Archivo de la etiqueta: paraula

ELS NOSTRES MIRALLS

No sé si els meus lectors i lectores habituals s’aturen gaire quan llegeixen per contemplar, com si fos un paisatge enmig del no-res, la tinta diluïda en el mar de paper blanc. Perquè jo, sovint, quan llegeixo una novel·la, més enllà de seguir la història que s’hi narra, m’agrada fixar-me en les lletres, en els punts; gaudeixo, tot resseguint amb la mirada, de la forma de la Q, de la S o de la N. O de les dièresis i dels accents, emmotllats sobre la pàgina. És un plaer comprovar com, a més d’aprendre-hi, aconsegueixo acoblar-me completament amb el que tinc al davant; amb la narració, però també amb les paraules, amb la forma dels paràgrafs, com si es tractés d’una partitura musical. El món gira sempre, però podem fer que sigui meravellós si mirem detingudament la pròpia natura: els objectes i les persones representades, el que, en literatura, serien les imatges.

Saló dels miralls a Versailles

La passió per llegir amb els ulls té molt a veure amb el procés d’assimilació d’una llengua. Estudies amb la mirada els verbs, el vocabulari; vas construint frases, vas fent-hi provatures, unint paraules. Porta molts anys parlar i escriure correctament, sense resultar ni massa pedant ni massa agosarat. Tot comença captant els conceptes en el paper, per passar després a la parla. En moltes ocasions, m’he trobat que quan parlava anglès o francès, posem per cas, m’avorria sobiranament només de sentir-me. Potser, fins i tot, avorria l’altre per fer servir rimes internes o cacofonies; sí, m’hi trobava a desgrat. Arran d’aquestes experiències nefastes, he arribat a la conclusió que he d’anar amb  molta cura amb el llenguatge, que he de respectar la seva bellesa sense que xerriqui per manca d’harmonia. Tots hauríem de parlar com si fóssim poetes trobadors, manllevant expressions, assimilant-les i després incorporant-les en el discurs. Les llengües reflecteixen els nostres actes, no són innocents ni banals ni apartades de la gent. Són els nostres miralls, les nostres millors eines, el nostre millor passaport al món.

Molt aviat, en la meva adolescència, ja inconscientment però enormement, em desplaïa la manca de lèxic que sovint tenien els llibres que llegia. Ara, tant si agafo una novel·la en anglès com en català, exigeixo que l’autor hi posi taleia, que sigui variat i que empri el vocabulari més ric possible; que, naturalment, sigui ben escaient i no sembli fals o pedant. I ara m’adono, sense saber cap llengua oriental, que la llengua són dibuixos de lletres, i que la bellesa del text s’aconsegueix a partir de la seva sàvia combinació; d’ajuntar uns ideogrames amb uns altres, partint que tothom els coneix i pot jugar-hi lliurement; en el nostre cas, paraules. Al final, si hom s’hi decideix a donar el pas i escriure, només cal paper, llapis i moltes bones idees.

Sovint, els autors escullen un idioma diferent de l’après a escola o a casa, que utilitzaran quan siguin grans. Conrad, Nabokov o Brodsky, per posar tres casos palmaris, van passar-se a l’anglès. Per mi, que escric alternativament en català i en castellà, la tria bilingüe l’he feta després de llegir molt i d’assistir amb molt d’interès a les lliçons magistrals dels meus professors d’escola i de l’Ateneu, de seguir els seus consells i d’emmirallar-m’hi. Ells m’han desvetllat aquest meu interès tan viu per la llengua. Ara sé que les paraules que diem o escrivim delaten la nostra personalitat, el nostre tarannà. Sé, també, que la musicalitat s’adquireix amb el temps: des que gargotegem uns significants fins que som capaços d’ordenar-los en l’espai, construint un bon llibre. Tot va començar amb els ulls i acaba en el paper o en les cordes vocals.

CONTRA LA CLAUSTROFÒBIA

Només em passa en certes ocasions, i només quan el metro va molt ple i encara em queden un parell d’estacions fins al meu destí final. Em penso que no podria estar-me un dia sencer allà dalt, en un avió intercontinental, encara que, qui sap?, amb una mica de sort, algun dia, gràcies a un nou antídot, seré capaç de vèncer aquesta malaltia aparentment innòcua: la claustrofòbia.

He arribat a una solució gens desesperada, crec jo, de persona raonable. Per tal de no cedir davant la seva amenaça, em dedico a recuperar veus interiors, a omplir el cervell de papallones que he caçat prèviament. Quines veus? Doncs les que recordo haver llegit algun cop, sobretot els darrers dies. Amb certa recança per haver llegit i tancat els llibres, em dedico a reproduir, a tornar a pensar aquestes paraules, frases i paràgrafs (Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner…) que m’han deixat una marca d’aigua interior, establint la distància necessària amb el món que m’ envolta. I m’ adono que la meva afició principal, ara per ara, serà emmagatzemar-hi veus; potser el meu instint vulgui amagar-me de la meva hiperestèsia. No hi ha res com llegir.

metroConstato l’evidència que la paraula més comuna en tots aquests llibres és “vida”. Me la trobo molt sovint, com qui no vol la cosa, tal vegada perquè és el mot més important per a nosaltres lectors i per als escriptors. M’agrada reconèixer les empremtes damunt el paper en blanc, que “vida”, “mort”, “ amor”, “primavera”, “somni” o “camí” m’interpel·lin i em facin viure una altra vegada, com si m’ hagués ofegat en la piscina de la claustrofòbia i ara surés en l’aigua. Al metro, emmirallant-me en els vidres d’ulleres alienes, repasso mentalment aquests mots que els autors han volgut cedir-me, en el breu retorn de la feina.

Aquestes veus em nodreixen, em provoquen que vulgui llegir i rellegir el mateix llibre, per diferenciar-les del garbuix frívol del món. M’he ensinistrat de tal forma que, quan tot just començo a llegir un altre volum d’un autor que ja és vell conegut, en distingeixo les seves petjades dactilars, els ulls que em fiten tranquils o astorats. Em dic: ja no m’ esvararé quan m’ ofegui. Oblidaré, així, que estic a centenars de metres sota terra, amb el desconegut que put a suor i la dona grassa que m’empeny cap a la porta. No, no cauré en la trampa: el do de la paraula em salvarà. No es tracta de fer jocs metaliteraris, ni sermons enmig del desert, ni escriure pamflets revolucionaris. No, no, res d’això. Fins i tot és més senzill: deixar-se endur per aquestes veus que em diuen que sí, que darrera el teló vellutat hi ha alguna cosa que és capaç de justificar la nostra existència, que portem a dins des dels primers balbuceigs.