Archivo de la etiqueta: fotografia

FOTOGRAFÍAS SECRETAS

Escribo aún convaleciente, tres días después de haber asistido a la visita guiada a la exposición del fotógrafo norteamericano Duane Michals en la Fundación Mapfre de Barcelona.  Y justo un día después de haber husmeado en la biblioteca de la Fundació Tàpies, y dado con un artículo de Jean Baudrillard titulado El arte de la desaparición, de 1997, que, como se verá, guarda más de una similitud con la susodicha exposición.

Vayamos al grano. La guía turística remachó durante la visita que, Michals, en su obra, trata de mostrar, no lo que sucede en ese momento en que fotografía, sino lo que acontecerá. A Michals nunca le ha interesado representar el “momento decisivo” de Cartier-Bresson, el azar como detonante  de la toma, sino más bien coquetear con una puesta en escena, con una planificación estudiada que,  no por ello, desmerezca ni deje de ser fresca y poderosa y que avance lo que ocurrirá, o al menos deje vía libre a la imaginación del espectador. Algo así como el París desierto de Atget es el Nueva York que “diseña” o reinventa Michals.

En las fotografías de una barbería vacía, por ejemplo, hay un correlato que va a la par de los ojos de quien observa: la cita ulterior de los parroquianos con el peluquero, el sonsonete de las tijeras y las navajas… Material literario donde los haya. El silencio y el bullicio; la tristeza y la alegría; la soledad y luego la compañía. La suma de contrarios.

Baudrillard reflexiona, igualmente, sobre el arte fotográfico.  Para él, y a diferencia de las demás artes como la pintura, lo real no ha desparecido completamente, sino que es pillado in fraganti en el instante de desaparecer. La fotografía es diferente, así, del objeto real: es una ilusión. Ilusión de que ese ser fotografiado está dejando de ser, se metamorfosea, se diluye su fuerza. Afirma, también, que hay una identidad o alteridad secreta detrás; el enigma, lo no dicho, lo que se agazapa. La fotografía es “instantánea”, “tangible”, “irreversible”. Claro que esa imagen fotográfica podría retocarse con Photoshop si fuera el caso, pero entraríamos entonces en el terreno de lo “abominable”. Queremos arte lo más sincero posible, no enmascarado.

Y he llegado a la conclusión de que tanto Michals como Baudrillard vienen a decir lo mismo; beben de la misma fuente prístina, sonora, envolvente. Y es ella la que me permite constatar que hay algo que pide ser celebrado: el vacío, lo que hay más allá, bajo la piel de los modelos, los hombres y mujeres, los chiquillos y los ancianos que, de pronto, parecen regalarnos partes de sus vidas antes o después de los pequeños acontecimientos: la intrahistoria, en fin.

Hacía mucho que no visitaba una exposición de fotografía. Se conoce que ahora que me ha dado con estudiar Historia del Arte, ningún evento es suficientemente insaciable para colmar la sed que me embriaga; necesito contemplar objetos artísticos para sublimar el sujeto presente en mí que quiere ser protagonista de lo que observa, aun a miles de kilómetros de distancia de aquello relatado en las fotografías.

Es curioso ver esas imbricaciones entre artista y teórico del arte. Confluyen en el mismo discurso. Michals, el creador de la secuencia y del fototexto, parece guiarnos y decirnos: “Yo seré vuestro Dante particular en vuestra particular visita al Infierno, Purgatorio y Paraíso”. Me he visto subyugado por estos poderes sobrenaturales. Y tengo que afirmar que me costó digerir y entender el a veces oscuro discurso de Baudrillard. Pero como buen Capricornio que soy, mi testarudez me llevó a leerlo tres, cuatro, hasta cinco veces, para captar el mensaje central. Y hete aquí que he encontrado la clave, la horma de mi zapato: hay que abrir el corazón todo lo que se pueda, para celebrar la comunión con los demás seres, para intentar adivinar lo que ocultan los fotografiados; la piel que esconde los secretos no revelará los taimados tejemanejes y, si lo hace, saldrán desfigurados en boca de los emisarios.

Que el espectador capte la enigmática visión  que los artistas tenemos cuando creamos, ya sea a partir de papel fotosensible o de Din-A4 y estilográfica, para acabar intuyendo el misterio, sin hallarlo nunca del todo.  En literatura, en la pintura se ha opacado ya. Para eso tenemos la fotografía: para que nos  alimente  en ese instante antes de la “desaparición”. Un arca navegando a flote contra la marea, y detrás de esa área podría existir Dios, y el Diablo, o el mismo pintor que cuando compuso el cuadro se burló de los dioses, de los mortales, y creó la venganza de las fuerzas físicas, la tormenta. A lo mejor, en última instancia, el objeto artístico es un ajuste de cuentas con la sociedad, o más aún, un ajuste de cuentas del mismísimo creador. Mientras existan fotografías y fotógrafos, el mundo podrá seguir soñando en atrapar ese mensaje oculto, sobrevivirá y aun resucitará.

APUNTS SOBRE FOTOGRAFIA I PINTURA

Necessito una mà amiga que em guiï per les sales dels museus i em parli a cau d’orella, dient-me: “Guaita quin quadre”; algú per discutir sobre temes que superin les muralles del món anodí, caòtic i efímer que m’ha tocat viure. Podria anar més sovint al cinema, viatjar i visitar catedrals, escriure un diari íntim; allò que ni les notícies del diari al de matí mentre esmorzo ni la sessió de futbol d’un diumenge a la tarda no poden oferir-me. Avui tinc fretura d’art, i volia establir una conversa imaginària amb mi mateix, des del meu interior més recòndit, per parlar breument de la funció de la pintura i la fotografia en el moment actual.

Per començar: abans els quadres, a banda del seu estil, forma i contingut artístic, tenien una funció bàsicament testimonial. No existia la fotografia, i hom demanava que la pintura immortalitzés el moment per arribar fins a nosaltres. Abans, l’única forma perquè la família o el gremi recordés els retratats, era encarregar un pintor, i aquest pintor hi confegia escrupolosament la fesomia: els cabells amb rínxols, els collars amb maragdes, els vestits amb plecs. Qui no recorda el quadre del matrimoni Arnolfini? O els autoretrats de Dürer? Ara ja no, o no només.

Sé que darrerament hi hagut una revifada de realisme; per reblar el clau, d’hiperrealisme; tot i així, jo diria que, ara per ara, mentre no arribin noves tendències i el vent no bufi en contra, la funció de la pintura és una altra: no cal necessàriament que testifiqui, que sigui mimètica, que es confongui amb la realitat. La nostra època ens demana que ens ocupem d’altres coses: res no és completament objectiu. Per tant, no té cap sentit plantejar-se la pintura hiperrealista avui dia com a eina per copsar “l’autenticitat”: la fotografia supleix bé la feina de crear un aura entorn del retratat que perduri. La fotografia ocupa aquest espai. De tot això, la pintura se n’hauria d’oblidar.

Més aviat, sempre hauríem de reivindicar i rabejar-nos (igualment en literatura o en cinema) en l’estil, el traç, la pinzellada (Van Gogh, Joyce, Fellini).  Més enllà de l’escola a la qual pertanyi l’artista, no oblidem que la subjectivitat és present, sempre en major o menor grau, en l’obra que s’hi crea. Posar, doncs, èmfasi en el realisme o en l’hiperrealisme com a eines objectives de la realitat és un error. És clar que es poden pintar quadres hiperrealistes; fins i tot crear esplèndids quadres hiperrealistes. Això no ho posa ningú en dubte. Únicament hem d’estar en contra de l’ambició, de l’empresa de dur a terme un art absolutament fidedigne a la vida: l’objectivisme. Mai no hi és. La realitat arriba ja “morta”, congelada, tamisada. Fins i tot en fotografia, amb el seu lloc de llums i ombres, d’enquadrament, de desenfocament.

Un exemple, recorrent al somni: s’ha aixecat el teló, acluquem els ulls o fem visera amb la mà al front perquè les llums zenitals no ens destorbin la visió mentre són enceses, i des de la butaca uns hi veuran un mar de roses,  milers i milers, totes espargides per l’escenari. D’altres, en veuran només vint, deu, cinc ; un altre, només en veurà una. Qui té raó? Qui deu ser més fidel a la realitat? Tots tenen  les seves raons, perquè tots tenen dret a opinar i a “veure”: en el fons, també, tots menteixen, tots agafen amb les mans el pom de roses i ens el mostren. “És fals, no és així”, diran uns quants. La realitat no és igual per a tothom, i menys mal.

L’art (la pintura, la literatura, el cinema) em cobreix amb la pell dels records que suren al meu voltant  però només es deixen caçar quan torno la vista enrere.  Prefereixo pensar que no hi ha una base real, que tots ens inventem les històries i que aquestes sorgeixen mitjançant reelaboracions de la nostra ment juganera; que tots som diferents i que aportarem en els retrats i autoretrats alguna cosa intangible, enllà del que veuen els nostres ulls, potser la melangia del paradís perdut, com si visquéssim una altra vegada, com si poguéssim anar i venir del passat al present i al futur sense aturar-nos mai, tantes vegades com vulguem.

DE FILOSOFÍAS Y FOTOGRAFÍAS

Esta tarde tuve un rapto de nostalgia, de querer hacer perdurable lo efímero, y me vino a la cabeza una exposición del fotógrafo mallorquín Toni Catany que recientemente visité en La Pedrera de Barcelona. Tres años después de su muerte, sus fotografías lo sobreviven y no envejecen, como sucede a menudo con nuestras creaciones, las de nosotros, los artistas (mientras los críticos, aquellos que escribirán los prólogos o epílogos de nuestra obra, no nos releguen a la fosa común del olvido).

bodegónReza la muestra que Catany se colocaba enseguida frente a frente a los fotografiados, hacía tratos con ellos (como si se les apareciera el genio de la lámpara maravillosa), y los convencía para que posaran. Vivía sin prisas, aprendiendo. La visión intuitiva (la intuición, también) era el tranquilo avizorar con ojos y alma de brujo. Sabía que necesitaba poco para hacer grande el universo: las loas al Mediterráneo son celebración de la vida, del acontecer diario. En la superficie de las placas fotográficas refulge la intrahistoria: la armónica serenidad de los retratados, el equilibrio perfecto de los bodegones, acariciando el ojo de quien los admire. Su obra fue oficio y ahora es arte, por gracia de sus cualidades pictóricas que trascienden el instante del trabajo artesano y lo eternizan.

Da la casualidad de que yo he andado leyendo muy recientemente a Séneca, y puedo, sin apenas dificultad, trasponer una analogía entre esa filosofía y la  obra de Catany. Quizás sea la mezcla de clásico y de contemporáneo, algo del éxtasis ante el Carpe diem. Esas mujeres y esos hombres (como distraídamente, desviando la mirada, porque no miran a nadie, solo al fotógrafo que captó lo mejor de sí mismos, por efecto del azar), quizás ni siquiera han oído hablar de él y, sin ser lectores del sabio latino, lo reflejan.  O tal vez sea la captación del instante inefable. Los dioses se los llevaron a ambos lejos, al Olimpo. Lejos únicamente de renunciar al fuego de la pasión y del placer, sublimaron el momento y los hicieron acaparadores del pacífico y resistente dominio de los sentidos.

La costumbre de contemplar tantos nacimientos y tantos decesos en mi vida diaria podría tornarme impasible, si no fuera por el arte y la literatura; por la obra de artistas como Toni Catany, que me detienen por un momento a reflexionar. Probablemente, los acontecimientos más importantes de nuestra existencia giren en torno a esta mirada que huye hacia el horizonte sin apenas apercibirse. Los dioses nos son propicios, para bendición de los artistas y maldición de los agoreros, cuando contemplamos el mundo y proyectamos sobre el paisaje una ventana que ordene los objetos y las miradas.

PAISATGISME

A l’escola i, més endavant, a la universitat, sempre m’asseia al costat del passadís. El company que es trobava a 90º o bé a 180 º de mi de ben segur que es mirava diferent el professor i hi projectava uns altres pensaments. Per exemple: “parla pels descosits”. Potser jo, en canvi, sobre el mateix professor pensaria: “és molt interessant tot el que diu”. I això seria determinant en les nostres vides. Abocaríem aquestes visions, aquests enfocaments sobre la realitat, en llegir, en parlar, en fer els deures a casa: allà on hi anéssim, indefectiblement. No era merament un caprici. Els nostres raonaments eren, sens dubte, els models per sentir i pensar.

Casa BatlloEncara a la universitat, una vegada em van prestar una càmera de vídeo per filmar un documental. Era un diumenge i el fet de matinar no em preocupava gaire. Vaig convidar un company de classe a la meva aventura. Anàvem ben contents, Passeig de Gràcia avall, mirant de fixar-nos en cadascun dels detalls de les façanes per fer-los servir després: aquesta balustrada, aquell frontó triangular, aquest esgrafiat, aquelles columnes dòriques. Assajàvem els moviments de càmera; enquadràvem, estudiàvem els enfocaments. Hi havia els ulls del meu company, els de la càmera i els meus. Tres subjectes, tres mentalitats. O bé dues mentalitats, perquè la càmera no es podia defensar més enllà de nosaltres: nosaltres, en un intent d’apropiar-nos de la realitat, encara que aquesta un cop enregistrada fos “irreal”, “desfigurada”, “malmesa” per les lents de l’objectiu; nosaltres, en definitiva, enfrontats a la càmera, interposant-nos-hi, com a subjectes mediadors. La realitat respirava, es transformava a través nostre.

Pensant en aquests records universitaris, m’adono que, ara, mentre escric aquestes línies a l’ordinador, puc triar diverses lletres. Potser una Arial o una Garamond ofereixen, “mostren”, una visió diferent del món. Quantes vegades, si no, m’he entrebancat en la lectura si el cos de lletra era petit? O bé he llegit amb més avidesa si era una edició de butxaca, que pogués manegar bé; amb més atenció, si tenia una portada lluent, o amb més fàstic, posem per cas, si les tapes estaven rebregades?

Vull arribar, i hi arribo, al nucli del meu raonament: la defensa de les diferències entre els individus i la màxima grega que diu que “l’home és la mesura de totes les coses”. Caldria interessar-se, també, per l’individu concret de l’existencialisme que afirma que “l’existència precedeix l’essència”. A través dels signes i dels símbols que troba pel camí, l’individu es configura o intenta configurar-s’hi. Els ulls fiten i interpreten, emmarquen el “paisatgisme” dels records, dels somnis, gravats en la retina dels nostres ulls, sobre una realitat inassolible, imperfecta, com un quadre allargassat on hi pintem uns arbres. Els colors de la paleta brillaran amb el to vermell de les roselles i de blau ultramar d’un capvespre d’estiu.

UN AMATEUR DE LA VIDA

La meva veneració per la fotografia ve de lluny, dels anys universitaris, quan encara existien les cambres fosques, els carrets i els revelats en blanc i negre i les ampliadores. Encara recordo el meu projecte del primer any: retratar un cosí meu aficionat a la cursa, corrent amunt i avall a la Diagonal, per il·lustrar la meva visió particular de “la solitud del corredor de fons”. Tot plegat, potser, em va servir per canviar el focus de la meva mirada, per educar-la i arribar a sorprendre’m i a entusiasmar-me amb aquells trossos de realitat. De tot un contínuum que és la vida, n’ escollia un pedaç que fos prou representatiu de la meva remor interior; el meu testimoni del món.

L'amor del mariner, de Brassaï
L’ amor del mariner, de Brassaï

Però no és ben bé això el que volia explicar. Tinc a casa una petita joia, un llibre amb els fotògrafs més importants del segle passat. Hi ha un retrat en especial que no deixo de mirar una vegada i una altra. Es diu L’amor del mariner i és de Brassaï. Com ha canviat la societat d’ençà del 1932, i tot i així aquesta fotografia és més viva que mai. Pertany a la sèrie de retrats del París nocturn de prostitutes, vagabunds, amants somnàmbuls i ballarines. Pertany a l’imaginari del subconscient dels bars i dels carrers. Brassaï, que combregava amb el surrealisme, va abocar segurament tots els seus dimonis particulars en aquestes escenes obscures, decadents, entre la poesia i el fotoperiodisme. Què pensa el mariner de l’esquerra quan mira la noia amb els rínxols recargolats sobre el front, abraçada a un altre mariner? De què riu el mariner de la dreta? S’ho estan passant bé o fingeixen? La dona jove és l’amant d’un d’ells o bé de tots dos? Tot és un mar de suposicions que no arriben enlloc.

Sóc un amateur a la vida, tot i que n’he après, de mirar. Com a qualsevol altre de la meva època, m’han ajudat el cinema i la televisió; la meva mirada no és la mateixa que la de quan era un nen. Quantes hores passo cada dia davant de l’ordinador? I tot i així, el món sempre em sorprendrà i mai no en sabré prou. Sempre amb presses, sense poder aturar-me a contemplar, tranquil·lament, fotografies artístiques.

Em fascinen els gots a mig beure o el cendrer de Martini amb les restes de cigarretes. Amb Brassaï he descobert els amagatalls de la vida, els refugis davant la foscor. Potser l’art és trist i melangiós, quan intenta atrapar la felicitat. Però, en definitiva, què és la felicitat, al capdavall, si no un instant, un fragment capturat per la càmera?