Archivo de la etiqueta: montserrat roig

MR. RODOREDA O TRADUÏT A L’ANGLÈS

Enguany, no; aquests últims dies de l’any, ell no ha vingut a Barcelona i jo no pensava que me l’enyoraria tant; tant de bo que hi fos, perquè m’hagués estimat conversar amb ell. Sense saber com ni per què, les nostres ànimes, amb el temps, s’havien fet amigues; còmplices, si més no. Ell, un home jubilat, d’una edat incerta, anglès de Londres, llargarut i prim com un filaberquí, amb els cabells blancs i esbulladissos. Venia, a l’hotel on treballo de recepcionista, cada Nadal, per Sant Esteve. Ell seria un passavolant més, un altre visitant de la nostra ciutat, si no fos perquè compartia amb mi la fal·lera de llegir.

RodoredaEll deia que era massa gran per aprendre català, que ja era massa tard. Tot i així, demostrava un interès extraordinari per la nostra cultura: sempre, cada dia de les seves vacances, baixava al menjador a les nou del matí, indefectiblement, amb un parell de llibres sota el braç. Qui ho hauria dit: traduccions al anglès de la Rodoreda, de Montserrat Roig i de Jaume Cabré. Per mi, s’havia convertit en Mr. Rodoreda, ja per sempre. El vaig batejar així, afectuosament, sense que ell mai no ho sabés. La resta de companys de l’hotel sí, no me’n amagava, de preguntant-los: que vindrà enguany Mr. Rodoreda?

Mr. Rodoreda no ha vingut, i els meus companys no entenen la meva tristor i arrufen el nas. No amago el meu deler de reveure’l: els seus ulls blau cel entendridors encara els albiro des de la distància, els mateixos que planaven pels llibres oberts mentre esmorzava. Els mateixos que establien comunió directa amb uns noms comuns, vet aquí: Gràcia, Plaça del Diamant, Eixample… La Barcelona que traspuava, certament, de les lectures atentes, nostàlgiques o felices, dels autors que Mr. Rodoreda llegia a l’hotel. Qui sap si feia seves les obsessions d’aquests escriptors barcelonins, el paisatge urbà que la gent forana només és capaç de copsar a partir de les traduccions.

Jo em pregunto: hauran traduït bé a la Rodoreda, a la Roig, a en Jaume Cabré? Bategarà l’alè de la quadrícula de l’Eixample, la vista de la ciutat des del Parc Güell? Espero que sí: en qualsevol cas, el senyor que podria ser el meu avi, l’entranyable ombra que vagarejava per l’hotel els dies de vacances nadalenques, no l’he tornat a veure. Que és mort? Potser no, potser aquest Nadal s’haurà quedat al Londres fred i rúfol, i encara hi ha l’esperança que torni l’any que ve. Mr. Rodoreda, sense família, sense poder celebrar el Nadal com cal. Per això venia a l’hotel amb tants llibres, els seus companys en l’últim tram del viatge. A fe que sí.

EL SOMRIURE DE MARILYN

He volgut, deliberadament, mirar enrere per arreplegar records; sé que encara sóc a temps de recuperar-los i si els encalço tindré moments efímers de felicitat. Montserrat Roig va escriure, en una pàgina memorable del seu dietari pòstum, amb la seva contundència verbal característica, que “escrivim sobre tot el que hem oblidat”. Viure és recordar. Tothom pot explicar la seva història, i fins i tot novel·lar-la, amb més o menys gràcia, mentre tingui memòria. Perquè no hem d’amagar que l’ oblit ens afebleix.

Marilyn Monroe
Marilyn  Monroe

Jo no vull oblidar allò que he viscut: els llargs estius a Sitges amb l’àvia; un llibret que vaig escriure als onze anys sobre el meu gos; l’esborronament en llegir el diari d’Anna Frank, encara ingenu; la sessió de El médico de su honra, de Calderón, amb la meva tieta; el somriure de la Marilyn Monroe, fent-me l’ullet sota capes de pintura serigràfica en una exposició antològica d’Andy Warhol a la fundació Miró; el desafiament a les regles religioses imposades, de la mà de Nietzsche… : no acabaria mai. Recordar és fer dringar campanes de vidre, sens dubte. Tot això després surt, en forma d’experiència literària, als meus articles, als meus llibres; a la conversa, també. Recordo allò que no sabia que havia oblidat; torno a llegir els llibres que vaig llegir, torno a escriure els llibres que vaig escriure. Aquesta és una de les bondats de l’escriptura; els escriptors hauríem de tenir present en els moments en què flaquegem, en què el treball feixuc ens balda i no sabem com continuar, que escriure dóna sentit a la vida a través del que recordem.

Així, el “subconscient col·lectiu” no es només compost de present, sinó també de passat i de futur. Com bé deia T. S. Eliot: “Temps present i temps passat / són, ambdós, presents en el temps futur / i el temps futur, contingut en el temps passat”. El cos n’és ple, a vessar, de literatura, història, de llocs comuns, de passat entendridor com el somriure de la Marilyn. Sóc amic llunyà d’aquells pintors o escriptors que he estimat contemplant o llegint, encara que ara no hi siguin, de cultura popular o més culta, tant fa. Recordo, escrivint, tot allò que no recordaria de forma més matussera, durant el dia a dia. No, escric o llegeixo per entendre, no només la meva veritat, sinó per comprendre, tot i que no les comparteixi, les veritats dels altres. El fotograma en blanc i negre, que creies que s’havia estimbat al fons de la memòria, reneix de sobte. Viure és tornar a veure una pel·lícula antiga. Sí: vull tornar a enamorar-me de la Marilyn quan toca el ukelele sota la mirada transvestida del Tony Curtis i del Jack Lemmon. Un món m’espera allà fora,  per ser rescrit i rellegit.