Archivo de la etiqueta: jack lemmon

EL SOMRIURE DE MARILYN

He volgut, deliberadament, mirar enrere per arreplegar records; sé que encara sóc a temps de recuperar-los i si els encalço tindré moments efímers de felicitat. Montserrat Roig va escriure, en una pàgina memorable del seu dietari pòstum, amb la seva contundència verbal característica, que “escrivim sobre tot el que hem oblidat”. Viure és recordar. Tothom pot explicar la seva història, i fins i tot novel·lar-la, amb més o menys gràcia, mentre tingui memòria. Perquè no hem d’amagar que l’ oblit ens afebleix.

Marilyn Monroe
Marilyn  Monroe

Jo no vull oblidar allò que he viscut: els llargs estius a Sitges amb l’àvia; un llibret que vaig escriure als onze anys sobre el meu gos; l’esborronament en llegir el diari d’Anna Frank, encara ingenu; la sessió de El médico de su honra, de Calderón, amb la meva tieta; el somriure de la Marilyn Monroe, fent-me l’ullet sota capes de pintura serigràfica en una exposició antològica d’Andy Warhol a la fundació Miró; el desafiament a les regles religioses imposades, de la mà de Nietzsche… : no acabaria mai. Recordar és fer dringar campanes de vidre, sens dubte. Tot això després surt, en forma d’experiència literària, als meus articles, als meus llibres; a la conversa, també. Recordo allò que no sabia que havia oblidat; torno a llegir els llibres que vaig llegir, torno a escriure els llibres que vaig escriure. Aquesta és una de les bondats de l’escriptura; els escriptors hauríem de tenir present en els moments en què flaquegem, en què el treball feixuc ens balda i no sabem com continuar, que escriure dóna sentit a la vida a través del que recordem.

Així, el “subconscient col·lectiu” no es només compost de present, sinó també de passat i de futur. Com bé deia T. S. Eliot: “Temps present i temps passat / són, ambdós, presents en el temps futur / i el temps futur, contingut en el temps passat”. El cos n’és ple, a vessar, de literatura, història, de llocs comuns, de passat entendridor com el somriure de la Marilyn. Sóc amic llunyà d’aquells pintors o escriptors que he estimat contemplant o llegint, encara que ara no hi siguin, de cultura popular o més culta, tant fa. Recordo, escrivint, tot allò que no recordaria de forma més matussera, durant el dia a dia. No, escric o llegeixo per entendre, no només la meva veritat, sinó per comprendre, tot i que no les comparteixi, les veritats dels altres. El fotograma en blanc i negre, que creies que s’havia estimbat al fons de la memòria, reneix de sobte. Viure és tornar a veure una pel·lícula antiga. Sí: vull tornar a enamorar-me de la Marilyn quan toca el ukelele sota la mirada transvestida del Tony Curtis i del Jack Lemmon. Un món m’espera allà fora,  per ser rescrit i rellegit.