Archivo de la etiqueta: poeta

EL CABALLO CANSADO

Nuestro poeta, el mismo que ha navegado por ríos y ríos de tinta, no ha sido, nunca del todo, un hombre de acción; más bien ha querido embelesarse con el espectáculo, con el casi siempre cruel panorama del mundo; empequeñecido, con el corazón en los pies. Refugiado desde niño entre los pliegues de La Vanguardia, nació así su vocación temprana: lector empedernido de periódicos a la sombra de su abuela, en aquellos tiempos de dictadura cuando la prensa era más rigurosa (como la sección de cultura, su preferida, bien surtida de entrevistas y crónicas teatrales y cinematográficas).

Emulando a los periodistas, se inventó noticias disparatadas que luego mecanografiaba y daba a leer a su mamá y a sus tías. A través de la escritura y la lectura, a veces con la traducción de los versos de otro poeta, iba abriéndose camino. Tenía prisa, quería acceder al mundo de los mayores para ver publicada su obra. Le faltaban las herramientas, los talleres, los compañeros en la escritura. Debía esperar. La impaciencia de vivir de la escritura: ¡casi nada!

Poco a poco, a medida que pasaba el tiempo, y que le salían las primeras canas, se fue desengañando. Nada era tan mágico como parecía: en especial, el mito del escritor feliz. El alma se convirtió en una alondra indefensa. Al fin, devino el filósofo que nadie quisiera para sí: el filósofo del aburrimiento del día a día, de las acciones más vulgares que deben alternarse con las grandes gestas.  De los caminos polvorientos al alma, vaya.

Ahora, en los estertores de la vejez, quiere aprovechar las horas al máximo; odia las distracciones, la espera en los aeropuertos. Viene a leer un libro diario; va a la biblioteca pública, porque la casa en que vive le abruma con los recuerdos: su mujer, sus hijos, los cuadernos rayados con más ripios correctos que afortunados. Se ha conformado con la media gloria de mantener el luto por necesidad. Su cabeza se va llenando de monólogos que se entrecruzan, que se entretejen entre las telarañas y el polvo de las arcas milenarias que aún conserva de sus ancestros: el fraseo de sus escritores favoritos, el ritmo de la calle, el cantar de sus amigos más íntimos.

¿Quién lo reconciliará con el vivir? Le gustó la idea de reflejar, ser el espejo de su época. Le divertía más escribir (y leer) libros contemporáneos a él; más cercanos. El poeta, ahora, con las manos callosas se resigna a pasar las páginas de sus obras completas. Ha envejecido de golpe al acumular tantas voces, tantos versos que él mismo pergeñó. Caballo soñador, caballo loco, quizás; al fin, un caballo cansado. Todos hemos tenido delirio de ser escritor alguna vez. En nuestra sociedad deshumanizada y deshumanizadora hacen falta muchos poetas como él, cansados de pasado; de pasado y de ávido futuro. El caballo al galope; el poeta está derrengado de tanto vivido, sufrido y experimentado, con las escasas fuerzas que aún tiene para su supervivencia.

RECORDS I TAXIDÈRMIA

El poeta que escriu sobre un amor a la lluna de València, el pintor que vol emular Picasso, la veïna que canta mentre estén la roba al celobert: com si actuessin seguint el mètode Stanislavski, aboquen a la superfície tot allò amagat. Allò que van ser es transparenta en allò que són ara, si bé hauríem d’agafar el verb “ser” amb pinces: mai no som ningú, si de cas ens vestim i guarnim i ho aparentem.

Quants cops, per dur a terme l’obra veritable, personal i intransferible, no ens cal pouar en el passat? Nostàlgica reminiscència d’un mateix o d’una situació en el temps (podria ser un pleonasme perquè, quin record no és, d’alguna forma, melangiós?), tot això que recordem (les paraules de l’amant; el quadre de museu; la cançó popular), pertany al passat, més o menys recent. Per imitar cal recordar. L’artista i, la humanitat per antonomàsia, viu i crea sobretot en el passat: no domina prou el present, perquè no té cap distància mental amb ell; el futur és inabastable (com sabem si els plans sortiran bé?)  En un diàleg continu amb els fets que ens han constituït, som i serem sempre, més que mai, el “passat”, per molt que ens pesi. Una càrrega feixuga, i tot i així, necessària.

I què no és, doncs, mirar el passat si no “dissecar” per mantenir (gran error, fal·làcia suprema) els records ben vius? És una ociositat ben absurda, no aconseguirem mai de servar-los tal i com van ser, no només per als artistes: afirmaria que és territori de qualsevol mortal. Necessitem enganyar-nos i fer veure que controlem el passat. Col·loquem els records en capsetes, els arxivem i, per acabar-ho d’adobar, els bategem, els donem noms ficticis. Com prendre aire i respirar; com quan volem que se’ns encomani l’alegria o el bon humor. Si no tothom, almenys el poeta hauria de nodrir-se sempre de la melangia per crear. Tot i la impossibilitat d’arribar a una veritat definitiva, podem  arribar a ser nosaltres, els autèntics protagonistes de les nostres vides, sense els records? Ho dubto.

Tot artista s’hauria de banyar en les aigües feréstegues del seu propi mar. Deixar de nedar en la tranquil·litat i assumir els riscos de recordar.  El reconeixement, les ganes de diferenciar-se de la massa, la recompensa a la vanitat: tot això arriba molt més tard, i no ho critico. L’artista, el que he conegut mentre vagarejava pel carrer del Pi; l’artista, apostat a la plaça de Sant Josep Oriol per vendre’t un paisatge de carrer a l’oli; aquest, dic, no necessita ni els diners, ni l’art ni l’ambició d’un Picasso. Sí que li cal, però, el passat. La humilitat dels records, al cap i a la fi,  resulta el millor antídot per viure bé, sense estar pendents dels altres, vivint dins de la nostra pell amb una certa llibertat. Només arribarà a ser gran si no prescindeix de si mateix, d’aquell que va ser: no es tracta d’oblidar, d’esborrar res. Es tracta, doncs, d’assumir qui vam ser i no escapolir-nos-en; si de cas, plantar-hi noves llavors perquè el lledoner floreixi.

El taxidermista de cossos humans, de relíquies, de flors. Els records, i amb ells, els pensaments del present; el passat, en el present de l’artista. Reescriure amb tots els detalls biogràfics i fer-ne, per últim, una ficció. És el passat i no el mer aplaudiment el que ens fa continuar. Mai no he assistit a una sessió on el taxidermista dissequi cadàvers d’animals; intueixo que pot arribar a ser una tasca repugnant. Tanmateix, si hom va estimar tantíssim aquell gos o aquell gat o aquell canari, és l’única manera a dia d’avui de conservar-los mig vius. Igualment, l’artista que es gira cap enrere descobreix que només amb les paraules, amb les pinzellades o amb la seva veu de baríton pot cristal·litzar aquests instants de glòria efímera, part fonamental de la vida i de l’art: l’ofici de taxidermista.

COLOMS A SANT MARC

Tenim una casa amb calefacció al pic de l’hivern i de vegades no sabem posar-nos en la pell dels poetes que viuen al carrer perquè no guanyen prou diners del que escriuen. Ni tan sols el seu somriure desvalgut quan es creuen amb nosaltres i ens miren, no ens pot fer comprendre i vèncer el mur de les injustícies i l’absurd.

Una mica per abstreure’m d’aquest pòsit de tristesa, vaig anar a la prestatgeria a enretirar la capa de polsim de l’àlbum familiar i vaig acarar-me amb les fotografies del meu viatge a Itàlia. Automàticament, se’m va encendre un llum. Tot d’una, arran de passar els dits pels fulls de paper ceba, per oblidar el present, se’m va ocórrer escriure una novel·la històrica que succeís a Venècia durant l’Edat Mitjana, entorn d’un homosexual (el predecessor d’un noi delicat com en Tadzio, suposo). Un relat d’intramurs, secret i prohibit.

VENECIAAviat, vaig pensar que la seva escriptura esdevindria gairebé impossible, que seria exhaustiva i exhausta, i que el que jo faria realment seria especular, donada l’escassa documentació que hi trobaria. Va resultar, si més no engrescador, barrejar vida i imaginació: el que somniava i el que recordava arran del viatge. Necessitava ser un poeta pobre passant fred a la ciutat dels canals. Em retrobava a la Sereníssima amb la meva mare, nou anys enrere, conservant la màgia del lleó, del vaporetto, dels coloms voleiant la plaça de Sant Marc, planant sobre el Palau Ducal. Estirava el fil de la memòria mentre el passat s’anava diluint i jo avançava, veloç, cap a la mort. L’ aventura d’una setmana per terres italianes ben segur se salvaria de l’acqua alta final.

La desesperació ve després: estic convençut que mai no podré escriure una novel·la històrica, per molt ambiciós que m’hi posi. És com si els reis i els ducs, els elefants i els bufons de la cort, o les conquestes i invasions no fessin per a mi; com si no aconseguís escapolir-me del meu present, del meu estudi amb calefacció. Un passat on hi traslladés les meves dèries, potser, cauria en els anacronismes. I aquesta novel·la seria fallida, després de passar-me els meus bons tres o quatre anys escrivint-la.

Els escriptors anem sempre cap a un punt de fuga. Hem de tenir la seguretat (que mai no és absoluta, tot sigui dit) que ens hi sentirem còmodes, que controlarem la vida dels personatges, els fils del teler en què es mouran. I he arribat a la sàvia conclusió que no cal fer servir la màquina del temps ni explicar la història de personatges principescs. Només cal entendre el poeta. Només cal sentir, en la imaginació, els coloms parrupar cada matí a Sant Marc.