Archivo de la etiqueta: fantasia

RÍOS SIN REMANSO

Escribo sin saber hacia dónde irán mis palabras, mis frases. Como el viento, me pregunto hacia qué colina soplarán, hacia qué estrellas se dirigirán. Miles de historias fluyen en mi cabeza. Como un torrente, como las cataratas del Niágara, siguen hacia adelante, salvando cualquier escollo, sobre las piedras, sobre las riberas, sin esperar a nadie. En la liturgia del aprendiz: se mezcla lo verdadero con lo falso, hasta que ni él sabe distinguirlo. Siempre fue así y siempre será así, mientras exista en la capa de la tierra un solo narrador inquieto al que no le baste la realidad; que, si acaso no precise mundos fantásticos ni historias interminables, sino relatos cotidianos transformados en ficción para vivir la vida más profundamente.

Avanzo por una selva, sin temores, sin apenas resistencia; lo he hecho desde el principio de mi escritura, desde los primeros poemas. Hay algo en lo hondo que me impulsa a seguir, aun cuando no tenga certezas. Aun cuando vaya a ciegas, lo prefiero a no haber sido capaz o no haberlo siquiera intentado. Es la suerte del principiante, el que juega al billar sin tener muchas nociones, pero acaba haciendo carambolas. El escritor pasa por la misma situación. ¿Cuántas veces he empezado a escribir con una idea fija, o tan solo una imagen, que pensaba que iba dirigido a alguien, y al fin descubro que ese personaje esbozado era yo? O, al revés, ¿cuántas veces empiezo desde una perspectiva personal y, poco a poco, voy construyendo el edificio ajeno? Escribir es misterioso; escribir es más que una terapia. Es un conato de explicación: es el aliento de la llama en la vela de los mortales. De los mortales que tienen derecho a creerse inmortales por unas horas…

Y no sabía, no supe hasta hoy mismo (o sí, lo intuía, pero me daba manotazos en el rostro porque no quería aceptarlo), que no hay mayor gratificación que la propia tarea, que la misma escritura. Todo lo demás es superfluo. Es como el panadero, el médico, el maestro: lo más seguro es que jamás ganarán un premio, un golpe de fortuna. ¿Por qué hay tantos artesanos, que cuecen el barro o que cinchan sillas, y son felices? Precisamente por eso: porque, consciente o inconscientemente, llegaron a la conclusión de que nadie mejor que ellos mismos podría premiarles por su trabajo. Son personajillos que cargan piedras a la espalda, que van viviendo como pueden. Han de ser felices, y empiezan por no anhelar imposibles, por no desvivirse por conseguir lo inalcanzable.

Eso es a lo que yo debería aplicarme, pero, el caso es…, ¿quién no sueña? ¿Quién no proyecta futuros, ideas locas, ríos salvajes? No es tan importante lo que elijamos: en todo puede haber felicidad o desgracia. Pero la indecisión siempre conduce al fracaso. Da igual que sea pintor, novelista o cineasta. Es difícil escoger, pero una vez decidido y emprendido el camino, no hay que buscar más reconocimiento que el de la propia creación. ¿Quién no ceja en el empeño? Quizás, no, quizás nadie de nosotros será nunca un genio de su especialidad. Más bien, vivimos con la esperanza de entrever la sabiduría, la genialidad, aunque sea un solo instante. Ser permanentemente genial es, a todas luces, imposible; intuir ese resplandor al fondo de la mente sí es posible…  Lo funesto, ya lo conozco: yo voy siempre buscando la perfección sin encontrarla jamás. Todos los asuntos humanos son imperfectos, ya lo dijeron los clásicos, ya lo dramatizó Shakespeare en sus tragedias… A mí me toca aprender a no dejar pasar ninguna idea de mi mente, por muy estrafalaria que parezca; anotarlo todo porque, ¿quién sabe? Tal vez, esa frase que hilé pueda inspirar a otros, pasar de la imperfección a la perfección.

Solo dejo de asustarme si huyo de la rúa ridícula y decepcionante de los disfraces, de la mojiganga. La vida, tal vez solo conste de este presente, hecho de telarañas, pero también de sedas, de damasquinados. Necesito con urgencia la literatura, el arte, para cerrar las heridas, en medio de esta mascarada. Cada uno representa un papel, y yo aún no sé qué demonios hago aquí, (tampoco me importa demasiado) además de escribir: voy andando con mucha parsimonia mientras las agujas del reloj murmuran a mi espalda, utilizando las palabras con cuidado, frenando toda impaciencia. Escribir me hace sentir más artista de lo que me consideraría si no asumiera parte en esta obra de teatro majestuosa. Por eso, nunca pierdo la esperanza, y no me duele que de vez en cuando aparezcan en mis historias personajillos raros, absurdos, bufones de sí mismos… hasta configurar historias, ríos sin remanso posible.

FANTASIA EN EL METRO

No puc viatjar a l’estranger, si més no, tant com voldria; em conformo a anar amunt i avall fent servir el metro. El moviment em fa estar ben espavilat, ben creatiu. Aprofito, això sí, per llegir llibres o escoltar cançons (què faria jo sense una novel·la sota la màniga? I sense Roxette o Cindy Lauper a l’Spotify?)

Aquest migdia, però, de tornada cap a  casa, per a la meva sort, he deixat de banda la música dels auriculars.  Tot esperant a l’estació de Diagonal de la línia blava, com faig sempre, he coincidit amb una dona de Zàmbia; no deuria tenir més de trenta-cinc anys, vestida amb una brusa florejada i una faldilla llarga i esponerosa. Tenia un magnetisme irradiant de tota la seva persona. M’hi he apropat. Portaria una bona estona allí, asseguda al banc amb la canalla, un dels nens encara en cotxet, l’altre arrepenjat del braç, atès que avui hi hagut vaga i el servei de metro s’ha vist greument afectat.

Fetes les presentacions, m’ha dit que treballa de netejadora  en una gran multinacional, des de les sis del matí fins a les dues del migdia. “Embrutar-me les mans de lleixiu és el pa de cada dia”, m’ha confessat. Està colrada pel sol quotidià, per un foc abismal, lligada de peus i mans per pujar els seus fills (perquè, m’he preguntat sense atrevir-me a vocalitzar-ho: el seu home també treballa?) . Així, tal qual, en només cinc minuts, hem fet coneixença. Crec que tinc aptituds per parlar i aconseguir establir una conversa interessant; ficar-me la gent a la butxaca, com si fos un periodista, o un reporter, o un simple mag que parla amb les paraules justes, ja sigui amb amics, o bé amb autèntics desconeguts. Això és així, crec, d’ençà que treballo a l’hotel.

De sobte, com si volgués trencar l’encanteri de la conversa un pèl informal, el nen més petit, mentre donava cops al cotxet, ha començat a cridar i cridar, cada vegada més fort. El so s’ha expandit, entre les anades dels viatgers, per tota l’estació, com si fos un miracle de focs d’artifici,  arrissant-se en l’aire calent que ens mig agombolava. Aquest crit m’ha fet recordar les veus amagades de la infantesa. Era el crit del noi africà, però també el meu, enmig de la felicitat.

“Què em feia feliç aleshores?”, m’he preguntat. Doncs sí: llegir, sentir i dialogar amb la família Robinson, amb el Tom Sawyer, amb en Pinotxo, amb en Peter Pan: els meus herois, ara emissaris d’un món inconegut, misteriós, de l’altra banda del mirall. Tots ells, continguts en aquest crit amorf, estrident, viu, cada cop més irreal a mesura que transcorrien els minuts. Quan ha arribat el comboi, ens hem acomiadat; la dona de Zàmbia ha anat de dret a un altre vagó. M’ha deixat ben pensarós! No hi ha res més terrible que recordar aquell que vas ser un dia, enfrontar-se amb l’inevitable del pas esvalotador dels anys.

Fet i fet, tots, o quasi tots, diria jo, hem tingut referents que han anant sorgint i canviant a mesura que passava el temps (alguns i tot continuen igual, gravats amb foc).  Som qui som a còpia de crear-nos, de reinventar-nos. Potser, el nen del cotxet no ha sentit mai a parlar del conill blanc de l’Alícia, d’en Huckleberry Finn, d’en Geppetto, de la Wendy. Potser, la meva infantesa va ser més afortunada gràcies als llibres i als dibuixos animats de la tele; no ho sé. El cas és que tornar enrere no sempre és un mer viatge i prou. Lluny ja d’aquests herois, són alguna cosa més: retrobar les paraules que ens guiaran, i em guariran d’alguna manera, en un futur, emmagatzemades al cervell, travessant les neurones.

Dono molta importància a aquestes travesses en metro: m’ajuden a establir vincles amb els altres, amb mi mateix. Són els ponts cap a un passat que semblava oblidat, però que et xiuxiueja a l’oïda mentre acotes el cap i caus en el seu reialme. El més misteriós de mi s’arrecera a un racó del meu cos; és la raó de ser d’escriure i de reflexionar. La dona de Zàmbia m’ha mostrat, sota la capa habitual del dia a dia, un toll d’on treure l’aigua bruta i deixar brollar la fantasia, sempre a l’encalç de la vida somorta, a punt de ressuscitar.

 

EN EL COR D’UN ADOLESCENT

Carlos, el fill petit de la meva cosina, em va demanar ajuda. A l’ escola li han manat que es llegeixi un llibre per a un examen. Carlos estava atabalat perquè, a més a més, tenia molts deures i havia d’ estudiar. Un llibre de fantasia no està dins del sac de les meves aficions. Però no vaig fer gaires escarafalls. Vaig empassar-me La vall dels llops, de Laura Gallego, un llibre a cavall entre l’ Aranmanoth d’Ana María Matute i la fantasia desbordant del  Senyor dels anells.

magiaLa vall dels llops descriu la vida de Dana, una noia d’ a penes deu anys, que viu en una granja amb la seva nombrosa família. El Mestre va un dia al seu encontre, perquè sap que Dana té la facultat de comunicar-se amb els morts. Ella s’allunya, així, dels pares i dels germans; sota l’advocació del Mestre no li faltarà de res. Viurà en una torre amb escala de cargol.  Anirà aprovant exàmens de màgia fins assolir la perfecció amb la Prova del Foc, en cerca de l’unicorni, enmig d’ un bosc poblat per llops.

Dos dies abans, jo havia somiat que m’ internava en una llibreria, la més gran del món, amb interminables prestatgeries i amb històries escrites en tots els idiomes del món. Aquesta llibreria també estava envoltada per un bosc. Jo remenava amunt i avall, comprava llibres i me n’anava al bosc. El meu inconscient em diu que sempre he volgut llegir sol, que sempre he volgut aixoplugar-me entre el silenci dels arbres i matolls.

Per què m’ agrada tant la Edat Mitja i els relats gòtics d’encanteris i elfs? En última instància: per què m’agraden tant les llegendes? La vall dels llops podria ambientar-se perfectament en l’època feudal de les bruixes cremades a la foguera, de Sants Francescs i de pestes bubòniques, quan encara s’establia un diàleg profund amb la natura: gairebé tot eren boscos, la major part de la gent vivia del que produïa el camp, les ciutats eren més pobres i la llei del vassallatge estava a l’ordre del dia.

Aquests llibres, per a un galifardeu de catorze anys com Carlos, són imprescindibles, representen el tros de cel, l’antídot de la fantasia, si no vol créixer massa de pressa. Primer ha de viure amb els llops i les torres gòtiques; primer ha de creure que la màgia existeix, perquè en el futur tingui l’empara de la imaginació. Carlos encara no comprèn per què són tan importants els llibres: és una lliçó que jo intentaré de transmetre-li, l’animaré que llegeixi aquest llibre, que arribi a familiaritzar-se amb la jove Dana, que cull gerds al bosc per fer melmelada, que coneix l’esperit d’en Kai, i amb qui vol viure per sempre. Ha d’experimentar el més preciós que tenim: la vida. Espero transmetre-li, al Carlos, la necessitat de viure enmig del bosc, a una torre gòtica, a la vall dels llops o a una llibreria immensa.