Archivo de la etiqueta: llibre

ABÚLIA ESTIUENCA

Si no tingués a l’abast el retruny de la ràdio, quan escolto una cançó popular fàcil de taral·lejar; si desapareguessin els titulars de la primera plana dels diaris, que m’animen a continuar llegint; si no tingués una biblioteca farcida de clàssics, tota l’energia negativa m’acabaria xuclant cap endins, fins a les clavegueres. No sobreviuria a la calor, aquesta que, diuen, és la causant de tots els nostres mals durant les vacances.

Sí, ja ho sé: és paradoxal que, a les llargues hores que ens regala l’estiu, que esperem eternament la resta de l’any, de cop i volta ens venci l’abúlia, l’absència de voluntat per fer coses… just quan més temps hi podríem esmerçar. Ironies de la vida! Per aquests camins de Déu hi hem transitat més d’una vegada cadascun de nosaltres. Tenir i no tenir ganes de fer res… on connaît la chanson…

Com se sol dir, no li desitjaria aquest mal ni al pitjor dels meus enemics. Jo m’he passat la primeria d’aquest mes de juliol enmig de la ciutat: la calor m’ofegava i m’ impedia sortir del cercle viciós. És aleshores que torno la mirada enrere, cap a les vacances d’infantesa a Sitges, arran de platja, amb la mare i amb l’àvia. Sense amics, els instants es feien lents. Escoltava els cassetes de Juan Luis Guerra i The Beach Boys. Des del balcó estant, albirava la costa i m’enlluernava el reflex diamantí del sol sobre la mar. Llegia molt a poc a poc, amb desgana. Ara fitava la contraportada, adés fullejava un volum primet… Va ser als onze anys quan, de cop, vaig passar dels llibres il·lustrats de El Vaixell de Vapor als llibres gruixuts amb molta lletra… I, tot i així, res. Res ni ningú no m’animava ni em feia tornar a la normalitat. Decididament, aquesta abúlia només l’he experimentada a l’estiu. Si algú bategés aquesta malaltia (petita, inofensiva, però a vegades malaltia virulenta) de ben segur que li donaria el nom d’ “abúlia estiuenca”, sí o no?

No és gens recomanable estar ensopit. Les ulleres, que portes des de fa molt, se t’entelen per acció de la humitat, i un es queda sense més ocupació que mirar com es mouen les busques del rellotge una i altra vegada. Prefereixo la tardor o l’hivern. Hi ha escriptors que aprofiten la treva de les vacances per escriure més i millor.  Jo dec ser un espècimen del fred: m’agraden els països nòrdics, passejar pels carrers quan plou, quedar amb els amics aixoplugat dins de les seves llars. I, en canvi, allò que diuen els  estrangers de nosaltres, allò que els fascina de Barcelona i de Catalunya en general, és que fem vida als carrers, de nit i de dia. Caminem a poc a poc, observant com cauen les fulles dels plàtans de la Rambla, fins que ensopeguem amb el bar amb les cerveses més barates de tota la ciutat. Sembla com si pintés un quadre a l’oli amb motius d’hivern.

Tornant a la realitat, sobre la tauleta de nit tinc, pendents: Aloma; El joc d’ulls, Tallats de lluna, Expiació, L’espiritual en l’art…. i una llarga tirallonga de volums meus o enduts en préstec de la biblioteca del barri. Són títols que, tard o d’hora, llegiré, perquè sé que m’esperen paraules que enamoren en comptes de ferir. Però ara no. No encara. S’escolen els minuts però no aconsegueixo que aquests autors de tanta anomenada m’interpel·lin. Llegeixo un tros i he de parar. És treballós i fatigant! L’abúlia estiuenca és dolorosa; espero sortir-ne del laberint molt aviat i tornar a ser el bon lector de costum.

ODA A ROMA I ALS POETES ITALIANS

Estic a Roma per primer cop, a començaments de febrer, i avui és un dia de pluja. No se m’acut cap altra cosa que entrar en una de les seves millors, més completes i més grans llibreries, La Feltrinelli; per no mullar-me, si més no. Em dirigeixo rabent fins a la secció de poesia, la que més m’estimo. Vaig regirant els volums, fent dansa amb els ulls per les prestatgeries. I acabo trobant una bella antologia de poetes italians del segle XX. Me la compro. Tenir l’antologia a les mans representa per a mi descobrir poetes desconeguts i tornar al plaer dels vells mestres: Penna, Saba, Quasimodo.  Ara em  fa l’efecte que la poesia italiana del Novecento és el perfum destil·lat de la claredat, de la puresa eixuta i de la força caleidoscòpica del paisatge tornassolat de l’antiguitat, fet paraula en un present més viu. I sembla que la màgia, el poder i la bellesa d’un llibre amb el qual no pensava ensopegar han conjurat el moment perquè, quan surto d’allà, ja ha parat de ploure.

Hi ha bassals pertot arreu, però! Però estic més content que un gínjol! Just a l’endemà se m’acaben les vacances; tothom afirmaria que és un bon colofó, després de visitar el sarcòfag dels etruscs, de veure una exposició d’Edward Hopper i d’haver voltat per aquí i per allà, com si fes una recerca arqueològica i anés a escriure una tesi doctoral sobre aquesta capital europea, de retorn a Barcelona. És una molla de pa en el camí meravellós d’en Polzet: un pas rere un altre, directe a l’ànima.

Ni París ni Nova York ni Lisboa: Roma té l’encant de la tradició i del temps de tardor. Té l’encant dels guies turístics que amb un més que correcte espanyol et porten pel Colisseu, pel Fòrum i per la Ciutat del Vaticà. Té l’encant d’allotjar-se en una hotel a prop de la residència del Papa. Mai no m’ha agradat la vida nocturna i per això em recollia cada dia a les vuit, i me’n tornava  a la meva habitació. (C’è come un dolore nella stanza…). Roma són moltes coses: Roma és una de les ciutats més antigues d’Europa. Roma és Villa Borghese i les escultures escapçades dels seus jardins. Roma és passejar vora els ponts, caminar i caminar; és, en fi, entrar un mezzogiorno a una trattoria i menjar un bon plat de gnocchi. Això és el que em demanava el cos i el que vaig acabar fent.

Tothom em deia que era ben maca, aquesta ciutat, però jo no m’ho creia. I, sens dubte, ha estat despertar, obrir bé els ulls i deixar-me emportar per l’olor de pizza i els drings dels tramvies. Fins al punt que m’agradaria viure-hi, ni que fos ni tan sols per uns quants mesos. O un any sencer, per què no? La Ciutat Eterna em parla a cau d’orella amb els versos de Marino Moretti: e a tratti con l’inutile bagaglio/partir per i paesi della nebbia… Sí, amb l’equipatge just per caminar i desfer-me de tot allò que em pesava. Un equipatge enmig de la boira.

Hi tornaré, tan aviat com pugui, quan reuneixi tots els diners que calguin. Res més que els meus poetes per dir adéu a una setmana llarga a Itàlia. Assaborir els versos d’Ungaretti: Lasciatemi cosí/come una/cosa/posata/in un/ angolo/ e dimenticata. Sí: a mi deixeu-me que em perdi pels carrers i places de Roma, en qualsevol racó, oblidat de tot i de tots, com si m’hagués perdut en el cor, en el centre, cap i casal del món. No necessito res més.

 

ELS NOSTRES MIRALLS

No sé si els meus lectors i lectores habituals s’aturen gaire quan llegeixen per contemplar, com si fos un paisatge enmig del no-res, la tinta diluïda en el mar de paper blanc. Perquè jo, sovint, quan llegeixo una novel·la, més enllà de seguir la història que s’hi narra, m’agrada fixar-me en les lletres, en els punts; gaudeixo, tot resseguint amb la mirada, de la forma de la Q, de la S o de la N. O de les dièresis i dels accents, emmotllats sobre la pàgina. És un plaer comprovar com, a més d’aprendre-hi, aconsegueixo acoblar-me completament amb el que tinc al davant; amb la narració, però també amb les paraules, amb la forma dels paràgrafs, com si es tractés d’una partitura musical. El món gira sempre, però podem fer que sigui meravellós si mirem detingudament la pròpia natura: els objectes i les persones representades, el que, en literatura, serien les imatges.

Saló dels miralls a Versailles

La passió per llegir amb els ulls té molt a veure amb el procés d’assimilació d’una llengua. Estudies amb la mirada els verbs, el vocabulari; vas construint frases, vas fent-hi provatures, unint paraules. Porta molts anys parlar i escriure correctament, sense resultar ni massa pedant ni massa agosarat. Tot comença captant els conceptes en el paper, per passar després a la parla. En moltes ocasions, m’he trobat que quan parlava anglès o francès, posem per cas, m’avorria sobiranament només de sentir-me. Potser, fins i tot, avorria l’altre per fer servir rimes internes o cacofonies; sí, m’hi trobava a desgrat. Arran d’aquestes experiències nefastes, he arribat a la conclusió que he d’anar amb  molta cura amb el llenguatge, que he de respectar la seva bellesa sense que xerriqui per manca d’harmonia. Tots hauríem de parlar com si fóssim poetes trobadors, manllevant expressions, assimilant-les i després incorporant-les en el discurs. Les llengües reflecteixen els nostres actes, no són innocents ni banals ni apartades de la gent. Són els nostres miralls, les nostres millors eines, el nostre millor passaport al món.

Molt aviat, en la meva adolescència, ja inconscientment però enormement, em desplaïa la manca de lèxic que sovint tenien els llibres que llegia. Ara, tant si agafo una novel·la en anglès com en català, exigeixo que l’autor hi posi taleia, que sigui variat i que empri el vocabulari més ric possible; que, naturalment, sigui ben escaient i no sembli fals o pedant. I ara m’adono, sense saber cap llengua oriental, que la llengua són dibuixos de lletres, i que la bellesa del text s’aconsegueix a partir de la seva sàvia combinació; d’ajuntar uns ideogrames amb uns altres, partint que tothom els coneix i pot jugar-hi lliurement; en el nostre cas, paraules. Al final, si hom s’hi decideix a donar el pas i escriure, només cal paper, llapis i moltes bones idees.

Sovint, els autors escullen un idioma diferent de l’après a escola o a casa, que utilitzaran quan siguin grans. Conrad, Nabokov o Brodsky, per posar tres casos palmaris, van passar-se a l’anglès. Per mi, que escric alternativament en català i en castellà, la tria bilingüe l’he feta després de llegir molt i d’assistir amb molt d’interès a les lliçons magistrals dels meus professors d’escola i de l’Ateneu, de seguir els seus consells i d’emmirallar-m’hi. Ells m’han desvetllat aquest meu interès tan viu per la llengua. Ara sé que les paraules que diem o escrivim delaten la nostra personalitat, el nostre tarannà. Sé, també, que la musicalitat s’adquireix amb el temps: des que gargotegem uns significants fins que som capaços d’ordenar-los en l’espai, construint un bon llibre. Tot va començar amb els ulls i acaba en el paper o en les cordes vocals.

ESPERANÇA DE L’ESPERA

Sempre he cregut que l’espera és absurda, inútil. I no ho és, necessàriament. Ahir a la tarda em vaig passar ben bé una hora pendent del timbre del carrer, sense moure’m de la pantalla de l’ordinador, esperant el llibre comprat a Internet que m’ havien d’entregar. Aviat vaig adonar-me, un cop va venir el carter, que havia valgut la pena no sortir de casa. És evident que quan encara no tenim a l’abast l’objecte dels nostres desigs, l’expectació fa que cobri un caire nou, que esdevingui una peça valuosa de museu enmig de l’avorrida quotidianitat. Acostumem a passar-ho millor en la preparació d’un viatge, diguem-ne, que en el viatge mateix.

BacoCrec que un llibre és com els bons vins, aquests que són rancis, d’antiga anyada. Acabat de sortir de la impremta, sovint, passa desapercebut. La seva vida, com gran part de les vides, és efímera. Però quan va passant el temps, quan algú l’ha llegit i escampa la notícia per les xarxes socials o entre els amics, quan comença a tenir crítiques favorables, aleshores guanya en qualitat. El gust del vi varia, i el del llibre també, si més no per un efecte psicològic. No perquè el llibre s’hagi esmenat mentre es reeditava. El qui hagi estudiat la “teoria de la recepció” i sigui tot un erudit en el tema, sabrà de què parlo.

Em va fer molta il·lusió poder, per fi, acariciar-lo, tenir-lo entre les meves mans. Pornografia i vestits de núvia, de l’escriptora barcelonina Gemma Lienas, aplega tot un seguit cròniques sempre des d’un òptica humana i feminista. Exquisides: me les he begut a glopades. No exagero si dic que regalaria el sou de tot un mes per haver-les escrit. M’agrada el seu estil planer, irònic, incisiu, quan escriu sobre un tema que ella coneix perfectament com és l’etern tema del patriarcat. Ja fa temps que llegeixo els llibres de la Gemma; hi sóc fidel perquè m’agrada aprofundir en l’obra dels autors i autores coneguts, més que no pas en els desconeguts, per no haver d’emmagatzemar en el cervell sabers sense solta ni volta.

Llegint el llibre, he arribat a la conclusió que la intel·ligència ha d’estar a favor, al servei de la vida, i no a l’inrevés. I que l’espera no té per què ser  negativa, sinó una inflexió, un anhel prorrogat, una sublimació a posteriori. L’ espera perquè les dones aconsegueixin drets paritaris, per exemple, només serà profitosa si serveix per esfondrar l’edifici pudent de la nostra societat i el reedifiquem, si serveix per reflexionar sobre les injustícies i ràpidament les combatem. Com bé deia el títol de la cançó de Manolo García: Nunca el tiempo es perdido.