Archivo de la etiqueta: pluja

ODA A ROMA I ALS POETES ITALIANS

Estic a Roma per primer cop, a començaments de febrer, i avui és un dia de pluja. No se m’acut cap altra cosa que entrar en una de les seves millors, més completes i més grans llibreries, La Feltrinelli; per no mullar-me, si més no. Em dirigeixo rabent fins a la secció de poesia, la que més m’estimo. Vaig regirant els volums, fent dansa amb els ulls per les prestatgeries. I acabo trobant una bella antologia de poetes italians del segle XX. Me la compro. Tenir l’antologia a les mans representa per a mi descobrir poetes desconeguts i tornar al plaer dels vells mestres: Penna, Saba, Quasimodo.  Ara em  fa l’efecte que la poesia italiana del Novecento és el perfum destil·lat de la claredat, de la puresa eixuta i de la força caleidoscòpica del paisatge tornassolat de l’antiguitat, fet paraula en un present més viu. I sembla que la màgia, el poder i la bellesa d’un llibre amb el qual no pensava ensopegar han conjurat el moment perquè, quan surto d’allà, ja ha parat de ploure.

Hi ha bassals pertot arreu, però! Però estic més content que un gínjol! Just a l’endemà se m’acaben les vacances; tothom afirmaria que és un bon colofó, després de visitar el sarcòfag dels etruscs, de veure una exposició d’Edward Hopper i d’haver voltat per aquí i per allà, com si fes una recerca arqueològica i anés a escriure una tesi doctoral sobre aquesta capital europea, de retorn a Barcelona. És una molla de pa en el camí meravellós d’en Polzet: un pas rere un altre, directe a l’ànima.

Ni París ni Nova York ni Lisboa: Roma té l’encant de la tradició i del temps de tardor. Té l’encant dels guies turístics que amb un més que correcte espanyol et porten pel Colisseu, pel Fòrum i per la Ciutat del Vaticà. Té l’encant d’allotjar-se en una hotel a prop de la residència del Papa. Mai no m’ha agradat la vida nocturna i per això em recollia cada dia a les vuit, i me’n tornava  a la meva habitació. (C’è come un dolore nella stanza…). Roma són moltes coses: Roma és una de les ciutats més antigues d’Europa. Roma és Villa Borghese i les escultures escapçades dels seus jardins. Roma és passejar vora els ponts, caminar i caminar; és, en fi, entrar un mezzogiorno a una trattoria i menjar un bon plat de gnocchi. Això és el que em demanava el cos i el que vaig acabar fent.

Tothom em deia que era ben maca, aquesta ciutat, però jo no m’ho creia. I, sens dubte, ha estat despertar, obrir bé els ulls i deixar-me emportar per l’olor de pizza i els drings dels tramvies. Fins al punt que m’agradaria viure-hi, ni que fos ni tan sols per uns quants mesos. O un any sencer, per què no? La Ciutat Eterna em parla a cau d’orella amb els versos de Marino Moretti: e a tratti con l’inutile bagaglio/partir per i paesi della nebbia… Sí, amb l’equipatge just per caminar i desfer-me de tot allò que em pesava. Un equipatge enmig de la boira.

Hi tornaré, tan aviat com pugui, quan reuneixi tots els diners que calguin. Res més que els meus poetes per dir adéu a una setmana llarga a Itàlia. Assaborir els versos d’Ungaretti: Lasciatemi cosí/come una/cosa/posata/in un/ angolo/ e dimenticata. Sí: a mi deixeu-me que em perdi pels carrers i places de Roma, en qualsevol racó, oblidat de tot i de tots, com si m’hagués perdut en el cor, en el centre, cap i casal del món. No necessito res més.