Archivo de la etiqueta: infantesa

RENAIXEMENT

Tot va començar amb un bagul de vímet que la mare i jo vam comprar una tarda llunyana al centre comercial Oasis de Sitges.  Allí hi vaig emmagatzemar totes les joguines, els llibres i quaderns, els àlbums de cromos, els matalassos de platja; fins la caixa de retoladors Staedtler. Hi posava allò que no podia encabir a la taula o als prestatges. Ara, aquell món està solcat per la desesperança: quan vam vendre l’apartament de resultes de la mort de l’àvia, el vam perdre de vista. Se’n recorda, la mare? Qui se’l va quedar? Per què no el vam salvar? Només ara, mentre escric aquesta columna sé que pertany a un altre o a ningú; que, ja definitivament, només resta en el record de la infantesa perduda.

Ara m’ho miro amb la distància que donen l’experiència i el pas dels anys, i em penedeixo de no haver-lo conservat. Aquell petit moble representava el món congelat dels onze o dotze anys, quan el vaig acariciar per primer cop, i hi vaig depositar el més preuat de mi. Però ja se sap: mentre tenim els objectes amb nosaltres, no els apreciem gaire; no ens adonem del seu valor sentimental fins que els perdem.

          Terreny fràgil, aquest de la memòria. Aquest bagul de vímet és part del Sitges interromput; és la platja, el mar, el paisatge de casetes amb les parets de calç. Són els carrerons amagats, l’església, la plaça de l’Ajuntament, la Festa Major amb els gegants, capgrossos i diables; són els matins de missa dominical i després esmorzar croissants calents, acabats de fer. Definitivament el bagul, motiu d’enveja de les ties i els cosins cada cop que venien al nostre apartament.

          Era meu, només meu, i no el volia compartir amb ningú més; potser és producte de l’egoisme del fill únic, que en diuen; ho ignoro. Queda dins de mi en un racó de la meva cambra, sota la finestra, al costat de la taula on tenia els papers i la màquina d’escriure. En aquella habitació vaig entomar els primers articles periodístics que mai no han vist la llum, guardats en arxius que, de tant en tant, no els tinc cap por i m’estimo rellegir. I molt abans, els diaris i revistes amb dibuixos guixats que imitaven la premsa que comprava la mare. Jo no sabia que només volia posar mots als mons insospitats que habitaven sota la pell: era la saba de periodista ben amagada, que feia milers i milers de circuits pel meu cos.

Allí, en la calma de les tardes estiuenques, cercava el silenci, el recolliment, l’entrega pacient del periodista, i el bagul m’hi acompanyava, formava part de la tripulació del meu viatge interior. Em concentrava, escoltava amb l’oïda atenta i amatent el soroll de les onades al lluny.  A vegades encenia el radiocasset i hi posava  música de jazz. O llegia una mica algun dels llibres que havia portat del pis de Barcelona. Tot plegat, m’agombolava, feia minvar el desassossec de la solitud: una illa enmig del brogit de les vacances. No tenia amics, però tenia els llibres, la música i, per què no?, el bagul. Ell era testimoni de tot el que es coïa a dins del meu caparró.

M’hi podria estar hores i hores recordant, amb aquestes miques de memòria involuntària que tornen a mi quan jo conjuro els déus perquè m’ajudin a tornar a aquell paradís ja perdut per sempre i que no m’avinc a oblidar. Les tretes de la maduresa no faran mai possible totalment el retorn; només un xic, amb l’emoció feble del pensament. El món de l’adult és ben bé un altre: troncs que s’apiloten a la foguera tardoral, matant a poc a poc els records, sense treva. Només ara, amb el sentiment vague puc recuperar alguna cosa de tot allò que la vida mateixa s’encarrega de desterrar: la infantesa que ja no pot viure en el present, perquè és impossible de fer-la renéixer amb tots els detalls, que la mateixa realitat es nega a donar-li aixopluc. Sé que el meu bagul de vímet viurà ja per una eternitat, en mi, perquè aquest sí que el puc recuperar, sense necessitat de vessar llàgrimes falses o vertaderes, però amb l’espurna de l’autenticitat, la puresa i l’embriaga matèria de què estan fetes les coses perdudes. Penso, per segons, si no és una entelèquia, un fals record, la pols emmagatzemada a un racó de la llar, allò que mai no s’esdevingué. I, aleshores, em dic que no, que és real, que aquell bagul va existir en els meus millors estius, vora mar.

AQUELLES FESTES D’ANIVERSARI

Vet aquí el somni recorrent de les meves darreres nits: dormia plàcidament i quan despertava vivia molt de temps després, deu anys si no m’erro. En realitat, tothom m’estava prenent el pèl; tothom em deia que vivíem en el 2026, i a penes havien transcorregut vuit hores, les del son. Però jo m’afanyava a preguntar-los: qui era el nou president? Qui havia guanyat un premi en les últimes convocatòries? Qui havia mort i qui havia nascut? No volia admetre que  m’havia perdut part de l’espectacle, dolç i amarg, de l’existència.

cumplePrecisament, em succeeix de forma semblant quan reculo i recordo moments d’infantesa que no són, ni de bon tros, tan llunyans com podria semblar de primer. Sembla com si hagués despertat després d’anar-me’n al llit tot sentint la música del Un, dos, tres, responda otra vez… No: han passat més de tres dècades i no sóc, no som els mateixos. Les hores del rellotge semblen haver anat a corre-cuita per encalçar l’edat adulta. Com en el somni, és com si només hagués passat una nit, dormint tant profundament com un bebè.

Aleshores em vénen els flaixos: les festes d’aniversari. Els  pares i mares dels nens del barri organitzaven les respectives celebracions a casa seva. Per un sol dia, el qui feia anys era el “príncep”, a qui tothom agombolava. Per un sol dia, s’omplia les mans i les butxaques de regals a canvi d’un berenar generós i suculent. Per un sol dia, també, era el centre de tot, era “important”. Tot i que, després, sempre hi havia algú que et destrossava les joguines tot just acabades d’estrenar. Això s’ha perdut.

Més val que tinguem bones experiències, perquè després puguem recordar-les serenament.  Si no pot ser, si més no “reconstruir-les” amb ajuda del record per pair bé el pastís de xocolata. Com tants d’altres afers, pertanyen, vulguem o no, al terreny del passat ja ben remot. Seria ridícul fer anys i rebre regals de nen petit. Com també penso que seria ridícul disfressar-se, dibuixar ninots i cantar les cançons amb la guitarra de les colònies d’estiu. En un poema meu, escric: Vam llençar orquídies a l‘aigua;/ oblidades, abandonades,/van quedar sota les onades:/ les nostres flors, olor de canyella,/ fruits de la innocència. Aquests versos simbolitzen els nostres primers passos, i la posterior decadència. L’ aigua salada del mar fa malbé qualsevol resta de puresa, mentre la nostra barca s’allunya de la platja: l’irremeiable ens crida.

La infantesa: la casa tancada, el taller on assagem. Enyorança: la meva pobra àvia preparant, fins ben entrada la mitjanit, les bosses de plàstic amb els caramels perquè els repartís a escola el dia següent. Els primers llibres, la primera bicicleta, els plumiers de ratlles blaves i blanques, amb el regle i l’escaire. Els llapis de colors Caran d’Ache. El món és més fugisser del que ens pensem. Però els records no es deixen governar i apareixen, de cop i volta. Podem reconciliar-nos-hi o no: és la nostra tria. Jo, què voleu que us digui? Prefereixo recordar les festes d’aniversari que matar la memòria. Un individu no vessa llàgrimes pel pas de la vida sinó que està orgullós de les coses bones que ha viscut.