Archivo de la etiqueta: llibres

GRAMÀTICA ALEMANYA

Sovint, mentre escric aquestes columnes, mentre el nas ensuma les paraules del record, se m’entelen els ulls. Estic ben sol amb la meva tristesa, inerme a la vall de la vida, bivaquejant, admirant els estels llunyans. Tinc comprovat que, si han transcorregut més de deu anys, la ment idealitza els fets passats. La malenconia comença a envair-me, a fer-se present, a atacar-me amb el seu agulló. L’aura màgica creix i creix, mentre un garbuix de males herbes s’instal·la al meu jardí, despietadament, salvatgement.

Una altra vegada, vull fer un pas enrere en el temps, parlar, no d’un estiu qualsevol, si no de l’estiu en què vaig començar a estudiar alemany a l’Escola Oficial d’idiomes. Recordo força bé com el professor pronunciava les paraules sympathisch i unsympathisch. Un conjunt de paraules simpàtiques i, un altre, d’antipàtiques. Gemüsesuppe era simpàtica; schrecklich, antipàtica. Eren el meu pa de cada dia. Les repetia nit i dia, davant la meva mare atònita, com si fos un boig que hagués canviat repetidament de camisa.

Encara no treballava a l’hotel, però ja estava assedegat de llengües, de literatura, d’art. Les ciències no feien per a mi. Només el miracle de les paraules d’aquells que van escriure obres immortals; la comunicació des de milions de quilòmetres per mitjà d’uns llibres que parlen, respiren, canten. Encara ara els escriptors són, per a mi, mendicants a la cort del rei Artur:  jo soc l’amo del castell i ells volen accedir-hi, convèncer-me de les excel·lències de l’ idioma.

Farà deu anys, molt després del curs d’estiu, furgant llibres, per entre les parades de segona mà del Mercat de Sant Antoni, vaig ensopegar amb una gramàtica alemanya, pràcticament nova de trinca. Em molesta que els llibres estiguin rebregats i fets malbé. No suporto més subratllats que els meus, més taques olioses que les meves, més mans que caminin per les pàgines que les meves. No n’era el cas.

Aleshores no vaig ser conscient que aquest manual em salvaria. Aquests dies de calor excessiva, sense res més a fer, per combatre l’avorriment, la desempolsego, me l’enduc a totes bandes, al metro, a l’autobús, al jardí de l’Ateneu: és el meu vademècum perfecte. No necessito anar a classe, ni necessito professor, ni companys amb qui parlar. Cal, només, que estudiï tot allò que necessito per a l’hotel.

No vull defallir davant les conjugacions, les preposicions, les declinacions. De vegades, les trobo dolces; d’altres, massa fredes, dures, eixutes. A còpia, però, de llegir i llegir, puc arribar a fer meves les frases, les olors i els colors de la llengua alemanya. Tornar a Goethe, a Novalis, a Thomas Mann. No és cap condemna a mort: és revifar. L’alegria de l’arquitecte que ha dissenyat l’edifici fins a l’últim detall i, per fi, el veu erigir-se.

Tant de bo aconsegueixi amb l’alemany escriure una pàgina més, una gloriosa pàgina en la meva vida! Ningú se’n riurà, i si ho fa, amb la valentia que calgui, hom dirà: no et prenguis mai seriosament la malvolença dels altres. Enfila pel camí dret i aprèn alemany cada dia. Els missatgers de la paraula, de la comunicació estan aquí, en els llibres. No cal que el dimoni em digui: “Tibi dabo!”, prometent-me  or i diamants. Visc dins de les coordenades d’una gramàtica alemanya.

CONTRA LA CLAUSTROFÒBIA

Només em passa en certes ocasions, i només quan el metro va molt ple i encara em queden un parell d’estacions fins al meu destí final. Em penso que no podria estar-me un dia sencer allà dalt, en un avió intercontinental, encara que, qui sap?, amb una mica de sort, algun dia, gràcies a un nou antídot, seré capaç de vèncer aquesta malaltia aparentment innòcua: la claustrofòbia.

He arribat a una solució gens desesperada, crec jo, de persona raonable. Per tal de no cedir davant la seva amenaça, em dedico a recuperar veus interiors, a omplir el cervell de papallones que he caçat prèviament. Quines veus? Doncs les que recordo haver llegit algun cop, sobretot els darrers dies. Amb certa recança per haver llegit i tancat els llibres, em dedico a reproduir, a tornar a pensar aquestes paraules, frases i paràgrafs (Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner…) que m’han deixat una marca d’aigua interior, establint la distància necessària amb el món que m’ envolta. I m’ adono que la meva afició principal, ara per ara, serà emmagatzemar-hi veus; potser el meu instint vulgui amagar-me de la meva hiperestèsia. No hi ha res com llegir.

metroConstato l’evidència que la paraula més comuna en tots aquests llibres és “vida”. Me la trobo molt sovint, com qui no vol la cosa, tal vegada perquè és el mot més important per a nosaltres lectors i per als escriptors. M’agrada reconèixer les empremtes damunt el paper en blanc, que “vida”, “mort”, “ amor”, “primavera”, “somni” o “camí” m’interpel·lin i em facin viure una altra vegada, com si m’ hagués ofegat en la piscina de la claustrofòbia i ara surés en l’aigua. Al metro, emmirallant-me en els vidres d’ulleres alienes, repasso mentalment aquests mots que els autors han volgut cedir-me, en el breu retorn de la feina.

Aquestes veus em nodreixen, em provoquen que vulgui llegir i rellegir el mateix llibre, per diferenciar-les del garbuix frívol del món. M’he ensinistrat de tal forma que, quan tot just començo a llegir un altre volum d’un autor que ja és vell conegut, en distingeixo les seves petjades dactilars, els ulls que em fiten tranquils o astorats. Em dic: ja no m’ esvararé quan m’ ofegui. Oblidaré, així, que estic a centenars de metres sota terra, amb el desconegut que put a suor i la dona grassa que m’empeny cap a la porta. No, no cauré en la trampa: el do de la paraula em salvarà. No es tracta de fer jocs metaliteraris, ni sermons enmig del desert, ni escriure pamflets revolucionaris. No, no, res d’això. Fins i tot és més senzill: deixar-se endur per aquestes veus que em diuen que sí, que darrera el teló vellutat hi ha alguna cosa que és capaç de justificar la nostra existència, que portem a dins des dels primers balbuceigs.