Archivo de la etiqueta: música

EL NEN GAVINA

─Tu rai, que tens un munt d’històries per explicar!

Ha recalcat, mentre parlava, que tinc molt per “escriure”.

S’ha estranyat que avui diumenge jo no anés a treballar a l’hotel.

He anat a la piscina a nedar aquest matí, i m’he trobat amb M., un veí d’escala, als vestuaris; tot d’una se m’ha apropat i hi ha entaulat conversa. Jo ni me n’havia adonat, que hi era. Feia molt de temps que no el veia. Les poques vegades que parlem és per telèfon: quan m’avisa que aviat hi haurà una reunió veïnal o quan s’ha oblidat de comprar ous o mantega i me’n demana per no haver de baixar al supermercat. Com si estirés d’un fil invisible entre els ulls del meu amic i els meus, he “recordat”. I faig això que no vull fer però que, ineluctablement, acostumo a fer: pensar. Jo només voldria fer-ho quan estic davant de l’ordinador.

M. s’acomiada i se’n va del gimnàs, i jo baixo les escales per banyar-me. Però ell ja ha obert l’aixeta dels records, el desllorigador. Automàticament, com quan torno enrere per evocar el caliu d’uns braços o un petó a la galta, o una floreta pels qui treballem a l’hotel, he “recordat” una mare i els seus tres fills al seu pas per la sala d’esmorzar, entre dos quarts de vuit i dos quarts d’onze. Cada dia, durant una setmana, farà ben bé tres anys.

De seguida, el fill més petit de tots va captar la meva atenció. Encongit, amb els peus al caire del seient, davant un bol amb iogurt i cereals, fitava la seva mare i després la seva mirada es perdia pel menjador, en l’infinit dels plats, tasses i gots. Un d’aquells matins, sense que ningú no s’ho esperés, només la mare i els dos germans, va començar a emetre un xerric, semblant al de les gavines quan saltironegen al moll o s’aventuren pels terrats. El mateix so.

La seva mare me’l va presentar: “El meu petit Bob”. Seguidament, va afegir: “No mira, no parla, no llegeix els gestos de la cara o de les mans dels altres. Per això, hem de potenciar allò que sap fer bé”. Bob està limitat pel nombre de coses que sap o vol fer. “Li vaig comprar una minicadena i després un piano. No sap tocar bé, però li agrada passar els dits per les tecles. Escolta Schubert, Beethoven i Mozart tothora”. A mi em fa l’efecte que és com si es posés “les ulleres” de músic i veiés la vida d’un altre color.

Després de nedar i deixar el gimnàs, he caminat fins a casa, i a cada passa que feia, de retruc, el nen gavina venia a envair el meu cervell.  Tant de temps que ha passat i continua viu en la memòria! Qui m’ho havia de dir? Puc inventar, imaginar, fantasiejar, si cal: el nen gavina viu a Miami; la seva mare també parla espanyol, fins i tot els seus germans, però Bob només parla un anglès molt rudimentari. Va a una escola especial a Coral Gables. Viatgen cada any per Europa i pels mateixos Estats Units; la seva mare vol que s’esbargeixi. Els seus germans, sovint, també el cuiden, quan la mare no és a casa. Tenen tres gossos i tres gats, que s’han quedat a casa amb el marit, que treballa en una multinacional i té pocs dies de festa; treballa de valent perquè a l’escola tinguin bona cura del seu petit Bob. Vet aquí tot el que aconsegueixo imaginar. I així podria estar-m’hi hores i hores. El nen gavina, és des d’ara, trama en el meu teler.

Ni el desig ni l’enamorament, tan incerts, falsos, frustrants. Pressento que el meu destí és un altre: explicar-me a través dels altres en les “cantarelles” i les imatges del passat que m’interpel·len. Si s’han incrustat en el meu cervell, vol dir que allò que puc contar és valuós. Que hi ha un filó. Que la feina a l’hotel em depara alegres sorpreses: com si tot el que escrigués fos “viu”, “real”, “versemblant”. Perquè la matèria de què estan fetes aquestes històries és d’experiència viscuda, fruit de l’observació.  Tinc una vida valuosa, em dic.

JOHN CAGE O EL SILENCIO IMPOSIBLE

Aún recuerdo la exposición antológica, hace ya algunos años en el MACBA, sobre la obra de John Cage, especialmente 4´33´´, una pieza muda de piano que respiraba con las cuerdas del aire. El artista, con ella, fracasó en el intento de aprehender el silencio, tan escurridizo. Investigó el espacio de la no-música, el no-ruido y se alejó y rompió con las convenciones musicales. El ruido al desnudo y su imperfección, su imposibilidad. El ruido, también como lenguaje, creando más allá de los límites.

La humanidad, así, está desnuda: nada la protege ni la ampara. Allá donde vaya: al bosque más solitario, bajo la sombra de un roble, a un museo perdido a una hora intempestiva, o a una biblioteca vacía donde solo se escucha el tic desnudo del reloj. Da igual, el ruido le sigue siempre. Su imposibilidad puede resultar del todo traumática, aunque al final el oído se acostumbre a ese gorjeo interminable de cláxones, coches en movimiento y tubos de escape, de aviones surcando el cielo o de trino de molestas cotorras.

John Cage
John Cage

Cada vez que leo el cartel “respetad el silencio de los demás”, esa mujer que adelanta un dedo y lo cruza en la boca para avisarnos, me río por dentro; inmediatamente pienso que es una situación ideal, utópica y que, quienes creyeron en ella, eran ingenuos. Hasta un caracol cuando se mueve por el suelo produce ruido, o una planta buscando la luz, en su fotosíntesis. Qué decir de los perros, que oyen los sonidos más allá del alcance humano. Incluso aquellos que deben recurrir a un lenguaje de signos tienen su propia gramática en el cerebro. Dentro, más profundo, más allá del silencio, se escucha el sonido de las cosas, ya desde el principio de los tiempos, desde los albores de la civilización. Parece mentira que un descubrimiento tan evidente tardara tanto tiempo en ser desentrañado.

Me digo todo esto pero sin renunciar a él. Soy hijo del caos original; el resto es convención. Ser consciente de ello me violenta, me remueve, sin remedio. El silencio solo existe como símbolo, con su propio universo sonoro. Sin embargo, aun en mi escepticismo, necesito creer en él; necesito habilitar un espacio imposible para defenderlo, permeable solo a mis pensamientos, centro de quietud, centro de inspiración. Un diálogo con los otros seres, sin desesperar. Querría tener un espacio para la contemplación del universo con los ojos cerrados, con el silencio como cetro. A pesar de todo, sé que solo la muerte es el silencio último. La muerte: la no-música eterna, el no-ruido final.