Archivo de la etiqueta: records

AQUELLES FESTES D’ANIVERSARI

Vet aquí el somni recorrent de les meves darreres nits: dormia plàcidament i quan despertava vivia molt de temps després, deu anys si no m’erro. En realitat, tothom m’estava prenent el pèl; tothom em deia que vivíem en el 2026, i a penes havien transcorregut vuit hores, les del son. Però jo m’afanyava a preguntar-los: qui era el nou president? Qui havia guanyat un premi en les últimes convocatòries? Qui havia mort i qui havia nascut? No volia admetre que  m’havia perdut part de l’espectacle, dolç i amarg, de l’existència.

cumplePrecisament, em succeeix de forma semblant quan reculo i recordo moments d’infantesa que no són, ni de bon tros, tan llunyans com podria semblar de primer. Sembla com si hagués despertat després d’anar-me’n al llit tot sentint la música del Un, dos, tres, responda otra vez… No: han passat més de tres dècades i no sóc, no som els mateixos. Les hores del rellotge semblen haver anat a corre-cuita per encalçar l’edat adulta. Com en el somni, és com si només hagués passat una nit, dormint tant profundament com un bebè.

Aleshores em vénen els flaixos: les festes d’aniversari. Els  pares i mares dels nens del barri organitzaven les respectives celebracions a casa seva. Per un sol dia, el qui feia anys era el “príncep”, a qui tothom agombolava. Per un sol dia, s’omplia les mans i les butxaques de regals a canvi d’un berenar generós i suculent. Per un sol dia, també, era el centre de tot, era “important”. Tot i que, després, sempre hi havia algú que et destrossava les joguines tot just acabades d’estrenar. Això s’ha perdut.

Més val que tinguem bones experiències, perquè després puguem recordar-les serenament.  Si no pot ser, si més no “reconstruir-les” amb ajuda del record per pair bé el pastís de xocolata. Com tants d’altres afers, pertanyen, vulguem o no, al terreny del passat ja ben remot. Seria ridícul fer anys i rebre regals de nen petit. Com també penso que seria ridícul disfressar-se, dibuixar ninots i cantar les cançons amb la guitarra de les colònies d’estiu. En un poema meu, escric: Vam llençar orquídies a l‘aigua;/ oblidades, abandonades,/van quedar sota les onades:/ les nostres flors, olor de canyella,/ fruits de la innocència. Aquests versos simbolitzen els nostres primers passos, i la posterior decadència. L’ aigua salada del mar fa malbé qualsevol resta de puresa, mentre la nostra barca s’allunya de la platja: l’irremeiable ens crida.

La infantesa: la casa tancada, el taller on assagem. Enyorança: la meva pobra àvia preparant, fins ben entrada la mitjanit, les bosses de plàstic amb els caramels perquè els repartís a escola el dia següent. Els primers llibres, la primera bicicleta, els plumiers de ratlles blaves i blanques, amb el regle i l’escaire. Els llapis de colors Caran d’Ache. El món és més fugisser del que ens pensem. Però els records no es deixen governar i apareixen, de cop i volta. Podem reconciliar-nos-hi o no: és la nostra tria. Jo, què voleu que us digui? Prefereixo recordar les festes d’aniversari que matar la memòria. Un individu no vessa llàgrimes pel pas de la vida sinó que està orgullós de les coses bones que ha viscut.