Archivo de la etiqueta: mirada

ROSES I ESPINES

A les primeries del segle XX, la Història de l’Art va viure el revifament de l’autoretrat de l’estirp de Rembrandt, el preludi de l’expressionisme, el recer on abocar la forta personalitat dels creadors. Com l’obsessió per retratar-se del pintor vienès Egon Schiele. A cavall entre dos segles, Schiele va arribar a una plena maduresa pictòrica, estroncada amb la mort als vint-i-vuit anys a conseqüència de la grip espanyola de 1918. Schiele creia, pensava, o se sabia, dotat d’una profunda “missió artística”. La seva obra respira i es debat entre els somnis, el maremàgnum dels cossos i les contorsions de l’ànima. Missatges tèrbols dins de les nines dels ulls, en les mans convulses, en els colors llampants dels vestits: són aquestes, i no unes altres, les seves empremtes digitals.

El seu isolament, d’altra banda un mal necessari per a tot bon artista, era màxim. Quan la seva mare va convertir-se, de la nit al dia, en cap de família arran de la mort del marit, Schiele va patir la seva enorme crueltat. Com un fantasma, el perseguia. Li va destarotar la seva plàcida existència, i això els va distanciar força. A més, les desavinences amb algunes dones, amb les quals s’hi va casar o hi va viure, el van acabar d’ensulsir. Els seus quadres traspuen veritat humana, toquen de peus a terra; són les espines que li punxaven els dits, fets poesia, roses per a la contemplació.

          Per parlar del desvari, del desarrelament, de la ment alhora problemàtica i prolífica, hom podria haver triat Van Gogh, Munch, Emil Nolde o qualsevol pintor expressionista del període d’entreguerres, a la mort de Schiele. Però precisament Schiele s’avé a la fragilitat, el turment i alhora la recerca de l’alegria, si més no artística i estètica, que envolten els artistes i els pintors per antonomàsia. El seu vessant autobiogràfic ens desvetlla la seva genialitat fins a esdevenir ell mateix un altre Narcís. Les petjades arriben a reflectir-se en un mirall, el nostre mirall a la fi, quan ens l’apropiem amb la mirada, quan l’interioritzem, quan veiem les seves litografies en un llibre o en el museu. És la cal·ligrafia dels seus quadres: com si dialogués amb nosaltres i, alhora, conversés amb si mateix. El jo del present i el jo del passat, posats a prova.

Això em recorda a l’ evolució de la meva pròpia grafia, des que no feia servir l’ordinador i escrivia a mà per trobar els trets propis fins ara. Els quaderns que encara conservo de l’etapa escolar i adulta fan palesa aquesta evolució: primer, una lletra ben rodona; després, més allargassada. Només ara en sóc conscient. Per què ha canviat?, em pregunto ara constantment. I em contesto que, potser, és una evolució natural que tothom o quasi tothom experimenta al llarg de la vida. Ara sóc un altre, vet aquí. Els artistes innoven; no es queden congelats en la rialla, la tristor o l’èxtasi que respiren les paraules i les pinzellades. Aquests quaderns polsosos són la matèria primera que ara mateix deixa entreveure la infantesa perduda, o la muntanya dels desitjos no acomplerts, o el brogit de la vida universitària. Quantes coses s’hi desvetllen per mitjà de la cal·ligrafia! Igualment passa amb la pintura. La forta personalitat turmentada de Schiele es veu reflectida, primer, en els retrats verticals de mans ossudes, tensades i fràgils fins al límit, dels retrats de nus; i després, de forma força diferent, en retrats més benèvols, menys melancòlics: com la parella abraçada entre llençols rebregats o la dona asseguda amb la brusa verda sense mànigues.

Egon Schiele va crear un món sense mai edulcorar-lo, una “cal·ligrafia” menys o més harmònica. Mira de no punxar-te amb les espines quan compris les roses que ara t’encarrego! Mira, marrec, de gaudir de l’olor a camp segat dels seus pètals! Mira de viure consolat per la seva bellesa! Això és el que ens diuen els retrats d’Schiele; ens interpel·len per salvar la inabordable amargor de la vida. Com hagués estat la seva obra posterior? No ho sabrem mai. No importa tampoc: queda la seva obra acabada per alegrar els nostres ulls, reflex del seu interior, més convuls o més tranquil, que només ell podia pintar  i que només nosaltres, un segle després, podem i hem d’ admirar amb tota la seva fecunda força.

ALMA CANARIA (2)

No está nada mal pagar quince euros para que te lleven en una Zodiak desde el Corralejo hasta la Isla de Lobos, ida y vuelta. Es mucho lo que hay que agradecer a los dioses: sus aguas, limpias y lozanas; unos tímidos delfines, que avistamos cerca de la costa, que daban piruetas con una señal de la mano; sus riscos de piedra volcánica; el faro en el extremo norte; la armonía, en fin, de la escasa fauna en un lugar abandonado de la mano de Dios que te acoge para no soltarte jamás.

img_0146Las horas son más largas en vacaciones, y suena contradictorio, pues si se pasan agradablemente uno diría que vuelan. Pero no: están bien aprovechadas y las vidas de todos y cada uno discurren con alegría y sencillez. Me encuentro al paso con el italiano, el sueco, el alemán, el finés y el holandés errante, y con ellos hablo un poco (puesto que soy políglota, y lo digo sin afán de vanidad), y su simpatía ilumina partes de mí que creía dormidas, ya enterradas. Tenía infinitas ganas de bañarme, de leer una novelita sencilla, de buenos sentimientos, acurrucado con mi toalla frente al mar, frente a las olas que iban a morir a mis pies, una mañana de sol en la isla de Lobos. El viento atlántico, subtropical, me ha traído hasta aquí, me ha regalado la melodía de una guitarra española y he disfrutado con la paella sabrosa con mejillones y langostinos del mar majorero. Como el pintor paisajista, voy tomando apuntes en mi libreta  rayada, que guardo siempre en la mochila, sobre la marcha, sin prisas, en este lugar donde el tiempo se detuvo hace muchas lunas: mis dos columnas canarias vienen de ahí.

Se me están acabando los días de asueto, y lo último que desearía es abandonar estas tierras que tan bien me han acogido. Como cualquier otro vagabundo (pues así me considero: un simple vagabundo), su visión ha  transformado en algo mi carácter, se ha apropiado siquiera de un trozo de tierra de su terreno agreste; se ha imprimido en mis pupilas. Seguramente, quien se encuentre conmigo los próximos días lo captará en el brillo de mi mirada. Se ilumina todo uno, y luego queda patente en los ojos: el regocijo del sol sobre las aguas que chocan, sobre mi cuerpo, que adquiere, de esta forma, otra textura, otra música. No hay secretos de ningún tipo para el que sabe y está acostumbrado a andar por los caminos polvorientos machadianos, el que gusta de hablar con todos, conocidos y desconocidos, aquí y allá; el que aprovecha su tiempo y soporta el viento de cara con humildad y resignación. Fuerteventura ya no es la misma después de que este vagabundo la haya recorrido de punta  a punta, de Corralejo a Morro Jable, a bordo de guaguas.

He vislumbrado el alma canaria durante mi viaje, que mañana toca a su fin: cara a cara ante la belleza de lo desconocido, en las islas y con sus aldeanos. Soy yo, pero también soy otro. Ahora que mis pupilas han absorbido el azur del mar, ahora que he captado tan profundamente como he podido el deje de los majoreros y conejeros, ahora que se diría que he expiado todos y cada uno de mis pecados, puedo respirar y  decir: soy un hombre renovado al haber imprimido mis huellas sobre la arena, antes de que las olas del mar las borraran.

Es lo que necesitan los simpáticos nórdicos y lo que necesitamos nosotros también, los habitantes de la península: un poco de calma y nado revitalizante. Nos declaramos en huelga absoluta: no queremos ni el hielo, ni la nieve, ni el frío. Hemos venido hasta aquí para poner pies en polvorosa de la gran ciudad, para sobrellevar mejor el invierno que pronto caerá, si no se ha adivinado ya, sobre nuestras cabezas. El invierno, que desconoce cómo es el alma canaria.  Este calor se adhiere a la piel del urbanita que soy y me ayudará cuando vuelva a Barcelona. Espero que los dioses sean benignos conmigo; no digo nada más, no fuera que se estropeara la función.