Archivo de la etiqueta: interior

EL DESGLAÇ D’UN MÍSTIC

Discutir sobre art és, per aquest columnista, de ben segur, una de les experiències més grans que hagi pogut mai experimentar. Molt més que sobre literatura o filosofia: contemplar la “carn” de la pintura és ben immediata, en un sol cop d’ull. Antigament, aquesta feina la desenvolupaven uns quants; existien unes elits, i els artistes eren poc menys que profetes. Pintors que volien transmetre, percudir, arribar fins al moll dels nostres ossos. Això és el que m’inspira l’obra del pintor noruec Edvard Munch, que avui vull evocar. Un home que va dedicar tota la seva vida a la pintura, de qui alguns van afirmar que el gruix de la seva producció era trista i depriment i que seus quadres eren poc menys que esbossos. Matisem-ho.

Sí: Munch va pintar quadres com Malenconia, Ansietat o l’arxiconegut El crit (com si fos l’únic quadre pintat i conegut). No l’importava tant la perfecció del quadre, la fidedigna línia del cos, com  atraure l’element trasbalsador. Però va molt més enllà: el dramatisme de les escenes, i el món nocturn o la figura de la dona com a tema recurrents, cerquen, al cap i a la fi, fer-nos sentir una espiritualitat de la quotidianitat. Caldria establir més ponts cap al passat i reflexionar-hi una mica.

Parlar de Munch és albirar un horitzó llunyà. Parlar de Munch és abocar-se a la música de la desesperació, però també a la de l’alegria: hi ha una etapa dedicada als dies feliços, a la  joie de vivre. Parlar de Munch és colpejar fins a esquerdar el glaç del llac amb una maça: Munch va ser un dels últims místics de la modernitat. La tristesa: el desglaç interior de les obres de Munch en pintar-les i de nosaltres en contemplar-les. Ara, necessitem pintors com ell; viatjar a la modernitat per tornar a sadollar-nos la set del caos, de l’horror i del desencís. Els quadres turbulents ens ajuden a viure, ens enfronten amb els temes vitals i ens produeixen una veritable catarsi. Noruega queda molt lluny, potser, per a segons qui, però no per al qui vol sentir i commoure’s per emocions semblants, sense que importin les races ni les religions.

He escrit anteriorment sobre Picasso, Miró, Baselitz o Wifredo Lam, però en cap d’ells he trobat aquella força, aquella embranzida, aquella profunda torbació de l’ànima que he copsat en la mirada de Munch sobre els altres i sobre el paisatge; com un escalpel introduït en la pell, ben endins. La cara interior dels homes i de les dones que retratava. Picasso va ser també molt prolífic, encara més que Munch; el mestratge de Miró amb les seves constel·lacions, és evident, més enllà de la Nit estrellada de Munch; Baselitz va posar cap per avall la mirada de l’espectador;  i Wifredo Lam va  mostrar la deshumanització de l’home. Sí, tots comparteixen, com la major part dels artistes, trets en comú, en segons quins moments de la seva vida. Però els quadres de Munch són capaços de transmetre’ns tots o gairebé tots els estats d’ànim; fins a arribar-nos  a flor de pell. Va a l’interior, trenca el vidre, carcassa o capoll; ens hi transporta. Se sap compassiu i entén la solitud de l’home, abocat a la tragèdia de la malaltia i de la mort. Això va ser una fita  aconseguida per Munch i per no gaires més. Que la seva força ens acompanyi durant molt de temps.

EXILIO INTERIOR

Mis primeros y únicos escarceos en un grupo de teatro amateur, de eso hará ya más de diez años, darían para mucho más que una columna. Son un amalgama de protagonistas y secundarios, de folletos con tinta azul, de directores y de vodeviles. También los nervios, un cúmulo de burbujas estallando bajo la lengua; el olor a sótano de aquel viejo pantalón marrón; aquella camisa que nadie se molestó en planchar; y hasta el ardor del rímel en los  ojos, soportado estoicamente, de principio a fin del espectáculo. Ya no soy el que era antes, para bien o para mal, pero aún hoy puedo reproducir, sin demasiado esfuerzo, los latidos desacompasados en el pecho y luego la presión de los focos y la sempiterna presencia del público en la platea. Aunque estuviera en el camerino, podía escuchar su rumor, antes de empezar la función, antes de salir a escena.

teatroSin embargo, a pesar de que la sala estuviera llena, experimentaba la soledad una vez alzado el telón; soledad solo interrumpida por la entrada del compañero de reparto. En esos instantes, eran peligrosas las miradas de los espectadores, como dolorosas también podían ser posteriormente las opiniones de los críticos. Este no fue mi caso: no tuve nunca ningún problema con el público ni con los críticos, siempre generosos y entregados.

El actor parece como si estuviera totalmente expuesto a la gente, a mucha gente, pero no es del todo cierto. No se desnuda completamente y conserva una parte para sí: el inquieto león que anida bajo su piel. Se abstrae y se refugia en su pilosa coraza. Eso pertenece, tal vez, a un orden superior, está más allá de la sociedad; al final, se acaba convirtiendo en una especie de exilio interior, silencioso, pacífico.

Hay un instante en que el actor se desgaja por breves momentos de los demás y se olvida de que es el centro de la obra. Está ahí, pero también está más allá, en otro lugar: a la vez espacio interior y exterior, un abrirse tímidamente y un encerrarse en el misterio de su representación. Guarda consigo aquello que nadie nunca ha logrado usurparle, ya sean sueños o pensamientos, deseos o juicios, palabras o secretos. La aventura del artista es aquella porción de sí que silencia. La aventura es cerrar los ojos y abstraerse del mundo; mirar hacia dentro para no escuchar el martilleo de fuera. ¿No es todo ello el milagro, lo que constituye y define a todo cómico y por ende a todo ser, que lo dota de entidad, más allá de los demás, en un diálogo constante consigo mismo? Todos necesitamos, como en la vida, de ese exilio para seguir siendo, sin duda, nuestros mejores amigos.