Archivo de la etiqueta: record

EL NEN GAVINA

─Tu rai, que tens un munt d’històries per explicar!

Ha recalcat, mentre parlava, que tinc molt per “escriure”.

S’ha estranyat que avui diumenge jo no anés a treballar a l’hotel.

He anat a la piscina a nedar aquest matí, i m’he trobat amb M., un veí d’escala, als vestuaris; tot d’una se m’ha apropat i hi ha entaulat conversa. Jo ni me n’havia adonat, que hi era. Feia molt de temps que no el veia. Les poques vegades que parlem és per telèfon: quan m’avisa que aviat hi haurà una reunió veïnal o quan s’ha oblidat de comprar ous o mantega i me’n demana per no haver de baixar al supermercat. Com si estirés d’un fil invisible entre els ulls del meu amic i els meus, he “recordat”. I faig això que no vull fer però que, ineluctablement, acostumo a fer: pensar. Jo només voldria fer-ho quan estic davant de l’ordinador.

M. s’acomiada i se’n va del gimnàs, i jo baixo les escales per banyar-me. Però ell ja ha obert l’aixeta dels records, el desllorigador. Automàticament, com quan torno enrere per evocar el caliu d’uns braços o un petó a la galta, o una floreta pels qui treballem a l’hotel, he “recordat” una mare i els seus tres fills al seu pas per la sala d’esmorzar, entre dos quarts de vuit i dos quarts d’onze. Cada dia, durant una setmana, farà ben bé tres anys.

De seguida, el fill més petit de tots va captar la meva atenció. Encongit, amb els peus al caire del seient, davant un bol amb iogurt i cereals, fitava la seva mare i després la seva mirada es perdia pel menjador, en l’infinit dels plats, tasses i gots. Un d’aquells matins, sense que ningú no s’ho esperés, només la mare i els dos germans, va començar a emetre un xerric, semblant al de les gavines quan saltironegen al moll o s’aventuren pels terrats. El mateix so.

La seva mare me’l va presentar: “El meu petit Bob”. Seguidament, va afegir: “No mira, no parla, no llegeix els gestos de la cara o de les mans dels altres. Per això, hem de potenciar allò que sap fer bé”. Bob està limitat pel nombre de coses que sap o vol fer. “Li vaig comprar una minicadena i després un piano. No sap tocar bé, però li agrada passar els dits per les tecles. Escolta Schubert, Beethoven i Mozart tothora”. A mi em fa l’efecte que és com si es posés “les ulleres” de músic i veiés la vida d’un altre color.

Després de nedar i deixar el gimnàs, he caminat fins a casa, i a cada passa que feia, de retruc, el nen gavina venia a envair el meu cervell.  Tant de temps que ha passat i continua viu en la memòria! Qui m’ho havia de dir? Puc inventar, imaginar, fantasiejar, si cal: el nen gavina viu a Miami; la seva mare també parla espanyol, fins i tot els seus germans, però Bob només parla un anglès molt rudimentari. Va a una escola especial a Coral Gables. Viatgen cada any per Europa i pels mateixos Estats Units; la seva mare vol que s’esbargeixi. Els seus germans, sovint, també el cuiden, quan la mare no és a casa. Tenen tres gossos i tres gats, que s’han quedat a casa amb el marit, que treballa en una multinacional i té pocs dies de festa; treballa de valent perquè a l’escola tinguin bona cura del seu petit Bob. Vet aquí tot el que aconsegueixo imaginar. I així podria estar-m’hi hores i hores. El nen gavina, és des d’ara, trama en el meu teler.

Ni el desig ni l’enamorament, tan incerts, falsos, frustrants. Pressento que el meu destí és un altre: explicar-me a través dels altres en les “cantarelles” i les imatges del passat que m’interpel·len. Si s’han incrustat en el meu cervell, vol dir que allò que puc contar és valuós. Que hi ha un filó. Que la feina a l’hotel em depara alegres sorpreses: com si tot el que escrigués fos “viu”, “real”, “versemblant”. Perquè la matèria de què estan fetes aquestes històries és d’experiència viscuda, fruit de l’observació.  Tinc una vida valuosa, em dic.

RENAIXEMENT

Tot va començar amb un bagul de vímet que la mare i jo vam comprar una tarda llunyana al centre comercial Oasis de Sitges.  Allí hi vaig emmagatzemar totes les joguines, els llibres i quaderns, els àlbums de cromos, els matalassos de platja; fins la caixa de retoladors Staedtler. Hi posava allò que no podia encabir a la taula o als prestatges. Ara, aquell món està solcat per la desesperança: quan vam vendre l’apartament de resultes de la mort de l’àvia, el vam perdre de vista. Se’n recorda, la mare? Qui se’l va quedar? Per què no el vam salvar? Només ara, mentre escric aquesta columna sé que pertany a un altre o a ningú; que, ja definitivament, només resta en el record de la infantesa perduda.

Ara m’ho miro amb la distància que donen l’experiència i el pas dels anys, i em penedeixo de no haver-lo conservat. Aquell petit moble representava el món congelat dels onze o dotze anys, quan el vaig acariciar per primer cop, i hi vaig depositar el més preuat de mi. Però ja se sap: mentre tenim els objectes amb nosaltres, no els apreciem gaire; no ens adonem del seu valor sentimental fins que els perdem.

          Terreny fràgil, aquest de la memòria. Aquest bagul de vímet és part del Sitges interromput; és la platja, el mar, el paisatge de casetes amb les parets de calç. Són els carrerons amagats, l’església, la plaça de l’Ajuntament, la Festa Major amb els gegants, capgrossos i diables; són els matins de missa dominical i després esmorzar croissants calents, acabats de fer. Definitivament el bagul, motiu d’enveja de les ties i els cosins cada cop que venien al nostre apartament.

          Era meu, només meu, i no el volia compartir amb ningú més; potser és producte de l’egoisme del fill únic, que en diuen; ho ignoro. Queda dins de mi en un racó de la meva cambra, sota la finestra, al costat de la taula on tenia els papers i la màquina d’escriure. En aquella habitació vaig entomar els primers articles periodístics que mai no han vist la llum, guardats en arxius que, de tant en tant, no els tinc cap por i m’estimo rellegir. I molt abans, els diaris i revistes amb dibuixos guixats que imitaven la premsa que comprava la mare. Jo no sabia que només volia posar mots als mons insospitats que habitaven sota la pell: era la saba de periodista ben amagada, que feia milers i milers de circuits pel meu cos.

Allí, en la calma de les tardes estiuenques, cercava el silenci, el recolliment, l’entrega pacient del periodista, i el bagul m’hi acompanyava, formava part de la tripulació del meu viatge interior. Em concentrava, escoltava amb l’oïda atenta i amatent el soroll de les onades al lluny.  A vegades encenia el radiocasset i hi posava  música de jazz. O llegia una mica algun dels llibres que havia portat del pis de Barcelona. Tot plegat, m’agombolava, feia minvar el desassossec de la solitud: una illa enmig del brogit de les vacances. No tenia amics, però tenia els llibres, la música i, per què no?, el bagul. Ell era testimoni de tot el que es coïa a dins del meu caparró.

M’hi podria estar hores i hores recordant, amb aquestes miques de memòria involuntària que tornen a mi quan jo conjuro els déus perquè m’ajudin a tornar a aquell paradís ja perdut per sempre i que no m’avinc a oblidar. Les tretes de la maduresa no faran mai possible totalment el retorn; només un xic, amb l’emoció feble del pensament. El món de l’adult és ben bé un altre: troncs que s’apiloten a la foguera tardoral, matant a poc a poc els records, sense treva. Només ara, amb el sentiment vague puc recuperar alguna cosa de tot allò que la vida mateixa s’encarrega de desterrar: la infantesa que ja no pot viure en el present, perquè és impossible de fer-la renéixer amb tots els detalls, que la mateixa realitat es nega a donar-li aixopluc. Sé que el meu bagul de vímet viurà ja per una eternitat, en mi, perquè aquest sí que el puc recuperar, sense necessitat de vessar llàgrimes falses o vertaderes, però amb l’espurna de l’autenticitat, la puresa i l’embriaga matèria de què estan fetes les coses perdudes. Penso, per segons, si no és una entelèquia, un fals record, la pols emmagatzemada a un racó de la llar, allò que mai no s’esdevingué. I, aleshores, em dic que no, que és real, que aquell bagul va existir en els meus millors estius, vora mar.

COLOMS A SANT MARC

Tenim una casa amb calefacció al pic de l’hivern i de vegades no sabem posar-nos en la pell dels poetes que viuen al carrer perquè no guanyen prou diners del que escriuen. Ni tan sols el seu somriure desvalgut quan es creuen amb nosaltres i ens miren, no ens pot fer comprendre i vèncer el mur de les injustícies i l’absurd.

Una mica per abstreure’m d’aquest pòsit de tristesa, vaig anar a la prestatgeria a enretirar la capa de polsim de l’àlbum familiar i vaig acarar-me amb les fotografies del meu viatge a Itàlia. Automàticament, se’m va encendre un llum. Tot d’una, arran de passar els dits pels fulls de paper ceba, per oblidar el present, se’m va ocórrer escriure una novel·la històrica que succeís a Venècia durant l’Edat Mitjana, entorn d’un homosexual (el predecessor d’un noi delicat com en Tadzio, suposo). Un relat d’intramurs, secret i prohibit.

VENECIAAviat, vaig pensar que la seva escriptura esdevindria gairebé impossible, que seria exhaustiva i exhausta, i que el que jo faria realment seria especular, donada l’escassa documentació que hi trobaria. Va resultar, si més no engrescador, barrejar vida i imaginació: el que somniava i el que recordava arran del viatge. Necessitava ser un poeta pobre passant fred a la ciutat dels canals. Em retrobava a la Sereníssima amb la meva mare, nou anys enrere, conservant la màgia del lleó, del vaporetto, dels coloms voleiant la plaça de Sant Marc, planant sobre el Palau Ducal. Estirava el fil de la memòria mentre el passat s’anava diluint i jo avançava, veloç, cap a la mort. L’ aventura d’una setmana per terres italianes ben segur se salvaria de l’acqua alta final.

La desesperació ve després: estic convençut que mai no podré escriure una novel·la històrica, per molt ambiciós que m’hi posi. És com si els reis i els ducs, els elefants i els bufons de la cort, o les conquestes i invasions no fessin per a mi; com si no aconseguís escapolir-me del meu present, del meu estudi amb calefacció. Un passat on hi traslladés les meves dèries, potser, cauria en els anacronismes. I aquesta novel·la seria fallida, després de passar-me els meus bons tres o quatre anys escrivint-la.

Els escriptors anem sempre cap a un punt de fuga. Hem de tenir la seguretat (que mai no és absoluta, tot sigui dit) que ens hi sentirem còmodes, que controlarem la vida dels personatges, els fils del teler en què es mouran. I he arribat a la sàvia conclusió que no cal fer servir la màquina del temps ni explicar la història de personatges principescs. Només cal entendre el poeta. Només cal sentir, en la imaginació, els coloms parrupar cada matí a Sant Marc.