Archivo de la etiqueta: Everest

UN LLIT AL CEL

El desembre de l’any passat vaig tornar a visitar les Canàries. En un principi, només volia anar a Tenerife, a Puerto de la Cruz, i recórrer la costa nord en guagua. Una setmana abans de partir de Barcelona, però, M., una bona amiga, em va encoratjar a deixar de banda la línia de mar; a agafar el telefèric i després caminar fins al cim del Teide (“Hi has d’anar. Faràs tres hores i mitja d’avió, travessaràs molts quilòmetres. És pecat si no hi puges!”, em va dir). Així, explicat per telèfon, entre ones sonores, semblava bufar i fer ampolles; res més lluny de la realitat. Vaig fer-li’n cas, si més per vantar-me’n, després, quan ho expliqués a la resta dels meus amics.

Una vegada a l’illa, tot va començar després d’haver-me comprat un llibre, un vell exemplar de flora canària, amb la intenció de contemplar i reconèixer-la mentre hi vagaregés. Fent nit al refugi d’Altavista al Teide, li vaig donar un cop d’ull: una treva d’unes poques hores abans de conquerir la meta. Flors i matolls diversos, mai no vistos. Vaig pensar que, en un altra vida, jo havia estat biòleg, o botànic, o científic. No m’explico, si no, el vívid interès d’un urbanita per espècies difícils de trobar a la seva ciutat. Potser és que, més aviat, ens interessem per allò que desconeixem, no ho sé.

 Al refugi hi vaig entaular breus converses amb un grapat d’ aventurers com jo; entre  ells, un home rodanxó, de mitjana edat, amb el seu fill adolescent, els quals, per afegir misteri a l’aventura, no em van voler detallar ni els seus noms ni la seva nacionalitat; el seu accent em va fer sospitar que venien d’un país d’Europa de l’Est, amagat darrere d’un anglès fluid. Van ser converses disteses però (i això suposa un regust agredolç) superficials, el que menys m’agrada dels viatges: no compartir més enllà d’un seguit de compliments i bons auguris. A qui no li agradaria, en aquests breus encontres, qui no s’estimaria més trobar-hi ànimes bessones, fer-hi amistats genuïnes? Si el viatge no serveix per sentir-se menys sol, en cerca de pau, de consol, de reconciliació amb el món, aleshores ja podem plegar!

La pujada va ser lenta i difícil. Feia boira i fred. No portava sabates adequades. Trontollava entre les pedres. Vaig recordar, allà a dalt, la novel·la juvenil Si puges al Sagarmatha, que vaig llegir a l’institut. L’autor, Josep Francesc Delgado, hi relatava l’ascensió, amb l’ajuda d’uns quants xerpes, pel tombant més perillós de l’Everest (que afegia èpica a l’èpica del muntanyisme). Salvar la distància que em separava del cim del Teide no hi tenia, però, res a veure. Si més no, l’alegria de conquerir-lo; el desafiament, la ingènua intrepidesa. Enlloc més no he pogut tastar la mateixa mena de silenci, la coïssor a l’ànima per atrapar els estels, l’Óssa Menor. Em sentia eufòric. Era un autèntic privilegiat per haver tocat amb els dits el vel opac del cel. De poder, gairebé, ajaçar-me, acotxar-me entre els llençols de núvols.

Instintivament, el fet de coronar el Teide, va ser, ara ho penso, per les mateixes ànsies d’elevar-me per damunt de la grisa quotidianitat. Estic segur que tots els exploradors han pronunciat en alguna ocasió la dita anglesa The sky’s the limit. No seré jo qui desllueixi les virtuts de l’escalada, qui no reti culte a allò que se’ns esmicola a les mans: el temps durant els viatges, aquests minuts que corren veloços, com l’aigua dels rierols; l’olor de l’aventura, cada instant més llunyanes.