per sentir i pensar.

Casa BatlloEncara a la universitat, una vegada em van prestar una càmera de vídeo per filmar un documental. Era un diumenge i el fet de matinar no em preocupava gaire. Vaig convidar un company de classe a la meva aventura. Anàvem ben contents, Passeig de Gràcia avall, mirant de fixar-nos en cadascun dels detalls de les façanes per fer-los servir després: aquesta balustrada, aquell frontó triangular, aquest esgrafiat, aquelles columnes dòriques. Assajàvem els moviments de càmera; enquadràvem, estudiàvem els enfocaments. Hi havia els ulls del meu company, els de la càmera i els meus. Tres subjectes, tres mentalitats. O bé dues mentalitats, perquè la càmera no es podia defensar més enllà de nosaltres: nosaltres, en un intent d’apropiar-nos de la realitat, encara que aquesta un cop enregistrada fos “irreal”, “desfigurada”, “malmesa” per les lents de l’objectiu; nosaltres, en definitiva, enfrontats a la càmera, interposant-nos-hi, com a subjectes mediadors. La realitat respirava, es transformava a través nostre.

Pensant en aquests records universitaris, m’adono que, ara, mentre escric aquestes línies a l’ordinador, puc triar diverses lletres. Potser una Arial o una Garamond ofereixen, “mostren”, una visió diferent del món. Quantes vegades, si no, m’he entrebancat en la lectura si el cos de lletra era petit? O bé he llegit amb més avidesa si era una edició de butxaca, que pogués manegar bé; amb més atenció, si tenia una portada lluent, o amb més fàstic, posem per cas, si les tapes estaven rebregades?

Vull arribar, i hi arribo, al nucli del meu raonament: la defensa de les diferències entre els individus i la màxima grega que diu que “l’home és la mesura de totes les coses”. Caldria interessar-se, també, per l’individu concret de l’existencialisme que afirma que “l’existència precedeix l’essència”. A través dels signes i dels símbols que troba pel camí, l’individu es configura o intenta configurar-s’hi. Els ulls fiten i interpreten, emmarquen el “paisatgisme” dels records, dels somnis, gravats en la retina dels nostres ulls, sobre una realitat inassolible, imperfecta, com un quadre allargassat on hi pintem uns arbres. Els colors de la paleta brillaran amb el to vermell de les roselles i de blau ultramar d’un capvespre d’estiu.