Archivo de la etiqueta: hotel

FANTASIA EN EL METRO

No puc viatjar a l’estranger, si més no, tant com voldria; em conformo a anar amunt i avall fent servir el metro. El moviment em fa estar ben espavilat, ben creatiu. Aprofito, això sí, per llegir llibres o escoltar cançons (què faria jo sense una novel·la sota la màniga? I sense Roxette o Cindy Lauper a l’Spotify?)

Aquest migdia, però, de tornada cap a  casa, per a la meva sort, he deixat de banda la música dels auriculars.  Tot esperant a l’estació de Diagonal de la línia blava, com faig sempre, he coincidit amb una dona de Zàmbia; no deuria tenir més de trenta-cinc anys, vestida amb una brusa florejada i una faldilla llarga i esponerosa. Tenia un magnetisme irradiant de tota la seva persona. M’hi he apropat. Portaria una bona estona allí, asseguda al banc amb la canalla, un dels nens encara en cotxet, l’altre arrepenjat del braç, atès que avui hi hagut vaga i el servei de metro s’ha vist greument afectat.

Fetes les presentacions, m’ha dit que treballa de netejadora  en una gran multinacional, des de les sis del matí fins a les dues del migdia. “Embrutar-me les mans de lleixiu és el pa de cada dia”, m’ha confessat. Està colrada pel sol quotidià, per un foc abismal, lligada de peus i mans per pujar els seus fills (perquè, m’he preguntat sense atrevir-me a vocalitzar-ho: el seu home també treballa?) . Així, tal qual, en només cinc minuts, hem fet coneixença. Crec que tinc aptituds per parlar i aconseguir establir una conversa interessant; ficar-me la gent a la butxaca, com si fos un periodista, o un reporter, o un simple mag que parla amb les paraules justes, ja sigui amb amics, o bé amb autèntics desconeguts. Això és així, crec, d’ençà que treballo a l’hotel.

De sobte, com si volgués trencar l’encanteri de la conversa un pèl informal, el nen més petit, mentre donava cops al cotxet, ha començat a cridar i cridar, cada vegada més fort. El so s’ha expandit, entre les anades dels viatgers, per tota l’estació, com si fos un miracle de focs d’artifici,  arrissant-se en l’aire calent que ens mig agombolava. Aquest crit m’ha fet recordar les veus amagades de la infantesa. Era el crit del noi africà, però també el meu, enmig de la felicitat.

“Què em feia feliç aleshores?”, m’he preguntat. Doncs sí: llegir, sentir i dialogar amb la família Robinson, amb el Tom Sawyer, amb en Pinotxo, amb en Peter Pan: els meus herois, ara emissaris d’un món inconegut, misteriós, de l’altra banda del mirall. Tots ells, continguts en aquest crit amorf, estrident, viu, cada cop més irreal a mesura que transcorrien els minuts. Quan ha arribat el comboi, ens hem acomiadat; la dona de Zàmbia ha anat de dret a un altre vagó. M’ha deixat ben pensarós! No hi ha res més terrible que recordar aquell que vas ser un dia, enfrontar-se amb l’inevitable del pas esvalotador dels anys.

Fet i fet, tots, o quasi tots, diria jo, hem tingut referents que han anant sorgint i canviant a mesura que passava el temps (alguns i tot continuen igual, gravats amb foc).  Som qui som a còpia de crear-nos, de reinventar-nos. Potser, el nen del cotxet no ha sentit mai a parlar del conill blanc de l’Alícia, d’en Huckleberry Finn, d’en Geppetto, de la Wendy. Potser, la meva infantesa va ser més afortunada gràcies als llibres i als dibuixos animats de la tele; no ho sé. El cas és que tornar enrere no sempre és un mer viatge i prou. Lluny ja d’aquests herois, són alguna cosa més: retrobar les paraules que ens guiaran, i em guariran d’alguna manera, en un futur, emmagatzemades al cervell, travessant les neurones.

Dono molta importància a aquestes travesses en metro: m’ajuden a establir vincles amb els altres, amb mi mateix. Són els ponts cap a un passat que semblava oblidat, però que et xiuxiueja a l’oïda mentre acotes el cap i caus en el seu reialme. El més misteriós de mi s’arrecera a un racó del meu cos; és la raó de ser d’escriure i de reflexionar. La dona de Zàmbia m’ha mostrat, sota la capa habitual del dia a dia, un toll d’on treure l’aigua bruta i deixar brollar la fantasia, sempre a l’encalç de la vida somorta, a punt de ressuscitar.

 

GRAMÀTICA ALEMANYA

Sovint, mentre escric aquestes columnes, mentre el nas ensuma les paraules del record, se m’entelen els ulls. Estic ben sol amb la meva tristesa, inerme a la vall de la vida, bivaquejant, admirant els estels llunyans. Tinc comprovat que, si han transcorregut més de deu anys, la ment idealitza els fets passats. La malenconia comença a envair-me, a fer-se present, a atacar-me amb el seu agulló. L’aura màgica creix i creix, mentre un garbuix de males herbes s’instal·la al meu jardí, despietadament, salvatgement.

Una altra vegada, vull fer un pas enrere en el temps, parlar, no d’un estiu qualsevol, si no de l’estiu en què vaig començar a estudiar alemany a l’Escola Oficial d’idiomes. Recordo força bé com el professor pronunciava les paraules sympathisch i unsympathisch. Un conjunt de paraules simpàtiques i, un altre, d’antipàtiques. Gemüsesuppe era simpàtica; schrecklich, antipàtica. Eren el meu pa de cada dia. Les repetia nit i dia, davant la meva mare atònita, com si fos un boig que hagués canviat repetidament de camisa.

Encara no treballava a l’hotel, però ja estava assedegat de llengües, de literatura, d’art. Les ciències no feien per a mi. Només el miracle de les paraules d’aquells que van escriure obres immortals; la comunicació des de milions de quilòmetres per mitjà d’uns llibres que parlen, respiren, canten. Encara ara els escriptors són, per a mi, mendicants a la cort del rei Artur:  jo soc l’amo del castell i ells volen accedir-hi, convèncer-me de les excel·lències de l’ idioma.

Farà deu anys, molt després del curs d’estiu, furgant llibres, per entre les parades de segona mà del Mercat de Sant Antoni, vaig ensopegar amb una gramàtica alemanya, pràcticament nova de trinca. Em molesta que els llibres estiguin rebregats i fets malbé. No suporto més subratllats que els meus, més taques olioses que les meves, més mans que caminin per les pàgines que les meves. No n’era el cas.

Aleshores no vaig ser conscient que aquest manual em salvaria. Aquests dies de calor excessiva, sense res més a fer, per combatre l’avorriment, la desempolsego, me l’enduc a totes bandes, al metro, a l’autobús, al jardí de l’Ateneu: és el meu vademècum perfecte. No necessito anar a classe, ni necessito professor, ni companys amb qui parlar. Cal, només, que estudiï tot allò que necessito per a l’hotel.

No vull defallir davant les conjugacions, les preposicions, les declinacions. De vegades, les trobo dolces; d’altres, massa fredes, dures, eixutes. A còpia, però, de llegir i llegir, puc arribar a fer meves les frases, les olors i els colors de la llengua alemanya. Tornar a Goethe, a Novalis, a Thomas Mann. No és cap condemna a mort: és revifar. L’alegria de l’arquitecte que ha dissenyat l’edifici fins a l’últim detall i, per fi, el veu erigir-se.

Tant de bo aconsegueixi amb l’alemany escriure una pàgina més, una gloriosa pàgina en la meva vida! Ningú se’n riurà, i si ho fa, amb la valentia que calgui, hom dirà: no et prenguis mai seriosament la malvolença dels altres. Enfila pel camí dret i aprèn alemany cada dia. Els missatgers de la paraula, de la comunicació estan aquí, en els llibres. No cal que el dimoni em digui: “Tibi dabo!”, prometent-me  or i diamants. Visc dins de les coordenades d’una gramàtica alemanya.

EL NEN GAVINA

─Tu rai, que tens un munt d’històries per explicar!

Ha recalcat, mentre parlava, que tinc molt per “escriure”.

S’ha estranyat que avui diumenge jo no anés a treballar a l’hotel.

He anat a la piscina a nedar aquest matí, i m’he trobat amb M., un veí d’escala, als vestuaris; tot d’una se m’ha apropat i hi ha entaulat conversa. Jo ni me n’havia adonat, que hi era. Feia molt de temps que no el veia. Les poques vegades que parlem és per telèfon: quan m’avisa que aviat hi haurà una reunió veïnal o quan s’ha oblidat de comprar ous o mantega i me’n demana per no haver de baixar al supermercat. Com si estirés d’un fil invisible entre els ulls del meu amic i els meus, he “recordat”. I faig això que no vull fer però que, ineluctablement, acostumo a fer: pensar. Jo només voldria fer-ho quan estic davant de l’ordinador.

M. s’acomiada i se’n va del gimnàs, i jo baixo les escales per banyar-me. Però ell ja ha obert l’aixeta dels records, el desllorigador. Automàticament, com quan torno enrere per evocar el caliu d’uns braços o un petó a la galta, o una floreta pels qui treballem a l’hotel, he “recordat” una mare i els seus tres fills al seu pas per la sala d’esmorzar, entre dos quarts de vuit i dos quarts d’onze. Cada dia, durant una setmana, farà ben bé tres anys.

De seguida, el fill més petit de tots va captar la meva atenció. Encongit, amb els peus al caire del seient, davant un bol amb iogurt i cereals, fitava la seva mare i després la seva mirada es perdia pel menjador, en l’infinit dels plats, tasses i gots. Un d’aquells matins, sense que ningú no s’ho esperés, només la mare i els dos germans, va començar a emetre un xerric, semblant al de les gavines quan saltironegen al moll o s’aventuren pels terrats. El mateix so.

La seva mare me’l va presentar: “El meu petit Bob”. Seguidament, va afegir: “No mira, no parla, no llegeix els gestos de la cara o de les mans dels altres. Per això, hem de potenciar allò que sap fer bé”. Bob està limitat pel nombre de coses que sap o vol fer. “Li vaig comprar una minicadena i després un piano. No sap tocar bé, però li agrada passar els dits per les tecles. Escolta Schubert, Beethoven i Mozart tothora”. A mi em fa l’efecte que és com si es posés “les ulleres” de músic i veiés la vida d’un altre color.

Després de nedar i deixar el gimnàs, he caminat fins a casa, i a cada passa que feia, de retruc, el nen gavina venia a envair el meu cervell.  Tant de temps que ha passat i continua viu en la memòria! Qui m’ho havia de dir? Puc inventar, imaginar, fantasiejar, si cal: el nen gavina viu a Miami; la seva mare també parla espanyol, fins i tot els seus germans, però Bob només parla un anglès molt rudimentari. Va a una escola especial a Coral Gables. Viatgen cada any per Europa i pels mateixos Estats Units; la seva mare vol que s’esbargeixi. Els seus germans, sovint, també el cuiden, quan la mare no és a casa. Tenen tres gossos i tres gats, que s’han quedat a casa amb el marit, que treballa en una multinacional i té pocs dies de festa; treballa de valent perquè a l’escola tinguin bona cura del seu petit Bob. Vet aquí tot el que aconsegueixo imaginar. I així podria estar-m’hi hores i hores. El nen gavina, és des d’ara, trama en el meu teler.

Ni el desig ni l’enamorament, tan incerts, falsos, frustrants. Pressento que el meu destí és un altre: explicar-me a través dels altres en les “cantarelles” i les imatges del passat que m’interpel·len. Si s’han incrustat en el meu cervell, vol dir que allò que puc contar és valuós. Que hi ha un filó. Que la feina a l’hotel em depara alegres sorpreses: com si tot el que escrigués fos “viu”, “real”, “versemblant”. Perquè la matèria de què estan fetes aquestes històries és d’experiència viscuda, fruit de l’observació.  Tinc una vida valuosa, em dic.

TRAICIÓN AL DESCONOCIDO

Desconozco su nombre, pero es igual: para escribir esta columna no hará falta saberlo.  Incluso saldré ganando, porque podré usar mi imaginación con más libertad que si pergeñara una crónica periodística. Para empezar mi relato, diré que casi cada mañana me lo encuentro en este bar, adonde acude, a la misma hora que yo, para hacer su descanso de las once. Se sienta en la mesa del fondo, la más apartada del mostrador, y se toma un cruasán y un café muy cargado y humeante (que intuyo que es ya el segundo del día) abstraído por las imágenes de la telenovela venezolana de la pantalla de televisión, encendida, casi perpetuamente, desde que el local abre hasta que cierra.  Allí, aislado de los demás, ni siquiera se percata de que lo observo. Yo no llamo jamás la atención, apoltronado, leyendo el periódico, como quien no quiere la cosa, en el rincón opuesto a él.

Trabaja como recepcionista en el hotel de la calle próxima al bar, a dos minutos de Las Ramblas, en pleno corazón de la ciudad. Lo he visto dirigirse a él, sin prisas, de vuelta de su descanso, en infinidad de ocasiones; lo he visto de pie, en la recepción, hablando con los nuevos clientes, las veces que paso por esa calle camino del metro, si tengo que hacer algún recado por el barrio. Intuyo que se gana bien sus honorarios. Quizá me esté precipitando: el que vaya bien mudado no signifique más que la obligación que le imponen sus superiores.

cafeLe noto un aire relajado en la mirada; parece sereno, feliz, mientras contempla la caja tonta. ¿Acaso se ha enamorado de la infeliz protagonista? Tiene un algo reservado, por debajo de su afabilidad, su sonrisa. Me hago infinidad de preguntas; tal es el defecto de que adolezco por ser periodista: ¿Vive cerca del hotel? ¿Está casado o está soltero? ¿Tiene un perro o un gato que lo espera, paciente, en su casa? ¿Viaja mucho? ¿Sale de fiesta por las noches y se llega hasta el Jamboree? A lo mejor esa sonrisa amable que muestra esconda más de un secreto que se irá con él a la tumba. No conozco apenas nada de su vida, más que lo que aparenta. No poseo ninguna certeza de cómo es su interior: por ello, invento, queriendo saciar mi  apetito y el del curioso que leyere.

Justo esta mañana, cuando se ha levantado, puntual, para pagar en la barra, no he podido contenerme. Me he acercado a él, como si fuera mi entrevistado, y le he dicho, con aplomo, con sutil fingimiento: “Sé quién es usted; lo conozco”. Él ni se ha inmutado y ha contestado: “Sí, lo sé”. Me he quedado sorprendido por la respuesta, altanera, soberbia. ¿Percibía él que lo observaba? ¿Intuye cuál es mi profesión?

Conjeturando, he llegado al meollo del tema: ¿y si todo esto no fuera más que un subterfugio para hablar de mí? Yo me comportaría, reaccionaría, como él, si trabajara de recepcionista en un tres estrellas. No deja de recordarme a mí: primero ligeramente, mientras asoma un rictus apacible en la cara, mientras sus ojos vidriosos se regocijan con la telenovela; luego, más profundamente, pronosticando, desprendiéndolo de las múltiples y deleznables capas de cebolla, y descubriendo, quizás, una ligera, imposible verdad. Ese egocentrismo es el mío, al fin y al cabo: el que observándolo, me esté hablando a mí. La única certeza de que dispongo es que soy incapaz de dejar de lado mi yo, incluso cuando observo al Otro.

Nunca acabaré de conocerme, ni acabaré  tampoco de conocerlo. No sabré de él ni de mí, porque todo esto, este tinglado llamado vida, en el fondo, es un verdadero misterio.  Y, a pesar de todo, lo reconozco: esto que hago puede tomarse por una traición a la verdad, o aun tener todos los visos de una venganza. ¿Contra quién? Una traición al desconocido. Lo traiciono cuando lo juzgo: me vengo de él, mientras invento. ¿Acaso tengo derecho a juzgarlo, a recomponer su figura mediante las piezas que vuelan por el aire? ¿Quién es él, en realidad? Le fabrico un mundo a mi medida (quizá no a la suya) que bien seguro  no le pertenece, porque me conviene, porque así descargo mis debilidades, mis miedos, mis inseguridades, observando al mismo tiempo los suyos, esos de que se compone pero que tanto esconde. Me identifico con él para no medir mi insignificancia, para ocultar por instantes mi pequeñez; como si, cuando me viera reflejado en él, mi desdicha, la tristeza de esta mañana gris y otoñal, fuera menor; como si, por instantes, dejara de sufrir. Todo lo proyecto en ese cuerpo ajeno a mí, que se vuelve más cercano, incluso, que la propia sombra. Él es mi espejo: soy él, al tiempo que soy yo. Lo traiciono o me vengo de él, una acción recíproca, finalmente.

DONDE TE LLEVE LA AVENTURA

Nunca he cazado leones en África (como Hemingway); nunca he participado en más de veinte maratones (como Haruki Murakami); ni mi padre me llevaba a ver combates de boxeo cuando era pequeño (como a Joyce Carol Oates). No ha sucedido nada extraordinario en mi vida, fuera de los límites de lo conmensurable. Sin embargo, puedo decir que esas experiencias las vivo indirectamente en mis novelas, en mis lecturas concentradas, en mis cursos de escritura, en mi plácido puesto de recepcionista y en las notas en color de los viajeros que llegan a Barcelona y, claro, se hospedan en el hotel.

Nada, aparentemente, impide que mi calma se disuelva. Estoy hecho, lo confieso, conformado de una pasta espesa de rutina, sin estridencias, sin grandes hazañas, a no ser por las pequeñas acciones que pueden llegar a ser grandes heroicidades como mejorar mi inglés, empeñado, una y otra vez, en aprobar el Proficiency. Yo ya expliqué en otra columna mis ansias por aprender idiomas con ayuda de los diversos diccionarios y novelas, de bolsillo, de primeras ediciones o de segunda mano, que forman mi anárquica biblioteca.

hotelLa aventura, pues, está en cualquier lugar. Pienso en mi siguiente novela, donde voy a urdir una red de relaciones en un hotel, utilizando como base mi experiencia de diez años de recepcionista. Sé que para escribirla tendré que cobijarme bajo la sombra de La montaña mágica, ejemplo de enumeración de vivencias del alma y del espíritu, de análisis intelectual y social, a fondo con las interioridades de los personajes. Intuiré, construiré mundos visibles a partir de los mundos invisibles porque, en definitiva, me gusta crear, fabular, tramar. No sé adónde me llevará finalmente la aventura, si me embarcaré por meandros o trazaré líneas rectas que vayan del pensamiento de un personaje a la acción de otro.

En todo caso, especularé mucho y les plantearé preguntas, hasta sentir sus respiraciones. Esa es la vida: interrogar y arriesgar lo arriesgable. Ir más allá de los límites naturales, las sombras de la realidad. No hace falta matar leones ni correr maratones ni asistir a combates de boxeo para vivir intensamente, para atrapar el sol en el cielo, cada mañana al despertar. Lo fascinante es no saber lo que aparecerá tras la esquina; ¿qué otra aventura mejor que la vida misma? Yo ya he dejado de soñar en la realidad y sueño, en cambio, en la ficción. Escribir novelas es la razón de mis días y el péndulo que me gobierna; es la aventura verdadera, la única posible para mí.