Archivo de la etiqueta: paradeta

EL RITUS DE LA CERVESA

Com està passant de de pressa, l’estiu. Aviat tornaré a veure desfilar per la placeta els nens i nenes que van a escola. Mentre no em distregui amb l’espectacle de les seves motxilles llampants i noves de trinca, em limito a contemplar la gent asseguda al bar de la cantonada, aferrat a la balustrada de ferro del balcó. Els del bar em fan companyia, i ells no ho saben ni s’ho imaginen. Que tristesa, quan de sobte tanquen la paradeta i ja no els veig entorn de les taules i dels para-sols ―com formigues gregàries, entre cafè i cafè, entre cigarreta i cigarreta―. Una mena de melangia, d’angoixa, reviscola, quan ja creia que mai més no tornaria; i és com si respirés malament, amb dificultat.

cervezaPrecisament, parlant de tristeses, vaig estar temptat una vegada d’escriure una novel·la titulada Les solituds del bar. Allí hi hauria molta incomunicació, desamor, pena. Però tot va anar-se’n en orris perquè no coneixia prou els personatges, perquè eren més complexos del que em semblaven, i tot es va convertir en un garbuix indestriable, impossible. Avui, potser sí que podria construir aquesta història. Conec millor el món i les persones. Només necessitaria que fos coherent, versemblant.

Podria pouar en aquests rostres que contemplo tota la complexitat de les vides humanes. Tot allò, mirades, somriures, rialles  ―la il·lusió dels glaçons dringant―, estableix una mena d’efímera comunió entre els amics, els parroquians. M’amaro de l’alegria petita dels qui estan jugant al dòmino, xerrant mentre xarrupen o només buscant-se amb els ulls; l’alegria que arriba fins aquí, en sordina. I m’ajuda a copsar també ―ambició no petita, ho sé―, allò immaterial, poètic, etern, que guspireja com un aura, en l’aire que respiren, sota la llum del sol. Sota milers d’estrelles del firmament, també, perquè, a vegades, el bar no tanca fins a les dues de la matinada.

El bar de la cantonada ha estat, en definitiva, un veritable “descobriment” en la meva existència: m’ha obert la visió, ha eixamplat els meus horitzons. Les descobertes d’ahir són els mons de demà: ens arriben a pertànyer. “El misteri”: també hi ha espai per conjecturar sobre el meu barri, el meu carrer, la plaça, els veïns, el terrat des d’on contemplar la ciutat. Mentre visqui amb la mare no vull pensar en mudances ni en altres històries que les d’aquí, del voltant.

¿Passarà, doncs, aquest bar, a formar part del volum de la memòria que torna, breu com una bombolla de sabó? ¿Com les fotografies, algunes engroguides, entre el record trist i el triomf sobre el pas del temps? El bar, el meu pis, són els “clàssics” de la meva vida? No ho sé: només puc respondre de les magdalenes de Proust, de les cerveses del bar de la cantonada que, amb tota seguretat, esdevindran les “meves” magdalenes del futur.