Archivo de la etiqueta: fantasia

FANTASIA EN EL METRO

No puc viatjar a l’estranger, si més no, tant com voldria; em conformo a anar amunt i avall fent servir el metro. El moviment em fa estar ben espavilat, ben creatiu. Aprofito, això sí, per llegir llibres o escoltar cançons (què faria jo sense una novel·la sota la màniga? I sense Roxette o Cindy Lauper a l’Spotify?)

Aquest migdia, però, de tornada cap a  casa, per a la meva sort, he deixat de banda la música dels auriculars.  Tot esperant a l’estació de Diagonal de la línia blava, com faig sempre, he coincidit amb una dona de Zàmbia; no deuria tenir més de trenta-cinc anys, vestida amb una brusa florejada i una faldilla llarga i esponerosa. Tenia un magnetisme irradiant de tota la seva persona. M’hi he apropat. Portaria una bona estona allí, asseguda al banc amb la canalla, un dels nens encara en cotxet, l’altre arrepenjat del braç, atès que avui hi hagut vaga i el servei de metro s’ha vist greument afectat.

Fetes les presentacions, m’ha dit que treballa de netejadora  en una gran multinacional, des de les sis del matí fins a les dues del migdia. “Embrutar-me les mans de lleixiu és el pa de cada dia”, m’ha confessat. Està colrada pel sol quotidià, per un foc abismal, lligada de peus i mans per pujar els seus fills (perquè, m’he preguntat sense atrevir-me a vocalitzar-ho: el seu home també treballa?) . Així, tal qual, en només cinc minuts, hem fet coneixença. Crec que tinc aptituds per parlar i aconseguir establir una conversa interessant; ficar-me la gent a la butxaca, com si fos un periodista, o un reporter, o un simple mag que parla amb les paraules justes, ja sigui amb amics, o bé amb autèntics desconeguts. Això és així, crec, d’ençà que treballo a l’hotel.

De sobte, com si volgués trencar l’encanteri de la conversa un pèl informal, el nen més petit, mentre donava cops al cotxet, ha començat a cridar i cridar, cada vegada més fort. El so s’ha expandit, entre les anades dels viatgers, per tota l’estació, com si fos un miracle de focs d’artifici,  arrissant-se en l’aire calent que ens mig agombolava. Aquest crit m’ha fet recordar les veus amagades de la infantesa. Era el crit del noi africà, però també el meu, enmig de la felicitat.

“Què em feia feliç aleshores?”, m’he preguntat. Doncs sí: llegir, sentir i dialogar amb la família Robinson, amb el Tom Sawyer, amb en Pinotxo, amb en Peter Pan: els meus herois, ara emissaris d’un món inconegut, misteriós, de l’altra banda del mirall. Tots ells, continguts en aquest crit amorf, estrident, viu, cada cop més irreal a mesura que transcorrien els minuts. Quan ha arribat el comboi, ens hem acomiadat; la dona de Zàmbia ha anat de dret a un altre vagó. M’ha deixat ben pensarós! No hi ha res més terrible que recordar aquell que vas ser un dia, enfrontar-se amb l’inevitable del pas esvalotador dels anys.

Fet i fet, tots, o quasi tots, diria jo, hem tingut referents que han anant sorgint i canviant a mesura que passava el temps (alguns i tot continuen igual, gravats amb foc).  Som qui som a còpia de crear-nos, de reinventar-nos. Potser, el nen del cotxet no ha sentit mai a parlar del conill blanc de l’Alícia, d’en Huckleberry Finn, d’en Geppetto, de la Wendy. Potser, la meva infantesa va ser més afortunada gràcies als llibres i als dibuixos animats de la tele; no ho sé. El cas és que tornar enrere no sempre és un mer viatge i prou. Lluny ja d’aquests herois, són alguna cosa més: retrobar les paraules que ens guiaran, i em guariran d’alguna manera, en un futur, emmagatzemades al cervell, travessant les neurones.

Dono molta importància a aquestes travesses en metro: m’ajuden a establir vincles amb els altres, amb mi mateix. Són els ponts cap a un passat que semblava oblidat, però que et xiuxiueja a l’oïda mentre acotes el cap i caus en el seu reialme. El més misteriós de mi s’arrecera a un racó del meu cos; és la raó de ser d’escriure i de reflexionar. La dona de Zàmbia m’ha mostrat, sota la capa habitual del dia a dia, un toll d’on treure l’aigua bruta i deixar brollar la fantasia, sempre a l’encalç de la vida somorta, a punt de ressuscitar.

 

EN EL COR D’UN ADOLESCENT

Carlos, el fill petit de la meva cosina, em va demanar ajuda. A l’ escola li han manat que es llegeixi un llibre per a un examen. Carlos estava atabalat perquè, a més a més, tenia molts deures i havia d’ estudiar. Un llibre de fantasia no està dins del sac de les meves aficions. Però no vaig fer gaires escarafalls. Vaig empassar-me La vall dels llops, de Laura Gallego, un llibre a cavall entre l’ Aranmanoth d’Ana María Matute i la fantasia desbordant del  Senyor dels anells.

magiaLa vall dels llops descriu la vida de Dana, una noia d’ a penes deu anys, que viu en una granja amb la seva nombrosa família. El Mestre va un dia al seu encontre, perquè sap que Dana té la facultat de comunicar-se amb els morts. Ella s’allunya, així, dels pares i dels germans; sota l’advocació del Mestre no li faltarà de res. Viurà en una torre amb escala de cargol.  Anirà aprovant exàmens de màgia fins assolir la perfecció amb la Prova del Foc, en cerca de l’unicorni, enmig d’ un bosc poblat per llops.

Dos dies abans, jo havia somiat que m’ internava en una llibreria, la més gran del món, amb interminables prestatgeries i amb històries escrites en tots els idiomes del món. Aquesta llibreria també estava envoltada per un bosc. Jo remenava amunt i avall, comprava llibres i me n’anava al bosc. El meu inconscient em diu que sempre he volgut llegir sol, que sempre he volgut aixoplugar-me entre el silenci dels arbres i matolls.

Per què m’ agrada tant la Edat Mitja i els relats gòtics d’encanteris i elfs? En última instància: per què m’agraden tant les llegendes? La vall dels llops podria ambientar-se perfectament en l’època feudal de les bruixes cremades a la foguera, de Sants Francescs i de pestes bubòniques, quan encara s’establia un diàleg profund amb la natura: gairebé tot eren boscos, la major part de la gent vivia del que produïa el camp, les ciutats eren més pobres i la llei del vassallatge estava a l’ordre del dia.

Aquests llibres, per a un galifardeu de catorze anys com Carlos, són imprescindibles, representen el tros de cel, l’antídot de la fantasia, si no vol créixer massa de pressa. Primer ha de viure amb els llops i les torres gòtiques; primer ha de creure que la màgia existeix, perquè en el futur tingui l’empara de la imaginació. Carlos encara no comprèn per què són tan importants els llibres: és una lliçó que jo intentaré de transmetre-li, l’animaré que llegeixi aquest llibre, que arribi a familiaritzar-se amb la jove Dana, que cull gerds al bosc per fer melmelada, que coneix l’esperit d’en Kai, i amb qui vol viure per sempre. Ha d’experimentar el més preciós que tenim: la vida. Espero transmetre-li, al Carlos, la necessitat de viure enmig del bosc, a una torre gòtica, a la vall dels llops o a una llibreria immensa.