Archivo de la etiqueta: memoria

RENAIXEMENT

Tot va començar amb un bagul de vímet que la mare i jo vam comprar una tarda llunyana al centre comercial Oasis de Sitges.  Allí hi vaig emmagatzemar totes les joguines, els llibres i quaderns, els àlbums de cromos, els matalassos de platja; fins la caixa de retoladors Staedtler. Hi posava allò que no podia encabir a la taula o als prestatges. Ara, aquell món està solcat per la desesperança: quan vam vendre l’apartament de resultes de la mort de l’àvia, el vam perdre de vista. Se’n recorda, la mare? Qui se’l va quedar? Per què no el vam salvar? Només ara, mentre escric aquesta columna sé que pertany a un altre o a ningú; que, ja definitivament, només resta en el record de la infantesa perduda.

Ara m’ho miro amb la distància que donen l’experiència i el pas dels anys, i em penedeixo de no haver-lo conservat. Aquell petit moble representava el món congelat dels onze o dotze anys, quan el vaig acariciar per primer cop, i hi vaig depositar el més preuat de mi. Però ja se sap: mentre tenim els objectes amb nosaltres, no els apreciem gaire; no ens adonem del seu valor sentimental fins que els perdem.

          Terreny fràgil, aquest de la memòria. Aquest bagul de vímet és part del Sitges interromput; és la platja, el mar, el paisatge de casetes amb les parets de calç. Són els carrerons amagats, l’església, la plaça de l’Ajuntament, la Festa Major amb els gegants, capgrossos i diables; són els matins de missa dominical i després esmorzar croissants calents, acabats de fer. Definitivament el bagul, motiu d’enveja de les ties i els cosins cada cop que venien al nostre apartament.

          Era meu, només meu, i no el volia compartir amb ningú més; potser és producte de l’egoisme del fill únic, que en diuen; ho ignoro. Queda dins de mi en un racó de la meva cambra, sota la finestra, al costat de la taula on tenia els papers i la màquina d’escriure. En aquella habitació vaig entomar els primers articles periodístics que mai no han vist la llum, guardats en arxius que, de tant en tant, no els tinc cap por i m’estimo rellegir. I molt abans, els diaris i revistes amb dibuixos guixats que imitaven la premsa que comprava la mare. Jo no sabia que només volia posar mots als mons insospitats que habitaven sota la pell: era la saba de periodista ben amagada, que feia milers i milers de circuits pel meu cos.

Allí, en la calma de les tardes estiuenques, cercava el silenci, el recolliment, l’entrega pacient del periodista, i el bagul m’hi acompanyava, formava part de la tripulació del meu viatge interior. Em concentrava, escoltava amb l’oïda atenta i amatent el soroll de les onades al lluny.  A vegades encenia el radiocasset i hi posava  música de jazz. O llegia una mica algun dels llibres que havia portat del pis de Barcelona. Tot plegat, m’agombolava, feia minvar el desassossec de la solitud: una illa enmig del brogit de les vacances. No tenia amics, però tenia els llibres, la música i, per què no?, el bagul. Ell era testimoni de tot el que es coïa a dins del meu caparró.

M’hi podria estar hores i hores recordant, amb aquestes miques de memòria involuntària que tornen a mi quan jo conjuro els déus perquè m’ajudin a tornar a aquell paradís ja perdut per sempre i que no m’avinc a oblidar. Les tretes de la maduresa no faran mai possible totalment el retorn; només un xic, amb l’emoció feble del pensament. El món de l’adult és ben bé un altre: troncs que s’apiloten a la foguera tardoral, matant a poc a poc els records, sense treva. Només ara, amb el sentiment vague puc recuperar alguna cosa de tot allò que la vida mateixa s’encarrega de desterrar: la infantesa que ja no pot viure en el present, perquè és impossible de fer-la renéixer amb tots els detalls, que la mateixa realitat es nega a donar-li aixopluc. Sé que el meu bagul de vímet viurà ja per una eternitat, en mi, perquè aquest sí que el puc recuperar, sense necessitat de vessar llàgrimes falses o vertaderes, però amb l’espurna de l’autenticitat, la puresa i l’embriaga matèria de què estan fetes les coses perdudes. Penso, per segons, si no és una entelèquia, un fals record, la pols emmagatzemada a un racó de la llar, allò que mai no s’esdevingué. I, aleshores, em dic que no, que és real, que aquell bagul va existir en els meus millors estius, vora mar.

DE NUEVO, ENTRE FOTOGRAFÍAS

En uno de los cajones de mi escritorio guardo celosamente álbumes, mapas, prospectos de exposiciones, programas de obras de teatro, como si fuera un archivero de la Biblioteca Nacional al que le hubieran encomendado el inventario y almacenaje de los papeles de su estudio. Esta tarde, mientras buscaba y rebuscaba en ellos, di con un tríptico, el del artista estadounidense Sol Lewitt en la Fundació Tàpies de Barcelona en el verano de 1994. Y he rememorado, a pesar de cuanto ha llovido, he reproducido en mi cuerpo el ritmo de mis pasos mientras deambulaba por las distintas salas, la distancia que mantenía frente a los cuadros, la contemplación de aquellas obras minimalistas en contraste con el blanco impoluto de las paredes; la fascinación por recorrer un territorio virgen, la primera muestra de la Fundació Tàpies a la que acudía.

fotosAsí, he vuelto a vislumbrar entre las fotografías del cajón, como de refilón, como para no sucumbir, como para no comprometer mis sentidos, en este verano que ya termina, el de las Olimpiadas de Río, las otras, las mías, las de la Barcelona de 1992. Y he salido algo tocado: he reconocido a nuestros medallistas, con la constatación de que ni ellos ni yo somos los jóvenes de entonces. Me ha entristecido  sobremanera, como observador y protagonista de aquellos días, contemplar de nuevo la foto en el podio del mediofondista  Fermín Cacho en los 1500 m, o la del nadador Martín López-Zubero en 200 m espalda. Qué afortunados que fuimos al vivir aquello. Ahora, a quien más y a quien menos, nos asoman las arrugas, acusamos sin remedio el paso de los años. Ahora es inevitable pagar el precio por vivir una segunda juventud, el largo preludio del fin de nuestras humanas fuerzas. Ni ellos pueden emular su victoria, ni yo puedo volver a ser el muchacho ingenuo de trece años que observaba atónito a su alrededor, sin entender apenas lo que la vida tenía a bien ofrecerle. Aquel verano idílico del pasado es capítulo acabado. Debo afanarme en buscar otros “paraísos”, si esto es posible, pues a veces da la sensación de que solo aquel fue glorioso y verdadero.

Pienso en todo esto mientras camino por el parque, rumbo a la biblioteca, mientras observo a los demás, extraños que, en ocasiones, se tornan seres cercanos, vivos. Me gusta “mezclarme” con el mundo, tanto con los seres de carne y hueso (los que pasean a su Beegle, los enamorados frente al surtidor de la fuente, los jugadores de voleibol en esta tarde de septiembre), como con los etéreos, los de las fotografías que he contemplado antes de salir a la calle. No hago más que atrapar espejismos de realidad. Ellos o los fantasmas del pasado: al final, resultan formar parte de un álbum de la mente, del espíritu y, el revelado, un tiempo de exposición lento, largo, demorado. Se imprimen en mí como la rosa tatuada en la espalda de la chica que espera paciente cada mañana delante de mí, en la cola de la panadería. Aquello que parece que fue ayer, mis recuerdos, sin duda el viento de la desmemoria lucha por borrarlos. No debo ceder: si espero conservar mis caprichos, mis ilusiones en la pila del revelado, tengo que partir del fondo oscuro y pesado de la memoria. Son míos, hasta el final. Un pozo lleno de piedras, espíritus aparecidos gracias a un santero o muñecos de ventrílocuos que de pronto me hablan sin ni siquiera haberles concedido la palabra.