Archivo de la etiqueta: existencialisme

L’INFERN ETS TU

Fent neteja, traient la pols dels meus quaderns, llibres i revistes, he ensopegat amb un Vogue de fa exactament un any. De sobte, m’hi he retrobat amb mi mateix, el col·leccionista de paper couché que no se n’amaga. L’he anat fullejant, contemplant els magnífics anuncis de perfums, cremes anti-edat i revitalitzadors de cabells. Potser en una reencarnació, vaig ser dissenyador de moda; un dissenyador dolent perquè, si no, no hauria tornat a la vida terrenal.

He rellegit els articles i les entrevistes a famosos, sempre ben guarnits i acompanyats dels models perfectes que em parlen a cau d’orella, mentre estic sol a casa, ben allunyat del sarau del carrer, quan necessito a algú que em consoli. I, fent-hi una anàlisi crítica, profunda i intel·ligent, hi he descobert, novament, la falsa i aparentment feliç tirania de la bellesa. Ni un cos contrafet, ni cap rostre lleig; si de cas una mirada trista, amagada sota vels i barrets.

Fa tres diumenges, vaig anar al Teatre Akadèmia a veure No Exit (A porta tancada), la peça emblemàtica de l’existencialisme i de Jean-Paul Sartre. Tothom recorda quan en Garcin, el seu protagonista masculí, arriba a la conclusió que l’infern són els altres. Ja ho sé: és una frase que ha estat dita tantes vegades que sembla gairebé un déjà vu qualsevol nota de pàgina que hi vulguem escriure; potser és una pedra de toc que emprem els qui escrivim quan no sabem què dir. Però ara, penso, per aquesta columna, aquesta asseveració sartriana em va molt bé per parlar de les maneres fal·laces de vestir i aparentar.

Res no és tan senzill, em direu. Estàs resumint, generalitzant: un cop que entres en el  món de la passarel·la, no hi ha qui aturi la tirania ben poderosa i malèvola de la imatge. És per aquesta raó per la qual  A porta tancada em ve tant a col·lació, em serveix per reflexionar-hi: perquè és la representació terrena del submón. No hem d’esperar-nos a l’altra vida per conèixer-lo: és, per contra, present en la nostra quotidianitat, en la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos. En l’anorèxia, per exemple. Perquè sí: l’infern ets tu o sóc jo; no cal que ens ho repetim. La tirania de la bellesa és la foguera que més crema: el govern que ens lliga, amb les seves cadenes, amb les aparences. No puc estar-me de recomanar la seva lectura i posada en escena. Tots tenim un infern, i és ben a dins nostre; i mai no som capaços d’adonar-nos-en.

L’infern és un mateix, al cap i a la fi; si deixem que ens impressionin els altres, podem arribar a sentir en pròpia pell la desgràcia més absoluta. L’infern és la dona a qui obliguen a aprimar-se per anar a la passarel·la; la qui, quan engreixa, tot i que sigui uns pocs grams, controlant diàriament el seu pes a la bàscula, ja no pot viure, ja no és persona. Els altres la maldiuen,  indiferents al seu dolor; la fereixin en l’ànima, tant com volen. Envellir pot arribar a ser una maledicció. Pels més savis, que et surti una arruga de més és una oportunitat, mai una desgràcia, per valorar allò que s’amaga al fons de nosaltres: els cors feliços, tot i no ser tan joves ni tan atractius com quan érem joves; la humanitat rere uns ulls, rere un somriure.

Estem tan enfeinats a agradar, a ser atractius als ulls dels altres, que no veiem prou que estem condemnats, sotmesos a un poder gairebé supranatural. Sartre va donar en el clau: representar-nos en una habitació tancada. Un majordom va mostrant-nos el camí, i a mesura que van entrant els convidats, d’ aquesta cambra, tan petita i claustrofòbica, ni els tres actors de l’obra, ni nosaltres, no en podem fugir. De paradisos, en podríem tenir molts, però resulta que només en tenim un; si més no a la  vora, a la vista. Potser caic en una contradicció: si col·lecciono revistes de moda és perquè m’ agraden els vestits femenins, els seus rostres i cossos. Més que enamorar-me’n, em fa pensar en les incoherències d’allò que som i que creiem: ens agrada l’aparença física, el somriure a càmera. Per això, més que mai, en aquests temps tan cruels que vivim, hauríem de creure, també, en una ètica de la bellesa, que ens faci veure més enllà d’una cara bonica. El físic ens ha de portar a l’ideal platònic de bellesa. Sí, necessitem molt Plató i molta filosofia per reconduir-nos, per agafar aire i aturar-nos un moment a pensar en un revolt del camí.

PAISATGISME

A l’escola i, més endavant, a la universitat, sempre m’asseia al costat del passadís. El company que es trobava a 90º o bé a 180 º de mi de ben segur que es mirava diferent el professor i hi projectava uns altres pensaments. Per exemple: “parla pels descosits”. Potser jo, en canvi, sobre el mateix professor pensaria: “és molt interessant tot el que diu”. I això seria determinant en les nostres vides. Abocaríem aquestes visions, aquests enfocaments sobre la realitat, en llegir, en parlar, en fer els deures a casa: allà on hi anéssim, indefectiblement. No era merament un caprici. Els nostres raonaments eren, sens dubte, els models per sentir i pensar.

Casa BatlloEncara a la universitat, una vegada em van prestar una càmera de vídeo per filmar un documental. Era un diumenge i el fet de matinar no em preocupava gaire. Vaig convidar un company de classe a la meva aventura. Anàvem ben contents, Passeig de Gràcia avall, mirant de fixar-nos en cadascun dels detalls de les façanes per fer-los servir després: aquesta balustrada, aquell frontó triangular, aquest esgrafiat, aquelles columnes dòriques. Assajàvem els moviments de càmera; enquadràvem, estudiàvem els enfocaments. Hi havia els ulls del meu company, els de la càmera i els meus. Tres subjectes, tres mentalitats. O bé dues mentalitats, perquè la càmera no es podia defensar més enllà de nosaltres: nosaltres, en un intent d’apropiar-nos de la realitat, encara que aquesta un cop enregistrada fos “irreal”, “desfigurada”, “malmesa” per les lents de l’objectiu; nosaltres, en definitiva, enfrontats a la càmera, interposant-nos-hi, com a subjectes mediadors. La realitat respirava, es transformava a través nostre.

Pensant en aquests records universitaris, m’adono que, ara, mentre escric aquestes línies a l’ordinador, puc triar diverses lletres. Potser una Arial o una Garamond ofereixen, “mostren”, una visió diferent del món. Quantes vegades, si no, m’he entrebancat en la lectura si el cos de lletra era petit? O bé he llegit amb més avidesa si era una edició de butxaca, que pogués manegar bé; amb més atenció, si tenia una portada lluent, o amb més fàstic, posem per cas, si les tapes estaven rebregades?

Vull arribar, i hi arribo, al nucli del meu raonament: la defensa de les diferències entre els individus i la màxima grega que diu que “l’home és la mesura de totes les coses”. Caldria interessar-se, també, per l’individu concret de l’existencialisme que afirma que “l’existència precedeix l’essència”. A través dels signes i dels símbols que troba pel camí, l’individu es configura o intenta configurar-s’hi. Els ulls fiten i interpreten, emmarquen el “paisatgisme” dels records, dels somnis, gravats en la retina dels nostres ulls, sobre una realitat inassolible, imperfecta, com un quadre allargassat on hi pintem uns arbres. Els colors de la paleta brillaran amb el to vermell de les roselles i de blau ultramar d’un capvespre d’estiu.