Archivo de la etiqueta: quotidianitat

EL DESGLAÇ D’UN MÍSTIC

Discutir sobre art és, per aquest columnista, de ben segur, una de les experiències més grans que hagi pogut mai experimentar. Molt més que sobre literatura o filosofia: contemplar la “carn” de la pintura és ben immediata, en un sol cop d’ull. Antigament, aquesta feina la desenvolupaven uns quants; existien unes elits, i els artistes eren poc menys que profetes. Pintors que volien transmetre, percudir, arribar fins al moll dels nostres ossos. Això és el que m’inspira l’obra del pintor noruec Edvard Munch, que avui vull evocar. Un home que va dedicar tota la seva vida a la pintura, de qui alguns van afirmar que el gruix de la seva producció era trista i depriment i que seus quadres eren poc menys que esbossos. Matisem-ho.

Sí: Munch va pintar quadres com Malenconia, Ansietat o l’arxiconegut El crit (com si fos l’únic quadre pintat i conegut). No l’importava tant la perfecció del quadre, la fidedigna línia del cos, com  atraure l’element trasbalsador. Però va molt més enllà: el dramatisme de les escenes, i el món nocturn o la figura de la dona com a tema recurrents, cerquen, al cap i a la fi, fer-nos sentir una espiritualitat de la quotidianitat. Caldria establir més ponts cap al passat i reflexionar-hi una mica.

Parlar de Munch és albirar un horitzó llunyà. Parlar de Munch és abocar-se a la música de la desesperació, però també a la de l’alegria: hi ha una etapa dedicada als dies feliços, a la  joie de vivre. Parlar de Munch és colpejar fins a esquerdar el glaç del llac amb una maça: Munch va ser un dels últims místics de la modernitat. La tristesa: el desglaç interior de les obres de Munch en pintar-les i de nosaltres en contemplar-les. Ara, necessitem pintors com ell; viatjar a la modernitat per tornar a sadollar-nos la set del caos, de l’horror i del desencís. Els quadres turbulents ens ajuden a viure, ens enfronten amb els temes vitals i ens produeixen una veritable catarsi. Noruega queda molt lluny, potser, per a segons qui, però no per al qui vol sentir i commoure’s per emocions semblants, sense que importin les races ni les religions.

He escrit anteriorment sobre Picasso, Miró, Baselitz o Wifredo Lam, però en cap d’ells he trobat aquella força, aquella embranzida, aquella profunda torbació de l’ànima que he copsat en la mirada de Munch sobre els altres i sobre el paisatge; com un escalpel introduït en la pell, ben endins. La cara interior dels homes i de les dones que retratava. Picasso va ser també molt prolífic, encara més que Munch; el mestratge de Miró amb les seves constel·lacions, és evident, més enllà de la Nit estrellada de Munch; Baselitz va posar cap per avall la mirada de l’espectador;  i Wifredo Lam va  mostrar la deshumanització de l’home. Sí, tots comparteixen, com la major part dels artistes, trets en comú, en segons quins moments de la seva vida. Però els quadres de Munch són capaços de transmetre’ns tots o gairebé tots els estats d’ànim; fins a arribar-nos  a flor de pell. Va a l’interior, trenca el vidre, carcassa o capoll; ens hi transporta. Se sap compassiu i entén la solitud de l’home, abocat a la tragèdia de la malaltia i de la mort. Això va ser una fita  aconseguida per Munch i per no gaires més. Que la seva força ens acompanyi durant molt de temps.